dijous, 23 d’abril de 2009

Be water my friend ...

Dir-se Jordi avui i ser ateu és, com a mínim, enutjós. Com ho pot ser dilluns dir-se Montserrat i ser atea. A casa som tres germans, dues dones i un home, i som fills d'un parell de hippies, amb l'agreujant de muntanyisme i “moterisme”. De tal manera que les primeres paraules que vaig pronunciar van ser onomatopeies de la moto. Aquesta mescla explosiva ha provocat que pugéssim, com no podria ser d'una altra manera, una mica fora de context. Però a tot t'acabes acostumant.

Bé, en tot cas, els noms triats van ser, per aquest ordre: Montserrat, Jordi i Núria. Encara com no ens van tatuar les quatre barres al cul. No vull donar idees que encara hi són a temps. L'avantatge, però, és que, com diu mon pare nosaltres no tenim sant, stricto senso, ja que no ens diem Maria les mosses, o sigui només tenim el nom de la muntanya i, pel mateix preu, ens haguéssim pogut dir Montblanc, Himalaia o Shisha Pangma i mon germà és diu un nom de sant inexistent, o sigui una mena de miratge del santoral.

Durant anys he intentat no celebrar el dia del meu sant, cosa que m'obligava a donar llargues i enutjoses explicacions al respecte. Fins que me'n vaig adonar de com era d'absurda la meva actitud. Quin problema hi ha en que un dia sigui el del teu nom? El nom et distingeix i, d'alguna manera, et marca. Tant li fa si ho diuen els cristians, els àrabs, els jueus, els hindús o El Corte Inglés. El cas és que aquell dia la gent et mira, somriu i et felicita per dir-te com et dius. I a mi m'agrada que la gent em somrigui.

Ja ho va dir aquell: be water my friend, be water.

9 comentaris:

Ferran ha dit...

I tant maco com és el teu nom! Ei, que més enllà de sants i santes, com tu dius, que un dia tot d'amics, amats i coneguts es dediquin a trucar-te per recordar-t'ho és com molt xulo!

PS: Com mola sant Jordi!

Galderich ha dit...

Siguem aigua i adaptem-nos sense traumes. De fet fixa't que el teu nom a passat gairebé a ser un nom exòtic.
A les escoles ja no es veuen de Montses. Tens un nom força original.

papallonesenlallum ha dit...

jejejej, jo ni sé quan es el meu, perque resulta que no soc Alejandra, no senyor! soc sandra de sandro, es igual ma mare sempre m'explica el rotllo i jo sé quan es perque hi ha una companya homónima que porta croissants, ho paguem a mitges i llestos!
el sentit correcte es aquest el dia del teu nom i ja esta no?
t'abraço!

Òscar Roig i Carrera ha dit...

Tens raó! Jo és que no sóc mai "water", com a molt aigua amb gas, sobretot quan vaig al water(acudit molt dolent i desagradable, ho sé) i sempre em menjo massa el tarro, però ultimament intento reduir l'alcohol de la meva dieta o sigui que no en vull parlar més d'aquest tema... Si no em menges massa el tarro ja no seria jo o sigui que me'l continuaré menjant...
I és que jo tampoc cel·lebro el sant... però ja no sé si és per consolar-me de que fa molts anys que ja ningú em regala res, o què...
Sí que el nom marca, jo al meu li tinc afecte, si em pogués batejar un altre cop em posaria segurament Òscar, bé, és que pel meu gust hi ha pocs altres noms bonics d'home, n'hi han més de dona que m'agraden... Ah, i saps què m'ha passat??? A la versió UK del seu nou disc que sortirà el proper 19 de maig, la Tori Amos ha titulat un "bonus track" com a "Oscar's Theme"... Sí, la Tori m'ha dedicat un tema al seu nou disc!!! Bé, crec que m'ho mereixia no??? Després de tot el que he fet per popularitzar-la entre els catalans... I l'èxit que he tingut, ehem...Tot i que ara m'hauré de comprar el nou disc d'importació de la Gran Bretanya... En fi, tinc ganes d'explicar-ho a tothom, no quepo en mi de gozo...
Així, però, dilluns se t'ha de felicitar o no al final? Bé, felicitats per endavant i apa, a cascar-la!

Eulàlia Mesalles ha dit...

És ben curiós Clidice. Les connexions mentals de vegades són increïbles.
Avui, mentre venia en el tren estava fent justament la reflexió que planteges. A casa som de "celebrar-ho tot". I els Sants també. Pensava justament en un post que anés per aquí, que he ateïtzat la festa: no celebro el meu "Sant" sinó un dia dedicat al meu "nom". Ara potser, un post meu ja no té "gràcia"...

Celebro la connexió mental!

Clidice ha dit...

Gràcies Ferran :) i si ells no ho fan ja els ho recordo jo ;P (vaja una la filla de ma mare!)

Gràcies Galderich, la veritat és que ara és més original que no pas dir-se Jennifer :)

Sandreta wapa!!

Òscar ... "ca te den!" ;P no tens "arreclu". Ja m'imagino que "no queps en tu de goç", ai i que n'ets de fetitxista!!!

:O Eulàlia, quin greu! bé, en tot cas, com què també em dic Eulàlia ja em perdonaràs l'aixafada de post :D

Això dels noms, per a mi té la seva importància. Em dic Montserrat Magdalena Rosa i Eulàlia. El nom de la meva mare, el nom de les meves besàvies i el de la patrona d'Esparreguera, o sigui el nom del lloc on vaig néixer. Poc té a veure amb la religió i sí amb tradicions més ancestrals que com sempre, els
catòlics van fer seves.

Si us hi fixeu, en totes les cultures, el nom del nounat és quelcom que ateny a tota la comunitat, és important.

Miquel Saumell ha dit...

Hola Clidice,
Gràcies pel comentari que m'has deixat al radar. Veig que segueixes el meu blog. A partir d'ara jo faré el mateix amb el teu, però retirant abans el tel per no despistar-me. I de cara a dilluns, com que en cas de dubte jo sóc de felicitar, dóna’t per felicitada. Que tinguis un bon dia!

Jaume Puig ha dit...

Pesonalment no sóc religiós. Però em diverteix cel.lebrar el sant, meu o dels altres. Si no ets religiosa i ets atea una bona manera de promocionar la pérdua de sentit religiós de les festes d'origen religiós ( o apropiades de cultes pagans ancestrals) és justament que les cel.lebris tu també. Mira que ha passat amb el nadal!

F.Puigcarbó ha dit...

Nosaltres no l'hem celebrat mai el sant, ni el nostre ni el ne les nenes. Només l'aniversari, aixó si, i els noms Meritxell, Vanessa i Anna, normalets. Com som agnòstics gràcies a Déu....