dilluns, 8 d’octubre de 2012

No es pot fugir, ni que ho provis

Adam i Eva, de Lucas Cranach el vell, d'aquí
Que consti que ho va provar. Va provar d'estimar un gos, però no la satisfeia l'adoració sense condicions de la bèstia. Va provar, també, d'estimar un gat, però no la va assaciar el desdeny suficient de l'animal. Va intentar-ho amb altres animals de companyia, per tal de comprovar, empíricament, la màxima de la Marquesa de Sevigné, "com més conec els homes, més admiro el meu gos", que era el leit motiv del seu entorn social, però no se'n va sortir.

Els ocells engabiats la deprimien i acabava alliberant-los, per no veure'ls entre reixes i, per ser honestes, no haver d'escoltar els seus refilets interminables. El mateix valia per les serps, hàmsters, aranyes i insectes bastó. En aquest cas els refilets eren irrellevants, però veure una bèstia engabiada i fora del seu context la sumia en tristos pensaments.

De les plantes no cal dir, ja feia temps que havia eliminat el cultiu de flors del seu jardí per no alimentar una indústria amb les premisses de la qual no combregava. A canvi, cultivava un petit hort domèstic, però més enllà de l'amor que sentia per les albergínies, imaginant-se-les fent xup-xup en una samfaina, era del tot incapaç de desenvolupar cap altre sentiment. Se sentia bé cultivant-les, però no es veia a ella mateixa fent-la petar amb les hortalisses, per molt que li diguessin que a les plantes cal parlar-les.

Era evident, doncs, que, malgrat que li agradaven els animals i les plantes, no la satisfeien gens ni mica a l'hora d'estimar. I, amb tota la franquesa, això la feia sentir rara en el seu entorn, de tal manera que no gosava dir-ho en veu alta per mor de ser exclosa del contacte amb aquells que ella verament estimava: els éssers humans.

Es meravellava, discretament i callada, en qualsevol reunió, ni que fos de l'associació de veïns. Anava, delerosa, a manifestacions, sense tenir massa present la pancarta de capçalera, a events esportius, marxes, assemblees, clubs ... allà on hi hagués humanitat concentrada la hi podies veure, en un racó, somrient amb timidesa i felicitat, mentre es deixava endur per la voràgine de l'espiral de sentiments que li provocava la seva pròpia espècie.

Després d'anys de passar per totes les provatures a què se sotmetien els que l'envoltaven, per tal d'odiar -o mostrar enuig- respecte els seus congèneres, ella havia descobert la seva veritable vocació: col·leccionar persones. I va emprendre estudis de biologia, de física, de geologia, de filosofia, de teologia per tal de comprendre, en qualsevol de les seves facetes, aquells a qui tan estimava, fins que va ensopegar amb una disciplina nova i diferent: l'antropologia. Finalment havia trobat el seu encaix, la seva vocació última, la ciència que li permetia combinar plaer, vocació, feina, estudis ... I, a la fi, pretenent el contrari, va acabar aïllant-se dels humans, estudiant-los. Perquè, en el fons, és molt difícil sortir-se'n del bucle infinit dels condicionants de la pròpia cultura.

13 comentaris:

Carme ha dit...

M'has convençut! Ara mateix em posaré a estudiar antropologia!

És broma, però podria no ser-ho! ;)

:D Boníssim Clídice. M'ha encantat!

Miquel Saumell ha dit...

El problema és, al meu entendre, que s’utilitza el verb "estimar" massa alegrement. És a dir, s'hauria de buscar una altra paraula, diguem-ne de rang inferior, per definir la relació que un pot tenir amb una escarola de l'hort o amb un canari engabiat, per més que t'agradin les amanides i el cant dels ocells (amb permís del senyor Casals). I sé que dient això m’arrisco a que algú se m’enfadi i m’acusi de manca de sensibilitat, però ja hi estic acostumat.

Enric H. March ha dit...

M'apassiona l'antropologia cultural tant com el descobriment del comportament individual de cadascun dels individus. Però a mida que em faig gran tendeixo més a analitzar aquells que no he conegut.

Angel Corrochano ha dit...

