dimecres, 8 de juliol de 2009

Quaderns de vacances: se m'acut que ...

l'enamorament no és res més que l'eufòria provocada pel descobriment del reflex de la nostra imatge en els ulls d'un altre

16 comentaris:

Allau ha dit...

Dit així, sembla que l'altre no hi pinti res, que només sigui una superfície reflectant... I si és un enamorament no correspost?

kika ha dit...

m'has fet pensar ...
i jo ho canviaria per:
el reflex del que voldriem que fos la nostra imatge en els ulls d'un altre

Puigmalet ha dit...

Hi ha reflexos que encara que es tanquin els ulls se'ns queden fixats a la retina.

Sandra D,Roig ha dit...

Se t'acuden coses molt bones!, es precís i exacte. Me la guardo aquesta frase. Aprofito per felicitar-te 50 seguidors.!
enhorabona, sé que fas el bloc altruïstament pero almenys val la pena veure-hi un reconeixenement.
hosti em fa falta un cafe...
:)

Ramon ha dit...

Deu ni do de la frase... O sigui que sempre ens mirem al melic???

pere ha dit...

M'hauré de canviar les ulleres ;-)

Puigmalet ha dit...

Hola Clidice i companyia:

Es fa saber que el proper diumenge dia dotze de juliol arRIBA el cinquantenari de la mort d’aquell qui es va preguntar “¿D'on venim, que no fos tornada? / Com una absurda enamorada, / la vida ens fa plorar el passat. / ¿On tornem, que no fos naixença? / Vivim de mort, i no ens és grat; / morim d'amor, i no s'hi pensa”. Queda notificat a efectes d’algun possible apunt commemoratiu.

Clidice ha dit...

Caram Puigmalet! ja fa tants anys o tan pocs de la seva mort? Recordo que els llegia als meus fills, quan eren petits, "Les aventures d'en Perot Marrasquí" i els "Sis Joans", i recordo altres llibres que no diré perquè no sigui tan evident! :D

F.Puigcarbó ha dit...

jo diria que aixó és narcisisme.

L'enamorament es un estat d'idiotesa que afortunadament dura poc temps....

Clidice ha dit...

No sóc pas experta en la qüestió enamoramentística o enamoramentívola ALLAU, però tantes vegades els que s'enamoren sense ser correspostos semblen, senzillament, enamorats del seu enamorament!

Hola KIKA! :) jo penso que tothom, quan passem pel davant d'un aparador, mirem de reüll la nostra imatge no?

PUIGMALET i aleshores voldries ser reflectit en ells?

SANDRA wapa, si amb el bé que m'ho passo hauria de pagar per fer el blog! shhhhh no ho diguis a ningú que encara em cobraran ^^

RAMON, és que a veure: què faries tu sense tu mateix? :D

PERE :-D ets encantador!

FRANCESC, el narcisisme no és allò que practiquem tots quan comprem un cotxe, ens vestim, escrivim ... tantes coses fem només pel que a nosaltres ens sembla que així donem una imatge perfecta de nosaltres mateixos! I si, és bo que duri poc, per tornar-hi, diuen que aprima i, què vols que et digui! ;P

N.B. aquest "acudit" és d'aquells de despertar-se a les quatre de la matinada i descobrir que, posa-t'hi com vulguis, ja no dormiràs fins a les 7 que t'has de llevar ... em faig vella a marxes forçades :P

Allau ha dit...

Vigila el que sopes! ;p

Clidice ha dit...

hahahaha ALLAU ja ho havia pensat ja ;P

carina ha dit...

Això és l'amor cortès, els trobadors buscaven en l'altra la seva pròpia imatge, s'estimaven a si mateixos i buscaven la pròpia perfecció, per aquesta raó la dama-midons era sempre inabastable fins a convertir-se en símbol, el mateix li va passar al pobre Petrarca amb la seva Laura i a Ausiàs March i a tants d'altres... si al final el que busquem en la persona estimada és una projecció de nosaltres mateixos.

Clidice ha dit...

Segurament CARINA :) sempre he trobat que se n'ha fet poc esment als estudis de l'amor cortès. La sensació que et quedava era que eren quatre trobadors que passaven misèria (de tot tipus) i quatre dames amb poca feina però que, això si, no es deixaven tocar. Massa filtre cristià i burgés entre l'antigor i nosaltres :)

Col·lectiu d'antiartistes ha dit...

Jo crec que la frase és justíssima i afinadíssima. Tot enamorament suposa una projecció en un altre en el qual ens volem emmirallar -i tota projecció suposa també una fantasia sobre la nostra imatge com algun altre comentari molt encertadament apunta-. Una altra cosa és que després siguem capaços de descobrir, comprendre i acceptar la real dimensió interior de l'altre. Només si ho fem podrem estimar-lo i superar aqueixa primera -i efímera!- primera fase sense caure en el distanciament i la ruptura emocional.

Clidice ha dit...

Narcís sempre està treballant en nosaltres. Les nostres pors, les nostres angúnies ens fan passar pel davant dels aparadors, mirant si ens assemblem a allò que ens voldríem assemblar. Quan ens acceptem potser podem mirar l'altre i veure'l, llàstima que tanta gent passi per la vida sense arribar a aquesta fase!

(N.B., "l'altre" no només pot ser la parella, pot ser qualsevol ésser humà, que enamorar-se no vol dir aparellar-se necessàriament)