divendres, 13 de març de 2009

Cansada de la feina ...

Avui tornava de la feina, a peu, perquè hi vaig a peu a treballar, carregada amb la maleta amb el portàtil i els papers per demà, que tinc una visita a un client a la seva oficina. Tornava cansada i a poc a poc, a la fosca i per carrers poc transitats. Sentia l'eco dels meus passos i com, malgrat que caminava en la direcció correcta, em semblava recular. El cansament i l'estrès imagino, quan duus moltes nits dormint malament sempre es paga. L'estrès del dolent, que ara es divideixen en estrès bo i dolent. Quan sóc a la muntanya pateixo estrès del bo, quan sóc a la feina del dolent. No sé que ho fa que no decideixi d'una vegada quedar-me a la muntanya, però bé...

Anava fent quan, a l'altra vorera, un gat negre ha saltat d'una eixida. Perquè al meu poble hi ha eixides encara, i horts i bosc i rieres i riu, a més a més de blocs de pisos, graveres, carreteres, cotxes ... El gat s'ha aturat ... i jo també, m'ha mirat ... i jo també, m'ha saludat ... i jo no. Ell ha estat d'allò més polit, amb un “Bona nit” perfectament articulat que m'he estalviat de contestar, perquè sóc una dona seriosa jo, i tinc una salut mental envejable, per la qual cosa m'he limitat a fer un gest amb el cap.

He seguit el meu camí i el gat ha decidit acompanyar-me, si més no un tram, fins la propera eixida. - Com anem? Se't veu cansada.- M'ha dit amb simpatia. La veritat és que els gats negres, contràriament al tòpic, són dels més simpàtics que hi ha. Com que estan acostumats a ser el motiu de força ensurts a segons quines hores, han desenvolupat un sentit de l'humor força especial. He arronsat les espatlles com volent dir: Ves, anar fent. Ha continuat: - Ja se sap, la feina, a més amb això de la crisi ... - i ha seguit endavant tot consirós, capcot i molt ficat en el seu paper.

Jo m'he quedat palplantada perquè, bé, a certes hores i en un cert estat mental de confusió, induïda per hores d'analitzar números a la pantalla d'un ordinador, les coses solen ser poc coherents, i que em parli un gat pot entrar en els meus càlculs, tinc imaginació jo, que sóc comptable, però que em parli de la crisi? Això ja són figues d'un altre paner. He tingut la temptació de preguntar-li què en sabia ell de la crisi, però quan he reaccionat, ja s'havia enfilat a la tanca de la propera eixida i dirigint-se'm feia: -No hi pateixis noia, aquesta passarà, com ho fan totes, bé, ara et deixo que en aquesta eixida sempre hi trobo algun ratolí grassonet, passi-ho bé,- i ha desaparegut d'un bot a l'altra banda de la paret.

M'he quedat fitant l'acabament del mur per on s'ha esfumat el gat negre, mirant els trossos de vidre clavats al capdamunt perquè no hi passin els gats, i suposo que amb cara de babaua perquè una veïna que passava m'ha dit: - Bona nit, què passa res?- Li he respost tornant a la realitat: - Res, res, que estic una mica cansada. -No m'estranya amb la teva feina i aquesta crisi. I se n'ha anat carrer avall.


3 comentaris:

Òscar Roig i Carrera ha dit...

Els gats negres són els millors! Jo també parlo molt amb el meu, tenen bona conversa...

A quina perruqueria deuen anar els personatges de manga japonès?

Clidice ha dit...

Òscar, sóc una dona assenyada i, per tant, no parlo mai amb els gats, ni negres, ni blancs, ni verds, són ells els que s'entesten a parlar amb mi :P

No sé a quina perruqueria van, però el manga és un vici del qual encara no m'he n'he pogut sortir :$

Domo arigato ;)

Fina ha dit...

M'ha agradat molt com has narrat aquest conte.

La crisi inspira , ja ho veig. ;-)

Felicitats pel bloc.

Ens llegim.