diumenge, 12 d’abril de 2009

El conte de l'escola

Us vull explicar un conte que algú m'ha explicat, que li havien dit d'algú que ho contava a algú altre, que coneixia a la cosina de la cunyada d'algú, que vaig trobar a plaça.

Hi havia una vegada un pare i una mare que tenien dos nens molt bonics i espavilats. Un dia, aquests pares van decidir que els seus fillets havien d'anar a l'escola, perquè així ho deia la llei i perquè els seus fills s'havien de “socialitzar”. Van escollir l'escola pública, perquè aquests pares creien que s'havia de pagar impostos i redistribuir la riquesa i que, per tant, allò públic havia de ser de la qualitat adequada per als seus fills, que eren iguals que els fills del veí.

Primer van anar a l'escola bressol, malgrat que el primer any no els van admetre el nen gran perquè la mare no treballava fora de casa. I després van anar a l'escola pública. Els pares d'aquests nens creien que els seus fills havien d'anar a peu a l'escola i, per això, van tenir-ho molt clar: l'escola pública més propera a casa. Que anessin amb nens de tot el món (i part de l'estranger) els semblava que era la millor manera de donar-los-hi una educació en el respecte i la pluralitat. També donaven per fet, i encara ho donen, que els professors de l'escola pública estan tan o més ben qualificats que la privada, etc., etc., etc.

Tot era molt bonic i els nens estaven molt contents d'anar a l'escola. Cal dir que el nen gran era un nen tranquil i reflexiu, i el petit era trapella i eixelebrat, però tots dos eren molt alegres i inquiets per tot allò que els envoltava. Com, d'altra banda, poden ser molts cadells d'altres espècies.

El pare i la mare estaven molt orgullosos dels seus fills, no podia ser altrament. Eren un projecte volgut, formava part de la seva forma de veure la vida: endavant. Eren fills de famílies que els havien donat molt d'amor i escalf, i volien repetir donant amor i escalf als seus descendents. La llàstima és que un dels dos s'havia hagut de quedar a casa, perquè no es podien permetre pagar cangurs, però això no fou un problema greu. Senzillament el pare havia de treballar més hores i no gaudia tan dels fills, però quan arribava a casa, la mare se n'anava a estudiar i ell s'encarregava del bany i del sopar.

Un dia, el pediatre va dir-los-hi als pares que caldria operar el fill gran, de quatre anys, d'una hèrnia inguinal. Això, que no passa d'un mer tràmit, va angoixar una mica els pares, però com que s'havia de fer no s'ho van pensar dues vegades. La mare i el nen, en transport públic, van anar a la ciutat per a poder fer-li les proves al fillet. Estaven asseguts xerrant tranquil·lament d'allò que veien per la finestra de l'autobús quan, un xicot molt eixerit, del seient del davant, es va girar i mirant a la mare li preguntà:

  • Quants anys té aquest nen?

  • Quatre.

  • Tants! Ui! Doncs va molt endarrerit amb el llenguatge.

  • Què vols dir amb això? - preguntà la mare una mica amoïnada.

  • Doncs això, jo les estudio aquestes coses, ara acabo magisteri, i aquest nen no parla bé per la seva edat.

La mare va contestar amb un: - Ah, bé, i es va desentendre del futur formador de persones. L'operació va anar molt bé i aquesta conversa quedà com una mera anècdota.

Un dia, quan el fill gran encara no tenia cinc anys, la seva professora va aturar la mare quan duia el nen a classe.

  • Hola M. Què tens un moment?

  • Hola A. És clar. Què hi ha cap problema?

  • No, no. Bé, sí, una mica. Pots quedar-te cinc minuts que et vull parlar del teu fill?

  • És clar. Digues.

  • Mira, no li hauries de deixar llegir. Encara no té cinc anys.

  • I què vols que hi faci jo? N'ha après tot sol.

  • N'estàs segura? Bé, si tu ho dius. Però que el nen sigui l'únic que llegeixi de la classe a mi me la destarota, perquè no em deixa fer la meva feina.

