dimecres, 4 de març de 2009

Mirant per la finestra V

Estic mirant per la finestra i per la plaça de pedra, on hi ha l’església del meu poble, veig que passa un grup del casal de dones. No fa pas massa hi vaig anar a una reunió on parlaven de la dona i la societat d’una forma que em va semblar del tot aliena i puc dir que, d’ençà aleshores, estic espantada, tinc el que es podria dir una “crisi de fe” o quelcom similar. Com va dir un fill meu quan era petit: “mare, tu no ets una dona, tu ets més com un saxofon”. Ho va dir amb la idea de què ser un saxofon és una d’aquelles coses estranyes de debò. No vaig saber si sentir-me’n dolguda o afalagada, tampoc m’ho ha aclarit amb els anys.


El cas és que em torno a sentir saxofon, de fet gairebé sempre em sento més saxofon que una altra cosa. Quantes vegades no mires al teu voltant i de sobte veus que tot funciona segons uns criteris que no acabes de comprendre, que se t’escapa alguna cosa. I et preguntes: “aquesta gent s’ho creu de debò això que fa?” i penses que és impossible que ningú es cregui de debò algunes coses, però si, se les creuen i les defensen i tu, cada dia més, restes convençuda de què es van descuidar alguna peça a l’hora de fer-te.


Sóc una dona, ho sé perquè a partir de què vaig anar a l’escola em van dir que ho era, a casa mai havia tingut massa importància aquest detall. Sé que ho sóc també, perquè vaig al ginecòleg un cop l’any a veure com evolucionen els miomes que tinc a la matriu d’ençà que vaig parir dues vegades i no vaig mai a l’uròleg a que em miri la pròstata, entre altres coses perquè no en tinc. Sé que sóc una dona perquè ningú s’estranya de què dugui faldilla, ni si un dia em pinto els llavis, o les ungles dels peus de color vermell. Perquè ho diu el meu D.N.I. i tot de papers que et fan omplir al llarg de l’existència, on sempre hi ha una casella on hi posa “sexe/sexo”, que a vegades et venen ganes de posar-hi “sí, gràcies”.


Sóc una dona per aquestes coses i poques més. No em sento una deessa primitiva connectada a la natura per algun tipus de sortilegi màgic que fa que només pel fet de tenir ovaris sigui diferent a algú que tingui testicles. Quan miro qui m’acompanya i el trobo tan sentimental em pregunto: “És a mi a qui pertoca saber expressar millor els sentiments? Tenir-ne? Saber plorar quan toca?”.


Veig aquestes dones que passen i recordo la seva conversa i com, amb pocs segons, van aconseguir allunyar-me d’allò que deien. Com puc pensar que els meus avis, el meu pare, el meu germà, el meu company, els meus dos fills, mascles, siguin imbècils o inferiors només pel fet de tenir penis? I pitjor encara, com puc pensar-ho quan ells mai han pensat que jo era inferior o diferent per tenir vulva?


Recordo amb felicitat quan, amb el company i els fills, vam fer la travessa dels Pirineus, el GR-11. Tots quatre, dia rera dia, vivíem la natura amb intensitat, formàvem part del Cosmos i ho copsàvem, ho sabíem. I el Cosmos no m’enviava pas un raig diferent a mi que em distingís pel meu gènere.


Sento que tant mascles com femelles humans estem tan perduts i atribolats els uns com els altres. Si partim del fet biològic i espolsem el sentimentalisme absurd del període de gestació, podem veure com ens formem els éssers humans, amb lleugeres diferències que faran que tinguem la capacitat reproductora diferenciada i les característiques físiques més adequades a aquesta, però res més. Som el mateix ésser perdut i aclaparat per l’existència, per la immensitat d’allò que no comprenem del tot, per la por a l’extinció, per l’instint de reproducció, per la necessitat d’afecte, pel desig de satisfacció.


Les dones del casal ja han desaparegut camí del cafè, m’imagino la conversa, absolutament convençudes de que elles són les portadores d'un gran secret, un secret al que jo no tinc accés, perquè sóc un saxofon. Perquè tinc massa tendència a “confraternitzar amb l’enemic”, a creure que no existeixen homes ni dones, només persones. I miro els papers del damunt de la taula i veig els números i penso que ells no tenen gènere, són clars, nets, perfectament neutres. Potser no és tant dolent ser un saxofon, també tan neutre i clar. De sobte em sento molt afalagada pel que em va dir el meu fill, perquè adoro el so del saxofon, perquè ben rumiat he crescut amb ell i recordo una melodia i entretant jo aquí, escrivint ...

10 comentaris:

Lluís Bosch ha dit...

