dissabte, 4 de desembre de 2010

A mode de carta d'ajust


12 comentaris:

Allau ha dit...

Admirable home i admirable carrera la de Monicelli! Llàstima del final.

Aris ha dit...

Ets l'esprit de la Clidice que ens envia aquesta entrada? manifesta't o torna, ja et trobem a falta.

Elfreelang ha dit...

ja t'ho ha dit Allau...final trist....que no eres fora? ah ostres si hi anaves en avió quina gaita! em semble que a hores d'ara tot paralitzat

Lluís Bosch ha dit...

Doncs au, a gaudir. I després critica les vacancs dels mestres.

marta (volar de nit) ha dit...

Jo que venia amb ganes de llegir! Aiiiii

marta (volar de nit) ha dit...

Un final molt trist, ara ho he vist. A partir del comentari de l'Allau hi he arribat. Diria que no n'havia vist cap pel·lícula d'ell.

Allau ha dit...

Marta, no has vist "Rufufú" (I soliti ignotti)? No saps el que et perds!

Eduard ha dit...

Tot final és trist, però el suïcidi per eviatr el tràngol del dolor sense sortida és un final que parla de valor, com amínim, del qui el comet. Un gran senyor i un gran cineasta.

El porquet ha dit...

Carta d'ajust??? Això sona d'èpoques pretèrites... ara bé, tant de bo aquelles haguessin estat com aquesta, almenys ens haguessin fet aprendre (com a mi m'ha passat amb la teva) i reflexionar just abans d'anar a dormir.

Puigcarbó ha dit...

Va tirar pel dret, tenia 95 anys i devia estar tip de metges, pastilles i merdes d'aquestes, va veure el forat de la finestra i es va llençar al buit. NO és un final trist, és un final lúcid, tot i que de fet cap el final i el final sempre és trist.

Puigmalet ha dit...

Però no estava tancat? Quina intolerable informalitat!

Puigcarbó ha dit...

Puigmalety, que ho devia deixar programat, o aprofitant que és fora et diré que les dones son volubles qual piuma al vento. Però no li ho diguis a ningú.