La mare es quedà atònita. Ella ja sabia que el seu fill gran era una mica especial. Un dia els va sorprendre tot llegint-los els titulars d'un diari. N'havia après tot sol pel sistema d'anar preguntant el nom de les lletres. Això potser volia dir que era una mica espavilat, però ells mai ho havien considerat com un “problema”. La mare havia après a llegir als tres anys, per tant creia que el seu fill anava una mica “endarrerit”.

  • Doncs, que vols que et digui. No li puc pas prohibir que llegeixi, això és materialment impossible. Penso que no és problema meu això, ets tu qui fa de mestra.

A l'any següent, els nens ja tenien cinc i tres anys. El petit havia deixat l'escola bressol i ja anava a l'escola dels “nens grans”, amb el seu germà. La situació familiar no havia canviat, els avis vivien lluny i era la mare la que s'encarregava de la majoria de tasques relacionades amb l'escola. Després d'un trimestre les professores d'ambdós nens li van comentar a la mare que convenia que es reunissin. Per tal de què li anés millor, van posar les reunions la mateixa tarda, l'una al darrera de l'altra.

La professora del fill gran era una dona força categòrica. Va fer seure la mare, sense un somrís, i li va començar la filípica. El nen era clarament discapacitat, amb molts problemes d'aprenentatge derivats, probablement, dels propis problemes de personalitat de la mare (sic). Segons el parer d'aquesta eminència, la mare era una persona introvertida que projectava les seves frustracions en el seu fill gran (sic) i només aconseguia convertir-lo en una espècie de moble rebedor.

A la mare li costava molt aguantar-se les llàgrimes i aconseguí preguntar a tan insigne professional quin era, exactament, el problema amb el seu fillet de cinc anys. Semblava ser que el sistema d'ensenyament exigia que els nens fessin “fitxes”. El nen s'asseia al davant de la fitxa i no feia res.

  • Però es porta malament?

  • No, senzillament s'està callat al davant de la fitxa tota la classe.

  • Però, no fa res més?

  • Oh! et sembla poc? Hem de fer les fitxes i ens hi passem el matí i el nen no les fa.

La mare va sortir plorant de la reunió, convençuda de la seva malaptesa com a mare i rumiant si caldria dur el seu petit fillet a un psicòleg per tal de treure-li tots els traumes que ella, inconscientment, no cal dir, li estava traspassant. Va compondre's com va poder per entrar a la propera reunió. Se sentia terriblement culpable i ja temia el que li podrien dir del seu altre fill. Quines altres atrocitats estava cometent com a mare amb la personalitat del seu petitó.

La professora del seu fill petit era una dona d'un tarannà una mica diferent. Cridava molt per defecte professional i et deia que era una dona franca de bell antuvi. L'experiència li deia a la mare que quan algú diu que és franc d'entrada, t'està dient que et preparis. Realment no hi havia massa problemes amb el fill petit, l'únic que era un nen molt mogut i xerraire, molt extravertit, com la mare, segons el parer de la professora i això feia que la classe anés una mica en doina.

  • Però es porta malament?

  • No i ca! Si és molt dolç i amable, però és clar, és massa xerraire i sempre li he d'estar cridant l'atenció.

  • Però ... té tres anys ...

  • Sí, és clar, però aquí hem de fer classe com comprendràs.

  • Bé, si, és clar. I si li dius que calli no calla?

  • Sí, sí, calla, però al cap d'una miqueta ja hi torna.

  • Bé, no sé pas que dir-te, la classe es teva, jo no puc venir i posar-me-li al costat.

La mare va sortir de l'escola ben despistada, no comprenia com podia ser una persona introvertida - extravertida que projectés les seves frustracions en un fill i que fos massa permissiva amb l'altre. Si només es portaven vint-i-un mesos!

