Se t'acuden coses molt bones!, es precís i exacte. Me la guardo aquesta frase. Aprofito per felicitar-te 50 seguidors.! enhorabona, sé que fas el bloc altruïstament pero almenys val la pena veure-hi un reconeixenement. hosti em fa falta un cafe... :)
Es fa saber que el proper diumenge dia dotze de juliol arRIBA el cinquantenari de la mort d’aquell qui es va preguntar “¿D'on venim, que no fos tornada? / Com una absurda enamorada, / la vida ens fa plorar el passat. / ¿On tornem, que no fos naixença? / Vivim de mort, i no ens és grat; / morim d'amor, i no s'hi pensa”. Queda notificat a efectes d’algun possible apunt commemoratiu.
Caram Puigmalet! ja fa tants anys o tan pocs de la seva mort? Recordo que els llegia als meus fills, quan eren petits, "Les aventures d'en Perot Marrasquí" i els "Sis Joans", i recordo altres llibres que no diré perquè no sigui tan evident! :D
No sóc pas experta en la qüestió enamoramentística o enamoramentívola ALLAU, però tantes vegades els que s'enamoren sense ser correspostos semblen, senzillament, enamorats del seu enamorament!
Hola KIKA! :) jo penso que tothom, quan passem pel davant d'un aparador, mirem de reüll la nostra imatge no?
PUIGMALET i aleshores voldries ser reflectit en ells?
SANDRA wapa, si amb el bé que m'ho passo hauria de pagar per fer el blog! shhhhh no ho diguis a ningú que encara em cobraran ^^
RAMON, és que a veure: què faries tu sense tu mateix? :D
PERE :-D ets encantador!
FRANCESC, el narcisisme no és allò que practiquem tots quan comprem un cotxe, ens vestim, escrivim ... tantes coses fem només pel que a nosaltres ens sembla que així donem una imatge perfecta de nosaltres mateixos! I si, és bo que duri poc, per tornar-hi, diuen que aprima i, què vols que et digui! ;P
N.B. aquest "acudit" és d'aquells de despertar-se a les quatre de la matinada i descobrir que, posa-t'hi com vulguis, ja no dormiràs fins a les 7 que t'has de llevar ... em faig vella a marxes forçades :P
Això és l'amor cortès, els trobadors buscaven en l'altra la seva pròpia imatge, s'estimaven a si mateixos i buscaven la pròpia perfecció, per aquesta raó la dama-midons era sempre inabastable fins a convertir-se en símbol, el mateix li va passar al pobre Petrarca amb la seva Laura i a Ausiàs March i a tants d'altres... si al final el que busquem en la persona estimada és una projecció de nosaltres mateixos.
Segurament CARINA :) sempre he trobat que se n'ha fet poc esment als estudis de l'amor cortès. La sensació que et quedava era que eren quatre trobadors que passaven misèria (de tot tipus) i quatre dames amb poca feina però que, això si, no es deixaven tocar. Massa filtre cristià i burgés entre l'antigor i nosaltres :)
Jo crec que la frase és justíssima i afinadíssima. Tot enamorament suposa una projecció en un altre en el qual ens volem emmirallar -i tota projecció suposa també una fantasia sobre la nostra imatge com algun altre comentari molt encertadament apunta-. Una altra cosa és que després siguem capaços de descobrir, comprendre i acceptar la real dimensió interior de l'altre. Només si ho fem podrem estimar-lo i superar aqueixa primera -i efímera!- primera fase sense caure en el distanciament i la ruptura emocional.
Narcís sempre està treballant en nosaltres. Les nostres pors, les nostres angúnies ens fan passar pel davant dels aparadors, mirant si ens assemblem a allò que ens voldríem assemblar. Quan ens acceptem potser podem mirar l'altre i veure'l, llàstima que tanta gent passi per la vida sense arribar a aquesta fase!
(N.B., "l'altre" no només pot ser la parella, pot ser qualsevol ésser humà, que enamorar-se no vol dir aparellar-se necessàriament)
16 comentaris:
Dit així, sembla que l'altre no hi pinti res, que només sigui una superfície reflectant... I si és un enamorament no correspost?
m'has fet pensar ...
i jo ho canviaria per:
el reflex del que voldriem que fos la nostra imatge en els ulls d'un altre
Hi ha reflexos que encara que es tanquin els ulls se'ns queden fixats a la retina.