Molt bo! Un post molt divertit on es demostra que es poden dir moltes coses sense caure en llargues parrafades.
Ja et pots imaginar que també hi ha homes saxòfon, o trompeta, o fins i tot homes-violí. Ara mateix no sabria dor-me en quin grup m'identifico.
Els homes tenim la (relativa) sort de no sofrir teories masclistes: tan sols ens hem d'alliberar del masclisme i punt. Encara que ningú no ens diu on hem d'anar. O sigui que vam marxar del masclisme (no tots) i caminem sense massa direcció. En fi, potser algun dia ens trobarem.

Clidice ha dit...

Gràcies Lluís.

El que em sembla dramàtic és que, d'una banda el masclisme, encara vigent en totes les cultures (budistes i xaxi-orientals incloses [per l'Òscar :P]) és quelcom que també tenalla l'home, que l'encasella en un rol que l'obliga a atemptar contra la meitat de la població.

Em sento feminista del tot, i crec que cal ser-ho en un món on hi ha una cosa pitjor que ser pobre: ser dona pobra. Però em nego en rodó a ser masclista com tantes dones que es fan dir feministes són.

No ets una dona més alliberada quan més vexes els homes, així només ets una dona masclista.

Perquè el masclisme és l'opressió de la dona per part de l'home i el feminisme és la lluita per la igualtat de tots els éssers humans, prescindint-ne del gènere. O sigui que entenc que tothom hauria de ser feminista, però no pas des del punt de vista del feminisme de la franja dels 80-90, un feminisme que acaba adoptant els pitjors tics del masclisme.

Ha calgut la "desgenereització" de la societat mitjançant la xarxa per a poder aconseguir que parlem únicament de persona, més enllà del gènere que queda en l'anonimat.

Malgrat tot això no és res més que el privilegi d'uns quants, el món real és un altre :(

Òscar Roig i Carrera ha dit...

Per al·lusions...

Jo no admiro les societats orientals, pel que conec, doncs faltaria veure-ho en viu i en directe, em semblen massa uniformitzadores, prefereixo les occidentals europees, només que les religions orientals em semblen més potables i filosòficament més complexes que les d’aquí i el seu estil de pensament en general m’interessa, entre d’altres coses... I, a més, les orientals guapes són molt guapes.

Jo crec que els homes i les dones són diferents en general, com dos homes i dues dones entre si, també. No es tracta de suprimir les diferències, sinó de respectar-les en peu d’absoluta igualtat de drets, tant a nivell general com particular. Hi ha feministes, però, que defensen que s’ha d’incidir en què tots som iguals fins que no hi hagi una plena igualtat de drets. Potser tenen raó, tot i que jo no hi estic d’acord. Després hi ha feministes que diuen que les dones sou superiors. Ho trobo tan lleig com que jo com a home digues que els homes som superiors a les dones. Però com a home jo no tinc problemes en declarar-me feminista, de fet en general m’agraden més les dones que els homes, en termes generals, sou menys violentes, més sensibles, més complexes, més comunicatives i més guapes, i tot això són qualitats per a mi... I ara digue’m masclista si vols...

Clidice ha dit...

Òscar, maco, no et diré masclista, et diré il·lús :)

En el món laboral qui més m'ha putejat sempre han estat dones. Perquè les dones, bufó, poden ser tan mal parides com els homes. El filldeputisme no és una característica de gènere.

Per cert, jo que tinc una certa tendència a tot allò oriental més enllà de les pel·lícules de "xinos" que també m'agraden (no m'ho tingueu en compte, reminiscències d'una època en què practicava arts marcials i que vaig haver de deixar perquè em pixava de riure cada vegada que havia de fer aquells crits tan ... mmmm ... curiosos?). Bé, diguem que llegeixo tot el que puc del funcionament d'aquelles societats on es practiquen aquestes religions tan fantàstiques i et diré que ja en podem ficar un tros a l'olla. Tu saps la quantitat de maltractaments a dones i infants que hi ha al Tibet per exemple?

Perquè en el fons, tot es redueix al mateix de sempre: educació. Que no vol dir títols, llicenciatures, màsters i aquestes cordillades que ara es valoren tant i sense els quals estàs condemnat a treballar de manobre i no poder opinar de res. (Per això ens fem blocs alguns ;P)

L'educació és allò que tenia el padrí Cirilo que no va aprendre a llegir fins a la mili. És viure respectant els demés, començant per un mateix.