Quan va arribar el pare en van parlar força. La mare ja no plorava, s'havia calmat. També van parlar amb el seu fill gran. Segons la criatura si feia la fitxa després ja no podia fer res més, fins que tothom acabés la fitxa, i s'avorria. Finalment, després de rumiar-s'ho van decidir que això no podia seguir així. Van buscar una altra escola i, a la mateixa distància, en van trobar una. Era una cooperativa de pares concertada. Una escola laica i catalana. Això suposaria no fer vacances uns quants anys, però l'educació dels seus fills era l'única herència que podien donar-los-hi, per tant, si la cosa sortia bé valdria la pena.

Malgrat els dubtes, els rumors pel poble era que l'escola era massa lliure i una mica “farigola”, van dur els seus fills a la cooperativa de pares. El sistema de l'escola permetia que els pares s'impliquessin en el projecte i ells ho van fer, tant ajudant a pintar les aules com ajudant en la comptabilitat si s'esqueia. Del que es tractava era d'estar prop dels fills i poder seguir el seu procés d'aprenentatge.

I els fills? Bé, els nois s'hi van adaptar amb celeritat. Eren nois sans i feliços que es divertien i aprenien. Als quinze anys el fill gran, teòricament discapacitat, va ser seleccionat per l'equip d'Olimpíades de Matemàtiques i anava a rebre classes a la Facultat de Matemàtiques de la UB, va treure's el batxillerat amb Matrícula d'Honor i ara acabarà la carrera de Biotecnologia a la UAB. El petit està repetint el segon de batxillerat que va suspendre amb l'alegria que el caracteritza. Segons la seva tutora té un potencial intel·lectual igual o superior al gran, el mal és que li agrada massa gaudir de la vida.

I els pares? Bé, gràcies. Contents i satisfets dels seus fills. Tranquils per haver sabut analitzar de forma crítica les seves pròpies idees. Continuen creient en la res publica però creuen, fermament, que un títol no et dóna saviesa. I que el que els cal a les persones, sobretot, és una mica més d'humilitat i respecte al proïsme.

Quan em van explicar aquest conte vaig pensar en tots els professors que he tingut, tinc i tindré, perquè espero estar sempre en el capítol d'alumna. També vaig rumiar molt i molt en quants m'havien esperonat a aprendre i ... bé, dels altres val més no parlar-ne. El que si que vaig recordar és que els professors que més m'havien ajudat sempre havien estat, invariablement, aquells que estimaven la seva professió, que l'havien triat per vocació i que, quan entraven a la classe, et transmetien el seu respecte i la seva voluntat de què ens en sortíssim a la vida. Eren mestres. Estic molt agraïda a un gran nombre de mestres que he anat tenint, però no n'hi ha prou, no n'hi ha mai prou, perquè entre el sistema i alguns professionals que de mestre només en duen el títol, però no la voluntat ni la vocació, podem acabar fent molt de mal a persones perfectament capaces.

I conte contat ... conte acabat.


14 comentaris:

zel ha dit...

Vaja, aquest és un post/apunt/escrit/conte/ article/ per sortir al diari.
M'ha fet goig de llegir-lo, perquè sóc mestra,
perquè els meus fills han anat a l'escola pública i els ha passat de tot, bo i no tant, i m'he trobat en situacions estrambòtiques com les teves (d'altres no les puc ni explicar)
i perquè, per atzars de la vida treballo en una concertada,
i perquè s'ha de ser mestre amb tot el cor i tot l'amor i tota la professionalitat, però, per damunt de tot, s'ha de saber acollir el nen amb tot el que porta...


Feliç d'haver arribat aquí!

SM ha dit...

Una bona història. Jo també m'he trobat de tot al llarg de la meva vida d'estudiant. Alguns mestres són decisius per a formar-te i a altres els haurien de retirar el carnet...

Montse/Arare ha dit...

Per ser mestre cal vocació. Lamentablement, però, n'hi ha molts que farien molt bé d'anar-se'n a vendre rentadores, amb tots els meus respectes per als venedors de rentadores (o, millor, màquines de rentar)

He arribat aquí des del blog d'en Francesc Puigcarbó,segur, segur, que tornaré.

Clidice ha dit...

