dilluns, 19 de novembre de 2012

El Diari d'un soldat


"2.11.1937
Tinc divuit anys complerts, avui diumenge a les dotze del migdia m'he presentat a l'Ajuntament, com tots els altres de la meva quinta, en total som onze. El Dr. Fuentes, el metge del poble, ens ha fet el reconeixement a tots. Ha emplenat una fitxa per a l'arxiu de mobilització de quintes on consta la mesura del pit, l'alçada i el pes. També ens ha examinat els peus i les mans per descartar cap malformació. Feta aquesta primera revisió, ens ha dictaminat: "bons per a tots els serveis". Ah!, a l'Enric del Pessa i a Rossindet els ha donat "serveis auxiliars" i això que ells estan més saludables i forts que jo mateix."

Algú s'imagina que la història d'en Pere Belart i Benseny passés desapercebuda en un país que no tingués por de revisar, les vegades que calgués, el seu passat més proper? De les vacances a la Terra Alta en conservo les tardes dedicades a la recerca de la petja de la Batalla de l'Ebre i, arreu, enmig de bales, uniformes, baionetes, bombes, condecoracions, testimonis dels aleshores jovent supervivent, hi trobava a faltar la veu d'aquells que s'estaven a les trinxeres, aquells que havien obert la llauna de sardines rovellada que servo a casa.

En Pere Belart (Àger 5 de setembre de 1919), que, com em diu la seva filla Mercè, amb 93 anys encara conserva el cap ben clar, no va passar per l'Ebre, que va estar en un altre front terrible, el de Balaguer, però en aquest diari, escrit en papers que va guardar zelosament, ens fa arribar el fred, la gana, l'esgotament, la por, el dubte per l'endemà, o pels propers instants ... Passar una estona perduda mirant lloms de llibres en una llibreria de la Rambla Nova de Tarragona, et pot dur alguns encerts, com aquest testimoni imprescindible. Gràcies Peret de Pulsaco, gràcies senyor Pere.

Belart i Benseny, Pere. Diari d'un soldat. Tremp, 2004. Garsineu Edicions.

9 comentaris:

Galderich ha dit...

Els llibres de memòries dels que van viure la guerra et deixa en un gust molt fort al pal·ladar, sobretot pensant en tots aquells companys que hi surten i que el mateix narrador t'explica que no van poder escriure les seves pròpies memòries.

L'Ajuntament de la Roca fa temps va iniciar una iniciativa que pretenia recopilar totes les memòries personals de la gent que els les volgués enviar, fos del bàndol que fos, i fins i tot si no eren de la guerra. Van voler fer un arxiu de la història personal. No sé com ha acabat tot plegat.

Angel Corrochano ha dit...

Interesante libro Clidice, gracias por el comentario y la referencia
Un abrazo y buena semana

Lluís Bosch ha dit...

http://mildimonis.blogspot.com.es/2012/11/candidato-artur-video-cuestionario.html

Atentament,
Lluís

Olga Xirinacs ha dit...

De la Terra Alta, concretament de La Fatarella, amb els seus fets terribles, n'ha escrit molt Josep Gironès, de Cal Garrit. Ara es va refent tot el memorial i fa poc em van ensenyar les trinxeres. Em va fer molta tristor.

Francesc Puigcarbó ha dit...

el meu pare en té 95 i encara ara em parla sovint del drama de la guerra, ell va estar al front de l'Ebre i després va venir la retirada.
No se m'ha ocorregut pasar a paper els seus records i vivències, pero esgà bé que algú ho faci.
Li compraré, és un bon regal de Nadal.

El porquet ha dit...

Testimonis esgarrifosos. Lluny de les grans cròniques escrites pels vencedors i fins i tot pels vençuts. Les dels nostres avis i padrins que van patir, cadascú la seva història, el seu malson. Molts d'ells ho van deixar escrit en pàgines perdudes, oblidades, però ben vives a la seva memòria. Una generació que es va extingint però que no hem de deixar que caigui en l'oblit.

Clidice ha dit...

Galderich els museus de la persona encara són petites iniciatives en el nostre país i és una llàstima perquè es perden una gran quantitat de testimonis imprescindibles per tenir una imatge real, de la història de bo de bo.

Ángel Corrochano gracias a ti por pasar por aquí. Que tengas una excelente semana, un abrazo :)

Oga Xirinacs a la Fatarella també vaig ser-hi, reconec haver plorat molt, recordant el meu sogre, el meu avi ... perquè quan veus les trinxeres i els caus on havien de malviure els soldats la tristor és l'únic sentiment possible. Miraré d'haver l'obra d'en Gironès. Gràcies!

El porquet per això aquests llibrets són infinitament importants, perquè no són les gestes de cap general sinó les peces que ens ajuden a compondre el puzle de la història.

Enric H. March ha dit...

Testimonis com aquest ens permeten veure la Història des d'un altre punt de vista, i des que es nodreix de records i pàgines viscudes ha perdut aquell esperit tancat que només s'explica des de l'academicisme.

Aprofitem ara perquè els darrers contadors d'històries se'ns estan morint.

Clidice ha dit...

Francesc Puigcarbó disculpa, el teu comentari no s'havia publicat. Aprofita que encara el tens el pare i grava'l o alguna cosa. Sap tant de greu perdre testimonis directes!

Enric H. March és el que li dic a n'en Francesc, alguns joves estudiants d'història se la passen recollint testimonis, sense recursos i a hores escadusseres, però és una tasca ingent i que pot quedar en l'oblit per tenir només aquesta idea acadèmica que la història s'explica en els llibres i només la dels líders.