La igualtat no vol dir uniformitat, aquí podríem encetar un altre debat sobre l'oportunitat de què tots tinguem el mateix poder independentment dels factors que ens caracteritzen, allò de què valgui igual el meu vot que el vot d'un assassí en sèrie, per exemple. I aleshores passaríem a parlar de què en realitat la democràcia no és més que una fal·làcia ... però això ho deixo per una altra finestra, potser.

Els meus greuges amb el masclisme són pocs i no sé si gaire significatius: a l'escola i a la feina i para de comptar. Però només cal fer una ullada al nostre entorn per veure la resta.

I t'asseguro que et presentaria algunes dones que et farien desdir-te d'aquesta imatge fantàstica que et fas de nosaltres. Per això crec que la classificació per gènere, tant si la fan homes com si la fan dones que es diuen "feministes" és un error fatal, és l'acte de masclisme suprem.

Seguirem barallant-nos :D

Òscar Roig i Carrera ha dit...

Treus conclusions que no són enlloc del que jo he escrit abans, o segurament és que no m’he explicat bé... A l’inrevès de tu, que t’agrada la gent i tens una visió optimista dels humans, i corregeix-me si m’equivoco, jo personalment, tinc una visió fonamentalment pessimista i negativa de la condició humana. Només dic que, personalment, prefereixo les dones que els homes per les raons abans esmentades, raons que mantinc, però això no vol dir que les trobo “supermeravelloses” a totes, ni molt menys. Que hi ha dones molt cabrones, no cal que m’ho juris, n’he conegut més d’una i més de dues... I és lògic, doncs jo afirmo que a mi la majoria de la humanitat no m’agrada, i la gent, en general, homes i dones, no m’agraden, només m’agraden per una raó o altre o, de vegades, fins i tot (oh miracle!) per diverses raons, determinats individus i individues que, a més, em costen bastant de trobar. No defenso la superioritat d’un gènere sobre un altre, però sí crec que hi ha diferències entre homes i dones en termes generals, i també defenso una radical igualtat de drets, utòpica, com totes les radicals igualtats. I tal vegada com tu apuntes, radical igualtat injusta en certs casos, però això seria un altre debat, molt complicat, a més... Segurament actualment una discriminació positiva envers la dona és del tot justa i raonable, donada la situació de discriminació secular envers la dona i que encara perdura a molts nivells (allò de la paritat de càrrecs i tot això, a mi em sembla bé, en principi). Però, tornant al tema dels gèneres, també és veritat que és molt pitjor ser un home al tercer món que una dona al primer, i molt millor ser una dona de classe alta al primer, que un home de classe baixa. O no?

En quant a religions, jo no me’n crec cap, però si compares el budisme amb el cristianisme, per a mi, no hi ha color a favor del primer. Només per posar un exemple, la reencarnació és una idea molt més raonable i integrada en la natura que l’eternitat al cel o a l’infern que és una idea de pati de col·legi. Això no vol dir que hi cregui, en la reencarnació. Veus, és com el tema dones i homes, si comparo, em quedo amb les primeres, però això tampoc vol dir que m’agradin en general...

I abans m’he oblidat de comentar-te això de la manca de sexualitat a la xarxa. No sé on la veus. Jo vaig entrar alguna vegada a fer el burro en un xat amb un nom femení, però m’avorria molt doncs només m’obrien homes per lligar, i de seguida em vaig cansar.

Clidice ha dit...

A veure, anem per parts (Jack l'Esbudellador):

Probablement t'hagi malinterpretat, però com què sóc una optimista compulsiva no puc fer res més que barallar-me amb tu.

I sí, hi ha una cosa pitjor que ser home al tercer món: ser dona al tercer món (i d'això en conec una mica, molt poquet, però suficient).

Respecte al budisme, alguns diuen que reencarnar-se en dona vol dir que fas una reencarnació "inferior" en certs llocs on impera aquesta religió, o sigui que ...

Respecte a la discriminació positiva no hi estic d'acord perquè, com sempre, comencem la casa per la teulada. Personalment prefereixo la meritocràcia i no veig perquè algú ha de passar al davant d'un home que valgui més només perquè hi ha un tant per cent de dones per omplir. Això entenc que ens fa un flac favor. És al revés: si dones i homes tenim els mateixos drets, som iguals davant la llei, els estudis, el món laboral, hi ha una acceptació de què la dona pareix i això és bo per la societat i no ha de ser un handicap per qüestions laborals, quina necessitat hi hauria de discriminació positiva?

Això només fa que tocar el potet a molta gent i fer la lluita feminista més antipàtica i absurda encara, fent que ressorgeixin de les cavernes els tòpics masclistes més antidiluvians.

