"D'una manera tàcita. Que no s'oposa, que consent passivament a alguna cosa"*
És clar, amb aquest antecedent, i considerant que la nostra cultura fa de la rebel·lió una religió, proposar-se llegir els Diàlegs dels oradors, l'Agrícola i la Germània de Publi Corneli Tàcit, sembla, ben bé, voler remar contra corrent. Alguns, fins i tot, dirien a la recerca d'arguments per justificar algunes maldats. Que ja sabem com funciona això de l'integrisme, del color que vulgueu.
 |
| de la Viquipèdia |
D'entrada, no m'estranya gens que, en els temps que els tocava viure, els romans, haguéssin de passar fent la viu-viu, perquè si bé els últims anys, en aquesta península on ens ha tocat viure, s'ha posat de moda allò que va dir un il·lustre (ehem) líder polític: el que se mueve, no sale en la foto, a part d'altres perles de les quals, l'hemmano, no se'n pot estar, en la Roma dels Cèsars, el que es movia, no és que no sortís a la foto, és que anava de pet a la roca Tarpeia, pel cap baix. I, tots ho sabem, d'herois n'hi ha pocs, i si ens posem a investigar, la majoria ho són malgré lui. O sigui que acabem sabent els fets pel testimoni dels covards, gairebé sempre.
Tàcit, a més, es considerat un pessimista "complagut a pintar amb negres colors la seva època" i, no em direu que això no el fa d'allò més actual.
En la seixantena d'anys de la seva vida, Tàcit ha vist el pas de nou emperadors i els temps pitjors i els temps millors que hagi conegut Roma després de la mort d'August. La seva naixença coincideix amb l'adveniment de Neró, i la primera idea que ell hagi pogut tenir directament de la màxima magistratura de l'Imperi, és la que li haurà donat el jove Aenobarbus, tràgic i grotesc, tacat de tanta sang innocent ...
No em puc imaginar quins traumes estan causant als nostres infants, ara mateix, alguns líders polítics que ens ha tocat arrossegar.
No hi haurà qui cregui que emperadors com Neró, Vitel·li o Domicià hagin pogut ésser figures isolades, monstres d'una baixesa excepcional, vivint en mig d'una societat exemplar. Posats més enlaire que els altres, amb més mitjans pel bé, amb més mitjans pel mal, són, encara avui, a través de tants d'anys, més albiradors; però no és generalment gaire millor la massa de gents que els volta ... (de la introducció d'F. Martorell).
Tanmateix, el que ens trobem a Dels oradors és un discurs vell i un discurs nou, un discurs que es repeteix, potser, des de la segona o tercera generació dels éssers humans que hagin existit mai.
Les causes de la decadència de l'oratòria i de totes les arts són prou conegudes: "la desídia de la joventut, la negligència dels pares, la ignorància dels mestres i l'oblit dels costums antics".
De les virtuts i defectes de l'oratòria, de l'enyor d'uns temps pretèrits pretesament més purs, mes elevats, més nobles, n'extrec algunes lliçons i no puc deixar de pensar en alguns personatges que conec i que ja van ser retratats durant el primer segle de la nostra era.
Això és el que negligeixen els oradors dels nostres temps, fins al punt que en llurs al·legacions trobem els mateixos vicis vergonyosos i lamentables del nostre parlar ordinari, i encara ignoren les lleis, desconeixen els senat-consults, ridiculitzen el dret civil i eviten amb horror l'estudi de la saviesa i els preceptes dels filosofs. En poquíssimes idees i en curtes sentències tanquen l'eloqüència, com a exclosa del seu regne, i així, la que, senyora altre temps de totes les ciències, amb magnífic seguici omplia els esperits, reduïda avui i amputada, sense honor i sense pompa, quasi diria sense llibertat, és ensenyada com qualsevol dels més baixos oficis.
I així, anant i venint en el temps, passí les hores de canícula, de l'única forma que en sóc capaç, refrescant-me amb el vòrtex que provoca el viatge en el temps i que em fa oblidar, per una bona, i bella, estona, el so de les cigales i la suor que em xopa de cap a peus.
 |
| d'aquí |
Tàcit, P. Corneli. Diàlegs dels oradors. Agrícola. Germània. Barcelona, 2012. Fundació Bernat Metge / Edicions 62 i Alpha.
