dissabte, 18 de juliol de 2009

Quaderns de vacances: pagant Sant Pere canta

El millor que tenen els viatges és que, segons com t'ho miris, surten econòmics. Et passes anys estalviant i apreciant el valor de la renúncia fins que el saldo de la llibreta, que duu per títol "Vacances", pren el volum aproximat d'allò que desitges. Després ve la preparació, el gaudi anticipat. Llibres, guies, Google, mapes, vacunes, orografia, temperatures, transports, idiomes ... també cal afegir la secció de normes, avisos i alertes pels de casa. Persones de referència, localització de testaments, assegurances de vida ...

Arriba el dia, doncs, que per fi ets dalt d'un avió rumb a ... ves a saber! Després d'hores i hores, i més hores, de vol, que dit sigui de passada per a mi no són cap problema ja que el meu hobby és dormir, arribes a una llum, una olor, un ritme i unes cares diferents. Te n'oblides dels teus, de qui ets, què fas i, talment com si t'haguessin abduït, comences a viure la teva vida de viatger.

Normalment no resulta una vida còmoda, i la majoria de vegades sempre hi ha algú entestat en fotre't enlaire el miratge. Sempre hi ha persones que esperen trobar una taquilla del Síndic de Greuges a cada cantonada i que es creuen la frase que diu: "pagant Sant Pere canta", que és la frase més mentidera que he sentit mai. A vegades, quan sento algú que la diu, em torno mala persona i penso que aquest algú només està dient que ELL sí que faria qualsevol cosa pel vil metall.

La realitat és que, anat pel món, te n'adones que hi ha coses que no es compren ni amb diners, encara que soni a tòpic. Les coses que no es compren són les que t'enduus cap a casa, juntament amb una pila de targetes de memòria plenes de fotografies, alguns bibelots i un viatge que estaràs fent durant molts anys de la teva vida. És clar que de viatges n'hi ha molts i moltes maneres de fer-los, però aquesta és la meva i, com em va dir l'Ale Slobodiuk (che! a ver cuando te perdés por Barcelona!): "Si un viatge no et canvia, val més que no et moguis de casa".


21 comentaris:

marta ha dit...

Em guardo ben guardada la teva última frase, algun dia l'escupiré :)

Miquel Saumell ha dit...

Bona reflexió, Clidice, m’hi apunto. De totes maneres quan siguis per aquests mons de déu procura que quan et fiquis la mà a la butxaca sempre hi trobis un bitllet de cinquanta dòlars. Evidentment no tot es pot comprar, però els cinquanta dòlars sempre t’ajudaran a resoldre un "apuru" imprevist.

Clidice ha dit...

Si MARTA és una frase excel·lent :) tu també vols que et canviï el món oi? :D

Hi ha llocs del món MIQUEL, on ensenyes cinquanta dòlars i et miren amb cara de: "eing?". De tota manera sempre els has de dur dins una bota, per si de cas, tens raó ;P

Galderich ha dit...

Fantàtica descripció del que és un viatge!
Jo encara visc dels viatges que vaig fer (amb criatures petites no en faig) i tinc molt clar que hi ha un abans i un després d'aquests viatges.
Els contrastos com insinues són els que ens alimenten. Eren viatges molt cansats físicament i psíquica però que em carregaven les piles!
Bon viatge si aquest any en fas un altre!

Clidice ha dit...

Sempre he fet viatges "cansats" GALDERICH que seure ja ho faig tot l'any. Tens tota la raó, jo amb criatures el màxim que he fet és anar als Pirineus, el GR-11 que vam començar quan el petit tenia 10 anys i un pont a Londres. Ara, que ja fa un quant temps que són "aquell parell de bípedes que conviuen amb nosaltres i només obre la boca per dir: necessito peles", podem tornar a viatjar.