Se t'acuden coses molt bones!, es precís i exacte. Me la guardo aquesta frase. Aprofito per felicitar-te 50 seguidors.!
enhorabona, sé que fas el bloc altruïstament pero almenys val la pena veure-hi un reconeixenement.
hosti em fa falta un cafe...
:)
Deu ni do de la frase... O sigui que sempre ens mirem al melic???
M'hauré de canviar les ulleres ;-)
Hola Clidice i companyia:
Es fa saber que el proper diumenge dia dotze de juliol arRIBA el cinquantenari de la mort d’aquell qui es va preguntar “¿D'on venim, que no fos tornada? / Com una absurda enamorada, / la vida ens fa plorar el passat. / ¿On tornem, que no fos naixença? / Vivim de mort, i no ens és grat; / morim d'amor, i no s'hi pensa”. Queda notificat a efectes d’algun possible apunt commemoratiu.
Caram Puigmalet! ja fa tants anys o tan pocs de la seva mort? Recordo que els llegia als meus fills, quan eren petits, "Les aventures d'en Perot Marrasquí" i els "Sis Joans", i recordo altres llibres que no diré perquè no sigui tan evident! :D
jo diria que aixó és narcisisme.
L'enamorament es un estat d'idiotesa que afortunadament dura poc temps....
No sóc pas experta en la qüestió enamoramentística o enamoramentívola ALLAU, però tantes vegades els que s'enamoren sense ser correspostos semblen, senzillament, enamorats del seu enamorament!
Hola KIKA! :) jo penso que tothom, quan passem pel davant d'un aparador, mirem de reüll la nostra imatge no?
PUIGMALET i aleshores voldries ser reflectit en ells?
SANDRA wapa, si amb el bé que m'ho passo hauria de pagar per fer el blog! shhhhh no ho diguis a ningú que encara em cobraran ^^
RAMON, és que a veure: què faries tu sense tu mateix? :D
PERE :-D ets encantador!
FRANCESC, el narcisisme no és allò que practiquem tots quan comprem un cotxe, ens vestim, escrivim ... tantes coses fem només pel que a nosaltres ens sembla que així donem una imatge perfecta de nosaltres mateixos! I si, és bo que duri poc, per tornar-hi, diuen que aprima i, què vols que et digui! ;P
N.B. aquest "acudit" és d'aquells de despertar-se a les quatre de la matinada i descobrir que, posa-t'hi com vulguis, ja no dormiràs fins a les 7 que t'has de llevar ... em faig vella a marxes forçades :P
Vigila el que sopes! ;p
hahahaha ALLAU ja ho havia pensat ja ;P
Això és l'amor cortès, els trobadors buscaven en l'altra la seva pròpia imatge, s'estimaven a si mateixos i buscaven la pròpia perfecció, per aquesta raó la dama-midons era sempre inabastable fins a convertir-se en símbol, el mateix li va passar al pobre Petrarca amb la seva Laura i a Ausiàs March i a tants d'altres... si al final el que busquem en la persona estimada és una projecció de nosaltres mateixos.
Segurament CARINA :) sempre he trobat que se n'ha fet poc esment als estudis de l'amor cortès. La sensació que et quedava era que eren quatre trobadors que passaven misèria (de tot tipus) i quatre dames amb poca feina però que, això si, no es deixaven tocar. Massa filtre cristià i burgés entre l'antigor i nosaltres :)
Jo crec que la frase és justíssima i afinadíssima. Tot enamorament suposa una projecció en un altre en el qual ens volem emmirallar -i tota projecció suposa també una fantasia sobre la nostra imatge com algun altre comentari molt encertadament apunta-. Una altra cosa és que després siguem capaços de descobrir, comprendre i acceptar la real dimensió interior de l'altre. Només si ho fem podrem estimar-lo i superar aqueixa primera -i efímera!- primera fase sense caure en el distanciament i la ruptura emocional.
Narcís sempre està treballant en nosaltres. Les nostres pors, les nostres angúnies ens fan passar pel davant dels aparadors, mirant si ens assemblem a allò que ens voldríem assemblar. Quan ens acceptem potser podem mirar l'altre i veure'l, llàstima que tanta gent passi per la vida sense arribar a aquesta fase!
(N.B., "l'altre" no només pot ser la parella, pot ser qualsevol ésser humà, que enamorar-se no vol dir aparellar-se necessàriament)
Publica un comentari a l'entrada