dilluns, 12 de novembre de 2012

Mobbing

d'aquí

Passa corrents pel meu davant, les llàgrimes li rodolen, galtes avall, i no pot evitar un sanglot. Aferrant desesperada els papers, es tanca d'una revolada en el seu despatx. Deixo amb qui estava parlant -et truco, sí, no pateixis, avui mateix- i entro al seu darrera. Està asseguda, plorant desolada i avergonyida, alhora, per la seva feblesa.

No he pogut més i he petat, no volia fer-ho, sé que l'he fet molt feliç mostrant-li que m'afecta, però no ho he pogut evitar i ara m'odio per haver caigut en el parany.

No passa res, tranquil·la. Plorar no és mostrar debilitat. Només ha estat la reacció a l'estrés. I no t'has d'odiar per res. Tant li fa el que pensi, tant li fa si plores com si no, ell vol fer mal i te'l farà sempre que vulgui, perquè el director general li dóna suport.

Però ara què en farem d'aquest assumpte, porta nou mesos fent-me anar amunt i avall amb indicacions contradictòries, i la que ha quedat com una inútil sóc jo!

No, tu no has quedat com una inútil. Sé el que em dic, ho he passat, recordes? Qui ha de decidir si ets una inútil? Jo que sóc la teva cap, oi? Doncs no, no n'ets d'inútil. No només no ets inútil sinó que ets una persona valuosíssima i arreu t'ho reconeixen. Aquest tipus només és una infecció, la septicèmia s'escampa, i jo no sóc un antibiòtic gaire potent, però no hi pateixis, ja ho sap tothom i aquesta és una medicina més poderosa que cap altra: la informació i no tenir-li por.

Però ara vol que em reuneixi a soles amb ell dimecres!

Prou peròs, no t'hi reuniràs, t'ho prohibeixo expressament. I si et diu res la resposta és invariable: he rebut ordres precises, i si tant et convé, has de parlar amb ella, directament.

Ara, a veure com caram enfrontem això en una organització on no se n'adonen que el capital humà és l'únic capital possible, real, tangible i desitjable.

Mobbing: davant de l'agressió, transparència i informació. Els toros per les banyes, ara i sempre.

18 comentaris:

Francesca ha dit...

Sort que té ella de tenir una cap com tu!

Allau ha dit...

Més fàcil de dir que de fer. Comptar amb el recolzament d'algú que tingui les coses clares ja és molt. I encara...

Clidice ha dit...

Francesca no sé si és sort, però la solució, i la curació, està en el grup. Cal fer pinya.

Allau si fos fàcil aquesta situació, de més de tres anys, ja hagués estat resolta. Hi ha massa por a perdre allò propi, a desentendre's del veí, a malfiar-se de tot i tothom i aquí, l'encalçador és el rei. Ens en sortirem, ni que sigui escaldats, però ho farem.

Carme ha dit...

Aquestes situacions són de les que les veus davant dels teus ulls i encara et semblen impossibles per l'estupidesa humana i la maldat que suposa. Més estupidesa que maldat, sovint.

S'ha de ser molt valent i realment, com tu dius, agafar el toro per les banyes.

Ànims!!!

Vicicle ha dit...

N'hi ha qui no troba forma alguna de creure's important i necessari més que humiliant els subalterns. I la raó, per tant, és molt més profunda i obscura que la competència o incompetència professional dels implicats.

Clidice ha dit...

Carme el que més em xoca és l'aïllament de les víctimes, que ajuda a perpetuar aquesta situació.

Vicicle saber les raons del maltractador és important, però hem d'evitar que això serveixi per minimitzar la devastació que provoca.

joan gasull ha dit...

m'agrada molt la frase del capital humà és l'unic possible. Fem pinya i no anem a pinyes

Francesc Puigcarbó ha dit...

trobar algu comn tu en aquest cas, és molt imporant, he patit mòbbing i n'he vist patir a altres, i és dur.

XeXu ha dit...