*d'aquí
11 comentaris:
Més que tàcita era evident la intenció de l'orador Rubalcaba quan, fa quatre dies, clamava abrandat la sentència (ara "pastilla"):Queremos que Cataluña siga siendo solidaria!!!
Per cert: ahir a la 4 estrenaven l'Spartacus, una sèrie-peplum amb vocació orgiàstica que reparteix el metratge entre les maquinacions a la romana, les sagnades terribles i el porno-soft.
El Jo Claudi no ho seria però també és una de romans.
tàcitament vivim. instal·lats en un pessimisme congènit. I aixó que deia Dylan que els temps estaven canviant, el que no sabia és que era a pitjor.
Amb tot això jo ja no sé si pensar que qualsevol temps pretèrit fou millor o vivim instal·lats en un pessimisme permanent.
Potser, senzillament, és un deix humà el creure que el temps present mai millorarà el temps passat, fins que aquell, precisament, passi a ser aquest... tempus fugit!
Sobre elque deia Tàcit dels seus temps en relació als vells bons temps, és allò que es va dir: qualsevol temps passat va ser millor. Es deia en un passat. Millor que el nostre, per descomptat.
En efecte, com tan bé dius, sembla que al cap de dues generacions d'humans ja trobàvem a faltar la saviesa dels antics -homínids?-.
osti quins llibres més avorrits que llegeixes!
Girbén uf! això d'aquestes sèries de paios depilats no són pas del meu gust. Em sembla que el Jo, Claudi continua mantenint el llistó que cal respectar.
Francesc Puigcarbó tu i jo sempre estarem en desacord, perquè tu esperes alguna cosa "millor" corpòria, avaluable segons les nostres premisses, i aquest és un concepte que jo no sóc capaç de comprendre. Una abraçada.
El porquet si ens la passem creient que qualsevol temps passat fou millor sempre ho veurem tot negre. Però mira, saps que a principis del segle XX les dones, a Barcelona, morien als 40 anys de mitjana? No hi ha res millor que les estadístiques per posar-se a mirar el món amb una mica més d'esperança ^^
Eduard recordo el meu avi, el padrí Cirilo, que els dies que va dedicar a morir-se (10 mesos) sempre em deia el mateix: "I quin greu que em sap perdre'm el que hagi de venir, jo que vaig néixer en un món sense avions ni ràdio!" Imagino que el meu optimisme congènit em ve d'ell :)
pons007 no home, no, això és com la tònica, que els has provat poc :P
Tàcit va viure els temps millors i els temps pitjors i era un pessimista
... la qual cosa vol dir que és ben cert allò del "color del cristal con que se mira". També em ve al cap aquella frase que deia que un pessimista és un optimista ben informat, el que la va dir era un pessimista, jo tendeixo a l'optimisme compulsiu, perquè en general les coses milloren (menys guerres, abolició esclavatge -ara el que hi ha almenys no és legal- extensió de la democràcia, etc.). I així seguirà, amb retrocessos i desequil.libris, però cap a millor, i tenim encara moooooolt a millorar, i això vol canvis, i déu n'hi do els moments de canvi que vivim... em sembla que m'estic enrotllant, com deia la meva iaia, Y yo qué me sé! :)
Tu i jo GemmaSara som del mateix braç en això de l'optimisme. Però així, entre tu i jo, sense els optimistes tota la colla dels pessimistes ja no hi foren! Si som la font de la salut! ;-)
Tu i jo GemmaSara som del mateix braç en això de l'optimisme. Però així, entre tu i jo, sense els optimistes tota la colla dels pessimistes ja no hi foren! Si som la font de la salut! ;-)
Jo no conec els "Diàlegs dels oradors, l'Agrícola i la Germània", pero sí que vaig llegir fa temps "Anals" i "Històries"; i realment comparteixo amb tu aquesta opinió que debia ser un home força pessimista. Recordo que quan arribaben a un moment històric dolent, era terrible. En canvi, els moments històrics objetivament bons, el regant de Claudi, per exemple, s'explicaven amb un to neutre.
I, per cert, gràcies per descobrir-me un nou significat del terme tàcit, perquè sempre havia entès "tàcit" com el fet de dir alguna cosa sense dir-la explícitament.
Una abraçada Clídice.
Una abraçada Eduard Ariza, el cas és que sempre n'aprenem dels clàssics! :)
Publica un comentari a l'entrada