Claro, ya lo apuntan por ahí arriba, debiera haber niveles de amor (de afecto), supongo que los seres humanos tendríamos que estar en el nivel superior (aunque a veces y dependiendo de quien, cueste -pero eso es otra cosa-) ...
.... Se puede amar a las verduras, al cuidado de unas plantas a tu mascota, pero son niveles inferiores, claro que depende para quién.

Muy buena entrada Clidice
Un abrazo

Tirant lo Bloc ha dit...

Una bona aproximació a una matèria tan interessant i complexa com aquesta. Esperarem quines aportacions pot fer en aquest camp! ;-)

Aris ha dit...

a la història hi ha més d'un antopoleg que acabat de sopar de canibals...

Eduard Ariza Ugalde ha dit...

És una bona reflexió sobre l'antropologia i les motivacions que t'hi condueixen... A més a més és molt poètic i filosòfic a l'hora trobo jo.

Galderich ha dit...

El que és innexacte de l'apunt d'avui és dir que va estudiar antropologia i que va poder "combinar plaer, vocació, feina, estudis..." Poca feina trobaria! I si la troba de la matèria és un miracle. Aquesta carrera és millor fer-la presencial que virtual perquè així pots passar pel bar de la Facultat a fer estudis antropològics... i a relacionar-te amb la gent que és el que realment necessita!

Eduard ha dit...

Si per amor als humans, un es posa a estudiar-los, i si per estudiar-los un deixa d'estimar-los, en efecte estem davant d'un bucle. Potser l'única solució és la màxima aquella de "conèixe't a tu mateix".

Gemma Sara ha dit...

No s'hauria d'aïllar, no pot sortir d'ella mateixa ni col.locar-se fora de la pròpia cultura... bé, de fet sí, pel que comparteix amb tots els humans...
(I jo em pregunto... podria desenvolupar un sentiment cap a una albergínia?)

Núria Pujolàs ha dit...

Un conte ben escrit i que em ressona molt. Enhorabona! Tots som una mica antropòlegs d'alguna manera. Els éssers humans ens meravellen i alimenten (i tot el contrari). Un petó i gràcies pel conte!

Clidice ha dit...

Carme gràcies guapa, no series cap mala antropòloga, tens molta capacitat d'observació :)

Miquel Saumell no sé si la culpa és de la paraula o de la nostra incapacitat d'utilitzar les paraules on pertoca. :)

Enric H. March moltes vegades penso que la millor manera de ser feliç amb els que t'envolten val més fer una aposta per mirar més enllà. Altrament es fa complicat.

Ángel Corrochano gracias guapo. Siempre acabamos encallados en el lenguaje, además, en los últimos años, se ha tendido al individualismo en demasía. Somos humanos no lechugas. Un abrazo humano.

Tirant lo Bloc difícilment se'n sortirà, potser només posarà una mica de llum en una ínfima part. Però, cal fer res més?

Aris hahahaha tens raó, però tampoc cal anar a cals caníbals, no?

Eduard Ariza gràcies maco, sempre acabes provant d'explicar el món, hi ha dies que te'n surts, d'altres no tant.

Galderich bé, no deixa de ser una opció aquesta del bar. Reconec que he fet grans treballs antropològics, i dels altres, en els bars estudiantils :P

Eduard ... i així coneixeràs els altres? No sé si hi ha gaires persones ben disposades a mirar-se sense autojustificar-se :)

Gemma Sara no pot sortir, però n'hi ha que ho proven, sense adonar-se, moltes vegades, que l'únic que fan és moure's d'un grup a l'altre, o els del sí, o els del no. Això de les albergínies té el seu intríngulis, per què pot ser amor mirar-te una hortalissa pensant en cruspir-te-la? :P

Núria Pujolàs gràcies a tu per passar per aquí :)

Eduard ha dit...

Clídice, conèixer-se a un mateixa seria la manera més directe de conèixer els altres, si no fos pel que dius: en efecte, tots tendim a fugir de la nostra responsabilitat, i de nosaltres mateixos en definitiva. Potser la literatura és una bona manera de fer caure les barreres, ja que sublimem en la ficció les nostres experiències. L'altra, l'autoobservació, una via tipus Krishnamurti , potser només l'han assolit alguns éssers molt especials, com el mateix Krishnamurti.