dilluns, 23 de març de 2009

Invisible



  • Bon dia Carme, hi és l'encarregat? Li he de comentar una cosa de la bastida.

  • Bon dia Jaume i no sóc la Carme, sóc la Montserrat. - Somriu burleta mirant-se el fuster de l'obra, que la mira amb cara atribolada.

  • Quin greu! Ja m'he tornat a equivocar! Sempre et rebatejo!

  • Sí, és ben curiós, sempre em dius Carme.

  • No ho puc evitar, quan et veig em surt Carme.

  • I per què?

  • Un dia d'aquests t'ho explicaré. Si veus en Pere digues-li que el busco si us plau.

  • No hi pateixis, ho faré.

  • Adéu Ca ... ai! Montserrat!

  • Adéu Jaume.

La Montserrat somriu mentre veu per la finestra de l'oficina com en Jaume desapareix camí de l'obra. Sempre es confon i li diu Carme, però no li vol explicar mai el perquè. Torna a endinsar-se en el full de càlcul, a veure si per fi aconsegueix treure els costos que li ha encomanat el seu cap, quan sona el telèfon. Avui no té l'auxiliar i es troba que ha de fer tota la feina sola.

  • Inversions Catalunya, bon dia, digueu-me?

  • Marta?

  • Perdoni, es confon.

  • Ai! perdona, Montserrat. Sempre m'embolico amb tu.- És l'Ivan, un dels propietaris dels pisos que estan construint. L'hi ha reconegut la veu.

  • Hola Ivan. Sí, és veritat, sempre em dius Marta.

  • És que ets igual que una amiga meva, la Marta, teniu la mateixa veu i fins i tot té la cara plena de pigues com tu.

  • Un dia me l'has de presentar, doncs. A veure si resultarà que tinc una clon i jo sense saber-ne res. - Diu tota enriolada.

  • A veure si un dia coincidim. Per cert, aquesta tarda hi seràs a les cinc?

  • Espera que miro l'agenda, perquè tinc visites. No pots venir una mica més tard? A dos quarts de sis tinc un forat ...

  • D'acord, vindré amb la xicota, la Míriam, a veure si per fi acabem d'aclarir els acabats del pis.

  • Sí, estaria bé, ens convé que ens ho digueu.

  • Bé, doncs, fins a dos quarts de sis Marta.

  • Montserrat.

  • Ho veus? No sé si me'n sortiré mai.

  • Tranquil, mentre no m'insultis. Apa, fins a la tarda.

  • Adéu.

  • Adéu.

Són les cinc i la visita ha arribat puntual. Es tracta d'una parella de gent gran, d'Extremadura, que volen comprar dos pisos per a invertir. No en donaries dos rals per a ells i estan podrits de calés. Mentre xerren l'home se la va mirant, la Montserrat, i ella, que se sent una mica incòmoda, el mira a la cara i li somriu.

...

  • Como lo ve señor Gámez?

  • Bien, bien ... oye niña, tu no ere de aquí verdá? D'ande ere tu?

  • Y porque dice eso señor Gámez?

  • E que te miro y tolrato me estoy acordando de una chica der pueblo, allá en Badahó ...

  • Lo siento señor Gámez, pero soy catalana y por lo que sé mi familia emigró aquí hace como mil años.

  • Pué niña, e que me paresse mentira y tó de lo mucho que te paresse a la hija der Pepe la Paca, ademá tu tiene un buen assento.

  • Lo siento señor Gámez, pero no tengo ninguna família en Extremadura, ni tan siquiera he estado nunca ahí.

  • Mal hecho chiquiya, aquello e superió.

  • Seguramente, un dia de estos me llego y a ver si puedo conocer a la hija del señor Pepe de la Paca.

...

  • Pero e que ere igualica igualica eeee ...

Sempre passa igual, no ho pot evitar. Tothom se la mira i pensa que és igual que algú que coneix. I això no l'angunieja pas, li fa molta gràcia. Li sembla d'allò més divertit veure la cara de desconcert de les persones que se la queden mirant com dient: “ho és?”. Finalment en Jaume, li va confessar qui era la Carme amb qui la confonia cada dia. Era la seva ex-parella i, segons ell, eren tan idèntiques que cada vegada que la veia li feia un salt el cor.

De ben petita que havia volgut ser invisible i això era gairebé com ser-ho, va tornar a somriure.

2 comentaris:

Òscar Roig i Carrera ha dit...

Jo també tinc dobles.
Una vegada em va dir una profe enmig d'una classe a C.O.U. que algú del matí (jo estudiava per la tarda per no haver de matinar) era clavat a mi. Li vaig assegurar que jo no duplicava les classes, i em va creure de seguida.
A una festa també em va dir algú que coneixia algú clavat a mi...
I un cop una dona que no coneixia de res es va posar a parlar amb mi al metro des de l'altra banda de l'andana... Sort que va arribar aviat el metro perquè no sabia pas què fer...
Salutacions, Clotilde

Clidice ha dit...

Ai Pere Pau, com ens hem de veure pel nostre mal cap! :P

Més aviat del que n'estic convençuda, perquè la narració és real, és de què la gent no es fixa en l'altra gent, ni tan sols en la del seu entorn més immediat.

La meva àvia, quan veien una pel·lícula per la TV a vegades em deia: "Montserrat, aquest que surt a aquesta pel·lícula fent de dolent ... vols dir que no és parent del que feia de cantant a la d'ahir? és que són pastats eee". ;)