El capital humà està molt desprestigiat, almenys per aquells que porten la batuta a les empreses. No se n'adonen que tractar una mica bé els treballadors és beneficiós per tots. Però una cosa és no fer-los ni cas, i una altra és maltractar-los. Així que no només transferència i informació, sinó també denúncia. Hi ha casos que no haurien de quedar impunes.

rits ha dit...

Sort que estàs. El que més es necessita és l'aixopluc, que et recordin que vals, sols així es pot anar combatent, agafant força i no enfonsar-se més.

Molts ànims i endavant!

Isabel De Yzaguirre. ha dit...

N'hi ha a les empreses, n'hi ha a les escoles i també te'l poden fer a nivell social, en un poble, i és dur. Perquè hi ha gent que fa mobbing de forma encoberta, a les teves esquenes, quan no hi pots fer res, deformant-ho tot, presentant les coses com els convé per fer-te quedar com un drap. I tu no hi ets i no hi pots fer res. I a tu et fan sempre bona cara. Sort de la gent que per altres camins t'avisen i et donen suport. En alguns pobles, el mobbing social és un càncer soterrat i sord.

Galderich ha dit...

mobbing, una paraula i tot un món soterrat de difícil desmantellament...

Clidice ha dit...

joan gasull si no som capaços de veure-ho és que ens hem tornat més cecs del que em pensava.

Francesc Puigcarbó només els que ho hem passat, i sortosament ho hem superat, som capaços de veure els estralls que provoca aquesta situació quan es continuada.

XeXu el mal és que les denúncies comporten encara més mals tràngols i mai tens la seguretat que un jutge fallarà al teu favor. Hi ha organitzacions en les que, durant anys, s'ha desactivat als treballadors per tal d'evitar problemes (i el més greu, ho ha fet gent d'esquerres), de manera que ara, aquest mobbing l'està patint vàries persones i costa molt veure-les fent pinya. Reconec que em sobta tanta maldat, i, hores d'ara, ja no m'hauria de sorprendre de res.

rits potser sí, la fortuna ha fet que ho hagués passat, i ho hagués superat, però no n'hi ha prou, hem de tenir més conciència del problema i tolerància zero als psicòpates.

Clidice ha dit...

Isabel de Yzaguirre hola guapa. En la cosa pública és on més en pots trobar, sobretot perquè en l'empresa privada la gent se n'atipa i fot el camp. En els pobles petits la cosa es complica molt, però adonar-se'n ja és el primer pas per blindar-te. Ànims!

Galderich quan el vaig patir, quatre anyets de no res, no me n'adonava, només estava immersa en una situació verinosa i no entenia res. Va ser que de fora estant algú em va fer veure la realitat, aleshores vaig tenir força i capacitat de sortir-me'n. Vaig ser afortunada, però no tothom ho és. Tolerància zero al maltractament, sigui el que sigui.

Alba ha dit...

és una sort trobar una cap així, que et recolza, t'anima i et fa sentir bé dins de tota la merda....
Ptons!

Clidice ha dit...

Alba aquesta és una cadena, a mi em va ajudar algú, per tant és una gran ocasió poder ajudar a algú altre. Petons :)

Miquel Saumell ha dit...

He estat uns dies gairebé desconnectat de tot, però ara que "reviso la setmana digital" no vull deixar passar aquesta ocasió per expressar-te el gran fàstic que em produeix això del mobbing. Sembla mentida que en tants anys que portem de suposada democràcia no s'hagi fet una llei dura i efectiva al respecte, amb sentències que serveixen d’exemple per a potencials delinqüents. Sovint penso que els partits no tenen gaire interès en eradicar aquestes pràctiques tan perverses, molt comunes -però no només- a l’administració pública, potser perquè quan arriben a governar i els convé eliminar algun element incòmode les utilitzen a discreció. En fi, Clidice, tota la meva comprensió.

Clidice ha dit...

Miquel Saumell tu ho dius: delinqüents que, normalment, se'n surten sense cap càstig, ni cap remordiment, amb la connivència de jutges, advocats, sindicats i, una mica, tots plegats. Que bom que você já está aqui!