Zel,

aprecio en el que val el teu comentari. És difícil però no impossible trobar mestres dins el món de la docència i el que més costa és trobar veus que, deixant de banda el corporativisme, intentin millorar la professió, malgrat els sistemes. Gràcies i benvinguda.

SM,

tens tota la raó, el mal és que avui en dia, quan es toca la cosa dels mestres, val la frase aquella de: "qui li posa el cascavell al gat?", perquè a la que ho intentes, el linxament pot ser segur.

Montse/Arare,

gràcies per venir :D ja t'he visitat des del bloc d'en Francesc :) La professió de mestre és de les més interessants, intenses i complexes que hi ha i entenc que hi ha massa llicenciat que s'hi dedica perquè no pot fer res més. Això, que en altres professions seria un "drama menor", en aquesta és una qüestió primordial: estan formant els nostres fills. Això mereix molt de respecte, tan per part dels pares, dels alumnes i els propis mestres.

Clidice ha dit...

No vull semblar setciències, és només des del punt de vista d'aquella persona, filla de mestre, que mira els mestres amb ull crític, no per destruir sinó tot el contrari. Una vegada una "mestra" em va dir que qui era jo per parlar de pedagogia, bé, ja sé que servidora només s'ha llicenciat en Fregologia i Mochaje a Paris V, però de sentit comú en podem tenir tots no? i quan s'ha tractat dels meus descendents directes crec, amb honradesa, que puc dir-hi alguna cosa, sobretot al davant d'arbitrarietats i bajanades de molts estils. :D

garbi24 ha dit...

Jo sempre dic que el gran problema al que s'enfronta l'humanitat es la perdua de la responsabiltat , des de mestres a metges passant per tots els oficis .Això fa que quant nosaltres o els nostres fills ens posem en mans d'algú , podem tenir sort o no , de trobar algú responsable i amb ganes de fer la seva feina , que per sort encara n'hi ha , però si no s'hi fa res la responsabilitat està en extinciò . Cada cop més la gent només pensa amb l'hora de plegar , cps de setmana i vacances .

A.F. ha dit...

Hola Clidice, sóc l'Antoni del "Per què..." Déu n'hi do la història del sí a la primera cita. (Ho comento aquí perquè ho vegis millor!) Brillant allò del tall rodó. De les arrecades de l'àvia. De la perruca del pobre home com un gat mort. Quina sorpresa, i quin riure...

Clidice ha dit...

Hola Antoni! :)

gràcies, hi ha dies en què una es lleva inspirada ... o hi ha vides en què una té experiències alienígenes ... o ... ;)

Lluís Bosch ha dit...

Un conte que ajuda a pensar, sí senyora.
No és gens fàcil fer de mare, i tampoc fer de mestre. Jo faig de mestre com puc, com crec que és el millor, una mica entre el que diuen les lleis i el que diu el sentit comú. No ho tenim fàcil, i a més a més sobre la nostra professió tothom opina: no passa res, hi tenen dret. Al cap i a la fi, cobrem un sou que surt de la hisenda pública. També és cert que hom no opina igual sobre altres funcionaris, però no em queixo. Sempre és bo donar opinions i idees. Al cap i a la fi, la feina de mestre ha canviat tant en els darrers deu o quinze anys que dubto que gaires altres professions hagin canviat tant. I encara hem de canviar més, i encara hem de trobar el punt mig entre allò que vol la societat i allò que vol l'escola. En fi, salut.

Clidice ha dit...

Lluís,

gràcies pel comentari, més apreciat per venir de qui ve. Els que feu de mestres ho sabeu millor que ningú el que passa dins la vostra professió. Ara bé, en aquest país nostre, tothom es veu en cor d'opinar de tothom, com diuen al futbol: tots som entrenadors.

Ara bé, els mestres són professionals: sí. Els mestres són infal·libles: no. Els mestres no tenen prejudicis: no. Els mestres no s'equivoquen: no. Només els mestres poden parlar d'allò que afecta la seva professió?: mai. El "material" amb què treballeu són éssers vius que pertanyen a famílies, cadascuna diferent.