Respecte al funcionament de les societats
http://www.amecopress.net/spip.php?article1345

pensa, que tot allò que penses, desitges, estimes ... no és fruit de la generació espontània perquè tu ets un individu singular. Cal tenir molt interioritzat que som el que som perquè abans que nosaltres algú ha fet i pensat d'una determinada manera.

I jo parlo de gènere no de sexe a la Xarxa. Que no és ben bé el mateix. Sexe n'hi ha del dret i del revés a la Xarxa perquè com diria el Rubianes: "anem molt mal follats", ara tu mateix em poses l'exemple. Entres com si fossis dona i ... Això vol dir que tu, en un moment, esborres el teu gènere, home, i et fas passar per dona. Ho podríes fer en un altre àmbit?

Jo mateixa o jo mateix podria estar anys i anys fent posts i xerrant amb gent per aquí i ningú saber què sóc oi? Perquè, en el fons, quina importància tenen les meves gònades a l'hora d'escriure o expressar pensament?

Òscar Roig i Carrera ha dit...

Això de com afecte el sexe a l’hora de pensar, és un tema complicat, suposo que a nivell purament conceptual no gaire, a d’altres nivells molt més. Però tot ens afecta a l’hora de pensar, i tens raó, jo no he escollit lliurement pensar com penso, tot està determinat pel meu “background” genètic, cultural, d’experiències i altres, que a més allarguen els seus condicionaments fins a l’infinit... En fi, una de les moltes misèries de la condició humana, que tenim la fantasia que som lliures com a mínim de pensament, però res de res...

Jo sí que estic a favor de la discriminació positiva a favor de la dona, perquè si “de facto” està clar que existeix la negativa, trobo hipòcrita no aplicar la contrària. El que he llegit més d’un cop és l’opinió de dones com tu que tampoc no hi estan d’acord, és curiós... No ho dic per tu eh?, de veritat que no, doncs em queda clar que ets una feminista coherent i raonable, segons la meva opinió, però crec que el pitjor masclisme de vegades és el de les pròpies dones...

Crec que a qualsevol de nosaltres ens seria molt difícil assumir una identitat neutra a la xarxa al llarg del temps. I a tu particularment, et costaria força, no fotem! El teu anterior article sobre el ciberfeminisme i les dones hacker, tan extens i ben documentat, difícilment l’hauria fet un home. I, és una pena, doncs trobo que als homes, que, com a mínim, pretenem ser mínimament raonables en aquest tema, ens ha de fer menys vergonya, en general, assumir com a propis els principats postulats del feminisme raonable (no el que menysté els homes i m’exclouria d’ell per home) d’una manera oberta. Tot i que admeto que jo mateix també tinc tics masclistes, com no podria ser d’una altra manera!

saltenc ha dit...

Clidice. Felicitats, un post ple de sentit comú i amb fina ironia. Ni mascles ni femelles, persones, així de clar i contundent, un 10.
Em sembla que amb aquest blog he fet un bon descobriment.
Salut i fins aviat!

Fina ha dit...

Res a sumar.

Només una puntualització:

He conegut dones que, en sentir com opinen sobre el sexe masculí, o sigui , sobre com són els homes, què pensen , per a què serveixen , (com si tots fossin trets del mateix patró) i també veient com elles tracten als homes...m'han fet passar, realment,vergonya com a dona.
Solen ser les mateixes dones que quan han de tractar amb altres dones, les tracten com si elles fossin homes. No sé si m'explico.Serà perquè són radicals o una altra cosa , però masclistes segur que ho són, no pas feministes.

Del masclisme dels homes,malauradament ,al món mundial, sou minoria encara, els que penseu conscient i inconscientment que homes i dones som i hem de ser persones amb igualtat de condicions.

Sort que només era una puntualització. :-)
Perdoneu per l'extensió i per la repetició del que ja s'havia dit aquí.

Potser més que una puntualització, era una constatació.

Bon post i millors comentaris.

Clidice ha dit...

Gràcies Fina,

la realitat és que el masclisme no és privatiu dels homes. Són moltes, moltíssimes, les dones que el practiquen, en un absurd joc de poder i contrapoder que només fa que perpetuar vicis i infelicitats seculars.

Cal dir, també, que teories com les de Freud (Satanàs el tingui en una bona caldera), només han fet que perpetuar absurds i pors atàviques. Així, la gent de forma inconscient identifica feminisme a un suposat "poder" de les dones i "submissió" dels homes.

I així ens va :(

Senyor Freud: no tinc problemes per no tenir tita, no la trobo a faltar (bé, menteixo, només quan estic a la muntanya, que això de pixar dret és un gran què), i espero que els homes no tinguin cap angúnia per tenir-la. Les coses ja estan bé com estan ... a nivell "titil" o "titívol". ;)