De la cosa del llegir

El meu ordinador em diu que he arribat a la xifra de llibres llegits de 3.102. No és gran cosa, però tinc excusa, alguns llibres els he llegit, llegeixo i llegiré sempre, per tant no sé si comptar com a un llibre llegit la relectura. Fa molts anys, potser vint-i-cinc, que tinc feta la base de dades, en dBaseIII (MSDOS), que ha anat passat de PC en PC. Recordo que la vàrem fer en el nostre vell Amstrad, abans de tenir un i486, amb en Miquel, un cosí estimat, lletraferit també, que va morir als trenta-nou anys de càncer per tabaquisme. Gràcies al meu ordinador, doncs, no cometo gaire vegades -encara se n'escola alguna-, de comprar-me un llibre repetit, per exemple. Vull dir repetit en títol, autor i edició, que en les diverses edicions, de segons quins llibres, no només no m'importa, sinó que les busco.

Veig, però, que el meu objectiu de tenir una biblioteca ben assortida es dilueix en el temps i, sobretot, en l'espai. Apresso el meu fill gran que trobi aviat l'elixir de la vida eterna per a poder llegir amb calma tot allò que encara em falta. Encara que, ves a saber, potser no cal.

Sempre he cregut que sabia llegir prou bé, ho he fet per gaudi i pels estudis, i entenc que no és el mateix en ambdós casos. Però gràcies a la petita col·laboració que faig amb la meva amiga Àngels Amorós a Ràdio Esparreguera, sobre llibres i blogs, he fet un pas més en el meu aprenentatge de reflexionar sobre l'acte de llegir i sobre l'acte d'escriure. La cosa es queda més aviat per a mi, perquè quan fas ràdio cal tenir molt en compte l'oient potencial, segons l'emissora, el tipus de programa i la franja horària, i tampoc es tracta de fer-los adormir.

Fins ara comprava llibres que m'havien recomanat, sempre que, qui me'ls recomanés, em mereixés confiança, que tard o d'hora hi haurà algú disposat a recomanar-te els llibres d'en Follet, i us ho podeu estalviar. També em guiava per criteris acadèmics, pel que havia llegit en altres llibres i, evidentment, sempre he llegit els clàssics. Ara, però, rel del programa he anat llegint llibres que no entraven en aquestes categories, llibres que, d'una altra manera no hagués llegit mai.

Prescindint de fer cap ressenya canònica, que no és la meva voluntat en aquest espai, massa que ho he de fer, si us plau per força, en els treballs de la universitat, he intentat comprendre què és allò que em diu, intuïtivament (paraula que simplifica anys d'ofici), quin llibre és bo i quin no ho és. Perquè de la mateixa manera que no tot el que està entre dues orelles és intel·ligència, no tot el que està entre dues tapes és literatura.

Per això et trobes llegint alguna cosa, que t'ha costat déu i ajut aconseguir, escrivint a l'editorial, per exemple, i que ells, amablement, t'han enviat, previ intercanvi de dades, com el número de la Visa, i sobre el qual has trobat distintes referències en el món blogaire sobre si ha estat una injustícia que aquell títol no hagués tingut més ressò. Ho intentes però ho trobes indigerible. Deixant de banda les faltes d'ortografia, imagino que a uns certs nivells l'opció corrector no surt a compte, i que reconec que em posen bastant nerviosa malgrat que jo sigui perfectament capaç de fer-ne, hi ha alguna cosa que et fa avançar en la lectura a empentes i rodolons i amb moltes ganes d'engegar a pastar fang el llibre.

Altres vegades, et pots trobar amb la sorpresa d'un llibret que te'l mengis amb gasiveria, que no et duri més de dues hores (tot i romancejar) i que trobis que és una injustícia còsmica que no n'hi hagi més. De fet, no dubto que se sent sortir de la terra l'udol de desesperació quan arribes a l'última pàgina. Per què? -amb posat tràgic- per què no n'ha escrit un tros més? I et sents òrfena d'aquell autor i penses en com el mercat fa desaparèixer la literatura sota tones de paper i publicitat.

Em pregunto quina raó m'inclina cap a una cosa o cap a una altra. Llegeixo molta gent, sobretot del ram del llibre, que se la passen fent comparances i referències amb altres autors, que queden d'allò més intel·lectuals i que em semblen molt correctes. Però, això ve a ser com em deia un conegut meu, periodista a l'Avui, anys ha: "Montserrat, nosaltres no escrivim pels que ens compren, escrivim per la competència". I segurament és això, l'argot, l'especialització, l'exhibició de talent inter nos, que a n'ells els dóna molt de plaer. Malgrat que n'hi ha d'altres als quals no els cal aquest exercici de sibaritisme literari i ens ofereixen qualitat, intel·ligibilitat i gaudi. Però, a desgrat d'aquestes escasses excepcions, hi ha alguna cosa que falla, ells llibres continuen atrapant-me, o no, depenent d'un altre factor. I no vull dir "agradar", perquè si bé en certs contexts és necessària aquesta paraula, sempre he pensat que és opinió i no criteri.

(N'Eros Ramatxoto, d'El Penjoll, enllaça aquest vídeo que em ve com l'anell al dit)

Quan arribo a la feina, al mostrador de recepció, sempre hi ha La Vanguardia. Tot i que no hi tinc res contra aquest periòdic, no és la meva capçalera. El gest, gairebé involuntari, és sempre el mateix: girar-lo i ataüllar a qui fan l'entrevista a la contraportada. Aquest dia toca al violinista Nestor Eidler i és ell que em proporciona el meu "eureka" quan parla de per què va voler estudiar amb un professor en particular: Oistrach.

"¿Por qué precisamente con él?

Yo no estaba conforme con mi sonido. Y escuchaba el de otros grandes violinistas: “Farsantes”, pensaba. Hasta que oí a Oistrach: “Es el único que no miente”, me dije...

No entiendo a qué se refiere…

En los otros percibía interferencias, o físicas o narcisistas... Oistrach era el único que me hacía vibrar, sentía que conectaba con la esencia... ¡Quise tocar como él! Como discípulo de Fedora Aberastury, ella me enseñó el camino a los misterios y hacia Oistrach."

De La Contra de La Vanguardia, aquí.

Finalment ho entenc, llegir un llibre d'algú que no menteix, ni que sigui fent ficció, on no hi hagi interferències, físiques o més aviat narcisistes, connectar amb l'essència, notar que el llibre t'embolcalla i no anar ensopegant amb la personalitat psicopàtica de l'autor, enredant com un vailet de quatre anys en un obrador de pastisseria per la Pasqua, només perquè es creu més important ell que no pas la seva obra. Jo, que no vull "tocar" com ningú, només pretenc llegir bé i bo, entenc que això és el que em fa estimar o desestimar un llibre: la veritat que hi pugui trobar en ell.

Ah! i per molts anys Montserrats! Què jo seré atea, però ho he de celebrar per força, sinó he de donar masses explicacions ;)