Sempre he pensat que la carrera de mestre hauria de ser la més llarga i la que exigís la nota de tall més alta. El sistema és dolent i sense recursos però, quan no ha estat així? Però tinc la sensació de què en el vostre món hi ha els dos extrems: els mestres que poden rebre una ganivetada (reconeguem-ho, no tans com sembla), i els que no permeten, sota cap concepte, que ningú fiscalitzi el seu treball. I si algú el fiscalitza és algú "de la casa" i això no està gens bé.

En el conte hi he posat algunes anècdotes de les que he ensopegat durant la meva vida de mare. Són anècdotes "negatives" perquè n'estic una mica fins al capdamunt de què això s'hagi convertit en una història de "bons i dolents". En tinc més de negatives, tan dels meus fills com de mi mateixa.

Sortosament, la majoria són positives, podria escriure pàgines i pàgines de grans professionals que ens han ajudat a educar els fills. Però, imagina que, per un instant, jo m'arribo a creure que el meu fill gran és discapacitat i que té un problema psicològic. Què hagués passat si no haguéssim pres la decisió que vam prendre? i tot per una persona, amb un títol i un blindatge funcionarial, que creia que estava pel damunt del bé i del mal i, sobretot, pel damunt d'algú que no era mestra.

No ho sé, penso que el millor, sempre, és el diàleg i no els blindatges :)

F.Puigcarbó ha dit...

aixi es, de mestres hi ha de tot i en segons quines etapes de la formacio es fonamental ensopegar els correctes. Un gran comentari digmne de ser publicat al diari.

Miel ha dit...

Certament hi ha mestres i mestres,... jo també en sóc una. Vaig decidir dedicar-me a aquesta professió per vocació, gaudeixo moltíssim del dia a dia amb els meus alumnes i he conegut a molts i moltes mestres que hi posen tant o més interès que jo.

També és cert que m'he trobat amb mestres que no s'esforcen per adaptar-se al que ens demana la societat, així com amb pares i mares que deleguen tota la responsabilitat de l'educació en nosaltres o que fan viure els seus fills/es en bombolletes evitant que pateixin la més mínima espurna de frustració.

Hi ha males pràxis en totes les professions, per exemple hi ha metges que s'equivoquen i malauradament es perden vides.

Però crec que avui en dia l'escola pública està dotada d'un equip de psicopedagogs, logopedes i mestres d'educació especial que poden contrastar l'opinió de la mestra, les coses han canviat tot i que encara queda moltíssima feina per fer.

Aquest conte és una crítica poc constructiva cap a la nostra professió, segons el meu parer (i amb tots els meus respectes perquè només pretenc exposar la meva opinió), degenera més la imatge de l'escola pública (de la qual n'estic molt orgullosa) i fomenta més la desmotivació d'un col·lectiu que, malgrat algun casos, s'esforça dia a dia per veure créixer els infants feliços en un entorn que afavoreixi el seu aprenentatge.

Gràcies per llegir-me i perdó si la meva opinió ha pogut ofendre, no era pas la meva intenció, només convido a la reflexió.

Marta

Clidice ha dit...

Hola Marta,

abans que res, agraïr-te el teu comentari. Totes les opinions són benvingudes al blog, perquè un blog està fet, essencialment per a això: debatre.

Com podràs comprovar, aquest conte està escrit a l'abril del 2009 i obeeix a un debat que va sorgir entre diversos blogs i blogaires sobre la funció del mestre.

Sóc filla d'un mestre i sempre he col·laborat amb els mestres dels meus fills. També en tinc força amics entre la professió (vocació?). I no només els respecto, sinó que els admiro, i sóc molt conscient de tot allò amb què es troben els mestres en el seu dia a dia.

El que si que no accepto de cap de les maneres és el gremialisme en que s'escuden les males praxis i en el funcionariat. El primer, perquè va en detriment de la bona imatge del col·lectiu i el segon, perquè allò que va néixer com a mecanisme per la garantia de drets, ha passat a ser un escut per a tots, bons i dolents.

