dimecres, 8 de juliol del 2009

Quaderns de vacances: se m'acut que ...

l'enamorament no és res més que l'eufòria provocada pel descobriment del reflex de la nostra imatge en els ulls d'un altre

16 comentaris:

Allau ha dit...

Dit així, sembla que l'altre no hi pinti res, que només sigui una superfície reflectant... I si és un enamorament no correspost?

kika ha dit...

m'has fet pensar ...
i jo ho canviaria per:
el reflex del que voldriem que fos la nostra imatge en els ulls d'un altre

Puigmalet ha dit...

Hi ha reflexos que encara que es tanquin els ulls se'ns queden fixats a la retina.

Sandra D.Roig ha dit...

Se t'acuden coses molt bones!, es precís i exacte. Me la guardo aquesta frase. Aprofito per felicitar-te 50 seguidors.!
enhorabona, sé que fas el bloc altruïstament pero almenys val la pena veure-hi un reconeixenement.
hosti em fa falta un cafe...
:)

Ramon ha dit...

Deu ni do de la frase... O sigui que sempre ens mirem al melic???

miquel ha dit...

M'hauré de canviar les ulleres ;-)

Puigmalet ha dit...

Hola Clidice i companyia:

Es fa saber que el proper diumenge dia dotze de juliol arRIBA el cinquantenari de la mort d’aquell qui es va preguntar “¿D'on venim, que no fos tornada? / Com una absurda enamorada, / la vida ens fa plorar el passat. / ¿On tornem, que no fos naixença? / Vivim de mort, i no ens és grat; / morim d'amor, i no s'hi pensa”. Queda notificat a efectes d’algun possible apunt commemoratiu.

Clidice ha dit...

Caram Puigmalet! ja fa tants anys o tan pocs de la seva mort? Recordo que els llegia als meus fills, quan eren petits, "Les aventures d'en Perot Marrasquí" i els "Sis Joans", i recordo altres llibres que no diré perquè no sigui tan evident! :D

Francesc Puigcarbó ha dit...

jo diria que aixó és narcisisme.

L'enamorament es un estat d'idiotesa que afortunadament dura poc temps....

Clidice ha dit...

No sóc pas experta en la qüestió enamoramentística o enamoramentívola ALLAU, però tantes vegades els que s'enamoren sense ser correspostos semblen, senzillament, enamorats del seu enamorament!

Hola KIKA! :) jo penso que tothom, quan passem pel davant d'un aparador, mirem de reüll la nostra imatge no?

PUIGMALET i aleshores voldries ser reflectit en ells?

SANDRA wapa, si amb el bé que m'ho passo hauria de pagar per fer el blog! shhhhh no ho diguis a ningú que encara em cobraran ^^

RAMON, és que a veure: què faries tu sense tu mateix? :D

PERE :-D ets encantador!

FRANCESC, el narcisisme no és allò que practiquem tots quan comprem un cotxe, ens vestim, escrivim ... tantes coses fem només pel que a nosaltres ens sembla que així donem una imatge perfecta de nosaltres mateixos! I si, és bo que duri poc, per tornar-hi, diuen que aprima i, què vols que et digui! ;P

N.B. aquest "acudit" és d'aquells de despertar-se a les quatre de la matinada i descobrir que, posa-t'hi com vulguis, ja no dormiràs fins a les 7 que t'has de llevar ... em faig vella a marxes forçades :P

Allau ha dit...

Vigila el que sopes! ;p

Clidice ha dit...

hahahaha ALLAU ja ho havia pensat ja ;P

carina ha dit...

Això és l'amor cortès, els trobadors buscaven en l'altra la seva pròpia imatge, s'estimaven a si mateixos i buscaven la pròpia perfecció, per aquesta raó la dama-midons era sempre inabastable fins a convertir-se en símbol, el mateix li va passar al pobre Petrarca amb la seva Laura i a Ausiàs March i a tants d'altres... si al final el que busquem en la persona estimada és una projecció de nosaltres mateixos.

Clidice ha dit...

Segurament CARINA :) sempre he trobat que se n'ha fet poc esment als estudis de l'amor cortès. La sensació que et quedava era que eren quatre trobadors que passaven misèria (de tot tipus) i quatre dames amb poca feina però que, això si, no es deixaven tocar. Massa filtre cristià i burgés entre l'antigor i nosaltres :)

Col·lectiu d'antiartistes ha dit...

Jo crec que la frase és justíssima i afinadíssima. Tot enamorament suposa una projecció en un altre en el qual ens volem emmirallar -i tota projecció suposa també una fantasia sobre la nostra imatge com algun altre comentari molt encertadament apunta-. Una altra cosa és que després siguem capaços de descobrir, comprendre i acceptar la real dimensió interior de l'altre. Només si ho fem podrem estimar-lo i superar aqueixa primera -i efímera!- primera fase sense caure en el distanciament i la ruptura emocional.

Clidice ha dit...

Narcís sempre està treballant en nosaltres. Les nostres pors, les nostres angúnies ens fan passar pel davant dels aparadors, mirant si ens assemblem a allò que ens voldríem assemblar. Quan ens acceptem potser podem mirar l'altre i veure'l, llàstima que tanta gent passi per la vida sense arribar a aquesta fase!

(N.B., "l'altre" no només pot ser la parella, pot ser qualsevol ésser humà, que enamorar-se no vol dir aparellar-se necessàriament)