divendres, 24 d’abril de 2009

Un tatuatge

Avui he anat a l'Ikea. A casa calia moblar l'estudi i el pressupost donava només per l'Ikea, per tant no hi ha hagut dubte possible. A partir de la setmana que vé tindré una taula per escriure fantàstica, “amb de tot”, i precioses prestatgeries per posar les piles, ara ja impossibles, de llibres.

Com que he anat a l'Ikea, vol dir que he hagut de fer cua i això m'ha dut a pensar en el cobrellit que tenia ma mare. Malgrat que jo tinc una certa tendència en fer associacions estranyes d'idees, en aquest cas m'he sorprès a mi mateixa, perquè d'entrada no he sabut entendre perquè m'ha vingut al cap el cobrellit de ma mare.

Al davant meu hi havia una parella d'aquests d'estètica “motard” i ell duia els braços tatuats amb flors. Aleshores he vist el perquè del meu record automàtic. No hi tinc res en contra dels tatuatges, és més, durant una temporadeta vaig estar considerant l'opció de fer-me'n un. Sortosament, crec, me'n vaig acabar desdient. M'hi va fer rumiar una qüestió elemental. Quan era joveneta duia minifaldilles, me'n vaig fer un tip i ja no dic quan funcionava amb estètica punk i ara no en duria ni de conya. Els tatuatges del tipus de la cua de l'Ikea passarien per la discreció personificada al costat d'una servidora amb catorze anys.

L'avantatge, però, de dur mig cap rapat i mig amb el cabell llarg arrissat, o tot amb trenetes al més pur estil Lucrècia, pintar-se els ulls amb “khol”, els pantalons texans estripats i guixats amb bolígraf, jerseis espellifats, capa sobre capa, imperdibles, xapes ... és que t'ho treus, et fiques a la dutxa, et deixes créixer el cabell i ja estàs llesta per a fer d'auxiliar de vol o cantar al cor parroquial. Bé, la lluïssor demoníaca de la mirada no te la treuen, però això s'entrena.

Ara bé, un tatuatge? Això són paraules majors. Perquè és quelcom permanent i els anys no passen en va. M'he imaginat com quedaran les flors tatuades als braços d'aquest xicot quan siguin pelleringues. He començat a imaginar-me que també duia el cos tatuat i que la panxa cervesera que ja mostrava es convertia en una síndria colossal. I m'he preguntat que si t'engreixes els tatuatges perden color?

En aquest moment, en què el cervell anava pel seu compte, m'han demanat que em mogués. Una senyora gran, molt tenyida, maquillada i crepada, volia passar per on jo era. La seguia una seva amiga, suposo, amb cara d'haver dut el cervell a la bugaderia i la roba mal enganxada després d'haver anat al lavabo. Les he estat contemplant mentre s'allunyaven, ara ja totalment oblidat el noi dels tatuatges.

No m'ho ha de fer això la gent, que així no dono a l'abast!!!


Si és que tothom té un passat ;)

9 comentaris:

F.Puigcarbó ha dit...

NO M'HAN AGRADAT MAI ELS TATUATGES.
Quan a IKEA vaig anar-hi una vegada fa deu anys quan s'havia de casar la Meritxell, i em vaig jurar i perjurar que no hi tornaria mai més. És claustrofòbic i a sobre les coses s'han de muntar. No hi he tornat...

Ferran ha dit...

Brutal, el vídeo! Estic en xoc, no sé com m'ho faré per adormir-me!!

Pel que fa als tatoos i les pelleringues, fa uns mesos vaig veure un repor a una tele alemanya on parlaven justament d'això. Sortien penya de 60s, tatuats, la majoria dels quals lamentant aquell "Ich liebe Anneka"... una Anneka que els havia deixat 20 anys enrere. Un pèl patètic, em va semblar.

Bon cap de setmana!

Fina ha dit...

Hahaha,ai sí.

Mira,fins i tot la mare de l'Aznar pensava que el seu fill era normal abans que es tatués un ocellot negre sobre fons groc i vermell a la punta de la, de la pell.

Va perdre el fill per sempre quan la "Botella" va veure el tatuatge.
;-)

Galderich ha dit...

A mi m'agraden certs tatuatges però que els portin els altres.
Ara, tinc molt clar que d'aquí a 20 anys ens farem un panxot de riure a la platja contemplant els tatuatges entre pellaringues i arrugues. Serà un mostruari (o monstruari?) de nous tatuatges redissenyats pel pas del temps...
De totes maneres, quan vaig veure que una pija, ja fa uns 12 anys, s'havia posat un petit tatuatge al turmell ja era previsible que es convertiria en una moda més, en aquest cas, permanent.

Montse/Arare ha dit...

Sort que no em vaig tatuar la rosa a´la natja... ara seria una rosa de pitiminí, hehehe...

I sort que no em vaig posar el piercing al melic, perquè ara ja no l'ensenyo! i els piercings són per ensenyar-los, oi?

això si: jo també compro a l'Ikea, i és que el pressupost és el que és, noia!

petons de dissabte!

Clidice ha dit...

Doncs Francesc, a mi no em fa cap angúnia anar a l'Ikea :) això sí, sempre entre setmana.

Oi que si Ferran? En realitat jo buscava una versió de la Concha Piquer, perquè em nego a posar a la Sara Montiel, o una versió "respirada" de l'Ana Belén. Però quan vaig veure això! l'acabament dels pantys d'ella, l'Almodovar fent de "macho", la "persona de talla reduïda" ballant ... és que això és impagable! I el tatuatge? amb retolador? quin Joanna i quin Olaf! marededéusenyor! "aspactaculà"!

Aznar Fina? "por Aznar no me viene nada oiga" ;P

Galderich, no només riurem pels "tatoos", també per la silicona, per exemple, pels efectes del botox o per les cares de pepa dels estiraments ... serà un catxundeu de ca l'ample :D

Petons Montse per a tu també :) si noia, s'ha de ser cautelós a la vida amb segons quines coses :)

marta ha dit...

Jo també ho faig això, m'encanta descriure la gent de pe a pa. I tu ho has fet la mar de divertit.

Manel Aljama ha dit...

No tinc res en contra dels tatuatges i la meva filla ja està aleccionada de la tonteria de posar "Ihc liebe zzz" de forma permanent. Amb els seus 17 ja en sap que això que avui és un caprici, després pot no agradar-li, així que quan vaig a una fira d'aquestes medievals es farà un de jenna. No va dur arrecades fins els dotze crec, quan molt convençuda i amb l'ajut de la seva mare vaig cedir. S'en fot dels piercings sobretot dels que els porten a la boca...

Isabel De Yzaguirre. ha dit...

El vídeo encara no l'he mirat, ja ho faré, que encara m'he de dutxar. Però he de dir que jo, una floreta petitona en algun lloc discret, encara me l'hi posaria. Per què no?
I mira, Montse, jo m'he tornat a posar minifaldilla. Això sí, amb mitges o leggings. Sense ensenyar la "celulitée" encara passa. I per què no m'he de poder vestir com m'abelleixi, encara que hagin passat els anys?
Abans, als quarant a nys, les dones es vestien de negre, amb jerseis i faldilles de tub rectes i amples...
M'hi nego!!!!
:)