En el meu cas en particular, el meu fill no necessitava ni psicòlegs, ni psicopedagogs, ni logòpedes. El pobre només té un quocient més alt que la majoria de persones, per la qual cosa l'únic que necessitava era un professional de l'ensenyament que estimés la seva feina, que sapigués veure que allí passava alguna cosa més, que no anés directe a la iugular dels pares per voler treure's la responsabilitat de la seva ineptesa el més ràpid possible.

Sóc fema defensora de l'escola pública, per això hi vaig dur els meus fills quan, per la nostra situació social, ens podíem permetre qualsevol escola. Teníem molt clar que els nostres fills s'havien de criar en una escola pública, en el poble i, a poder ser, que puguessin desplaçar-se a peu fins a l'escola. Volíem que els nostres fills creixessin al poble, com nosaltres mateixos.

Bé, no puc generalitzar amb el cas del meu fill, que als 15 anys ja anava a la facultat de matemàtiques, però el que és ben cert és que aquests tics els tenen, i que si bé els nens i nenes amb les capacitats més limitades tenen tot el suport del professorat i dels professionals, per la banda alta és un desert.

No tots som iguals, en drets i deures si, però en capacitats no. I, de la mateixa manera que hi ha criatures que són més intel·ligents que d'altres, per molt que us entesteu en fer creure el contrari, també hi ha mestres més bons professionals que d'altres.

De tota manera, només puc agraïr-te que m'hagis llegit i assegurar-te que reflexionar sobre les mancances d'alguns professionals no els fa cap mal, ans al contrari, pot ajudar a millorar, i molt, la professió. Hauríeu de tenir menys por a què la societat us qüestionés.

I, per descomptat, tot el meu suport quan les coses van maldades per l'altra banda. No cal anar-se donant la culpa els uns als altres, del que es tracta és de pensar les coses des de tota la societat i ensinistrar tots els seus membres en el respecte.

Una abraçada
Montserrat

Miel ha dit...

Estic totalment d'acord amb això:

"El que si que no accepto de cap de les maneres és el gremialisme en que s'escuden les males praxis i en el funcionariat".

De tota manera em sobta moltíssim que una mestra es queixi perquè un alumne llegeix,... no ho havia sentit mai i espero no trobar-m'hi!. I evidentment, la mestra va actuar molt malament a l'entrevista i qüestiono la seva actitud i la seva manera de fer de la mateixa manera que ho pots fer tu.

Parlant de qüestionar, crec que no és por el que tenim, és que costa molt fer la nostra feina quan el que rebem és una generalització constant, perquè en la majoria de cartes, contes, històries, notícies que llegeixo es diu que no es vol generalitzar però es generalitza i quan et posen a dins d'un sac en el que no t'hi trobes identificat/da, sents la necessitat d'alçar la veu i dir: "JA N'HI HA PROU"!.

Està bé dir la nostra opinió, però quan un metge (o cinquanta)s'equivoca,no es fan cartes dirigides cap a tot el col·lectiu.

També voldria matitzar que si bé és veritat que els mestres podem (i és la nostra OBLIGACIÓ) detectar certs aspectes dels infants,no podem o no hem de fer-ne un diagnòstic, aquest diagnòstic l'han de fer els especialistes (mestra d'educació especial), tant si es tracta d'una dificultat en l'aprenentatge o a nivell conductual, com si es tracta del contrari (com és el cas del teu fill), per tant, la tasca d'aquests professionals no va dirigida només a nens i nenes amb "capacitats limitades" com dius o menys intel·ligents (el C.I. de cada un dels alumnes és diferent, crec que avui això cap mestre t'ho hauria de posar dubte ni "entestar-se" a dir-te el contrari).

Per finalitzar només volia afegir que ahir no vaig mirar la data (jeje), t'hauria d'haver trobat ja fa uns mesos! de fet, vaig topar amb el teu blog per casualitat mentre buscava un material, em va agradar molt trobar-lo. Jo també tinc dos fills i al principi del conte semblava que els estiguéssis descrivint.

Bé, m'acomiado que ja és hora, moltes gràcies i ja aniré visitant el teu blog!

Petonets

marta