dimecres, 8 d’abril de 2009

Conte popular japonès

Potser els llibres que més aprecio dels que he heretat del meu pare, encara viu sortosament, són els llibres de primers de segle, que ell comprava al mercat de Sant Antoni quan estudiava, allà pels anys cinquanta, a Barcelona. Llibres, tots en català, en edicions de butxaca, que em costa déu i ajut mantenir en condicions acceptables, perquè el paper s'asseca i es quarteja molt fàcilment. Són llibres, també, amb els que vaig aprendre a llegir, no cal dir en un català pre-fabrià força curiós. Avui diríem que s'assembla força al català que veig que escriu molta gent i també al que es fa servir per als SMS. A través d'aquests contes japonesos, d'altres de dàlmates, xinesos, els viatges de Marco Polo, els llibres de Salgari, vaig anar creixent, pensant que el món real era ple de vells bons que fan màgia, peixos daurats que ajuden les bones persones, pirates i tot de meravelles que, encara ara, estic convençuda que existeixen, sinó aquí, en alguna banda amagades. Us en faig un tast. Domo arigato.










Pera la present traducció s'han tingut a la vista ls bonics fascicles que publica en inglès la casa Kobunxa de Tokio, soperbament illustrats i colorits per notables artistes japonesos.


EL VELL QUI FA FLORIR ELS ARBRES MORTS

(HANASAKI JIJI)

Una vegada, en el temps antic, vivia una feliç parella de vellets, qual unic consol era un gocet molt bufó.

Un dia ls dos vells s'ensopegaren a cavar en un lloc on el goç havia gratat, i trobaren una gran quantitat d'or.

Al costat vivia un matrimoni molt dolent que, sabent la bona fortuna dels seus veíns, varen voler fer lo mateix i els demanaren el goç. Els el deixaren, més el goç de cap manera volgué gratar la terra, fins que li varen forçar. Després de cavar de valent, sols hi trobaren porqueria. Tanta rabia ls agafà que varen matar el goç i en acabat l'enterraren al peu d'un abetó a la vora del camí.

L'abetó s posà a créixer d'una manera considerable, i el bon vell va serrar-lo pera fer-ne un morter d'arroç. Quan hi posaven ordi pera moldre, o qualsevol altre gra, la grana anava augmentant en gran profusió fins que vessava del morter, donant-n'hi molt més que no n'hi havia posat.

El vell dolent, envejós i gelós encara, va demanar al seu veí que li deixés el morter. Però quan sen va servir, el morter va caure a troços, rosegat pels corcs. Va tirar-lo al foc i el va cremar.

El bon vell va arreplegar les cendres del seu morter, i va veure que tirant-les sobre ls arbres morts florien.

El princep de l'encontrada, sabent això, féu comparèixer el bon vell i va donar-li or, plata i peces de seda en gran quantitat. Ja mai més va esser conegut sinó amb el nom d'El vell qui fa florir els arbres morts.

El veí, aquesta vegada, encara va voler fer la provatura i ensajar de fer créixer flors sobre ls arbres secs am la cendra del morter cremat. Però tot seguit que n va prendre un grapat pera tirar-lo davant del princep, en comptes de fer créixer les flors, el princep va rebre tota la cendra als ulls. El féu omplir de cops pels seus criats, i el vell dolent va escapar-se am gran pena, el cap esbadellat i tot cobert de sang.

La seva dòna l'esperava amb impaciencia i, veient-lo venir de lluny, va pensar: «El meu marit ha sigut reconpensat, car el veig venir tot vestit de porpra». Però mentres ella sillusionava i el seu marit s'anava acostant, va convence-s, a la fi, que ls vestits de porpra eren de sang.

El vell dolent se posà al llit, i al cap de poc va morir.”


Contes populars del Japó. Barcelona, 1904. Biblioteca Popular de «L'Avenç», número 30. Llibreria «L'Avenç»: Ronda de l'Universitat, 20. Barcelona. (50 centims)

3 comentaris:

papallonesenlallum ha dit...

Jo de petita llegia aquests contes, i vaig estar temps pensant que podria fer-me un penjoll de bombolles de sabó!:) uns contes amb la moralitat bategant dels que aprenies moltes coses.
gràcies!

F.Puigcarbó ha dit...

ALGUN N'HAVIA LLEGIT d'aquests contes a casa del meu avi que tenia molts llibres vells. Un bon regal!

- assumpta - ha dit...

Doncs jo no els coneixia i ha estat com trobar un petit tresor.
Que bonic, tot plegat!
Gràcies!!!

I ara em fas recordar la quantitat d'hores "perdudes/trobades" en el mercat de st. antoni i en les parades de costat del seminari!
Quin records...!
;)