Aquest any, però, no em caldrà passaport, toca Pirineus, ja us en faré una prèvia :)

Gatot ha dit...

ja fa anys que no tinc opció de tenir una llibreta que es digui vacances... faig, he fet o hem fet amb els gatets tot i ser menuts, alguns desplaçaments...

tinc la estranya sensació que si faig un viatge llarg, llunyà, serà per no tornar o per tornar d'aquí molts anys...

i quan hi penso, sento el mateix vertígen que noto en apropar-me a un precipici... una pèrdua de control que m'atrau però que m'angoixa...

res... que de moment ni puc ni en tinc ganes; ja prou que canvio de jo cada dia sense moure'm de casa!
:)

petons casolans!

Clidice ha dit...

Jo també tenia aquesta por GATOT, la de marxar i no tornar, però som el que som i és molt difícil no tornar. Com que ja he tallat el cordó umbilical (reconec que em va torturar les primeres vegades), ara sóc lliure de no tornar, per això torno. Si no ho fes, no canviaria res, perquè canviant de lloc del món no canvies els problemes, ni les angoixes, ni les alegries. La gent és la mateixa a tot arreu, amb els seus dols, alegries, misèries, rancúnies, enveges ... Només creixes tu, una miqueta més cada vegada, o no :) petons viatgers ;P

romanidemata ha dit...

vitjar, hi ha un viatge, que sense pendre l'avió ni el vaixell, ni el tren , ni el cotxe et canvia, perquè canvies tu, et suavitza el caracter i et fa veure el món d'una altra manera, els naufragis particulars per exemple... i sovint en surts victoriós.

salut

és perquè jo no puc ni ensenyar 50 dòlars,

Clidice ha dit...

en tot cas aquesta és l'única conquesta que val la pena del viatge ROMANI, la suavitat, la tranquil·litat, mirar amb una certa distància amable, no perquè sàpigues més, sinó que comprens una mica més, estimes una mica més i, algunes vegades, una mica millor :) gràcies per comentar-ho :)

Manel Aljama ha dit...

Viatjar hauria de ser un plaer ben diferent de fer de turista. Viatjar és canviar de lloc i conèixer altres indrets i no pas estar obligat a veure els 10000 racons que cal per força visitar i que no et diguin "doncs no hi has estat". Viatger és ben diferent de turista. El viatger pateix però en sap aguantar. Al turista l'entren cagarrines si perd la VISA, la càmara i els bitllets...
El viatger, l'autèntic, s'ho manega per trobar un amic que li faci sortir del contratemps si més no amb més seguretat...
Així que "Si un viatge no et canvia, val més que no et moguis de casa"

Clidice ha dit...

Òndia MANEL ja tens raó ja, quan al Perú em van dir per deumil·lionèsima vegada: "señora quiere ver la piedra de los XXX ángulos? cuéntelos cuéntelos", mmmmm d'això, seria molt políticament incorrecte dir que vaig estar a punt de fer empassar la "punyeterapiedradelosXXXángulos" al pobre que em volia treure uns soles? D'altra banda les cagarrines ja vénen soles :( manta vegades, i la VISA, home! què vols que et digui, en alguns llocs va de fàbula, en d'altres no serveix per a res perquè no hi ha línies telefòniques. O sigui que, ja ho saps: 50 dòlars USA a la sabata.

Ui! l'última frase em sona d'alguna cosa :D Gràcies per venir :)

Edu ha dit...

M'agrada una frase de Paul Morand que diu "Un viatge és una nova vida, amb un naixement, un creixement i una mort, que ens és oferta a l'interior de l'altra. Aprofitem-ho".

Dit això, quina sort poder dormir als avions! Jo en sóc incapaç, això de dormir assegut no està fet per a mi.

Salut!

Clidice ha dit...

Hola EDU jo m'he d'obligar a no adormir-me abans de l'enlairament. Sóc com una soca m'etxuro i aviso: desperteu-me quan passi l'hostessa amb marranades, no em calen ni cascs ni res :D A vegades penso que el meu estat natural és viure dalt d'un avió, si fins i tot tenen la seva gràcia les turbulències! ;P Molt bona la frase, gràcies :)

ddriver ha dit...

es molt dura la vida del turista!!

Clidice ha dit...

és sarcasme driver?

Òscar Roig i Carrera ha dit...

Jo opino que això del poder dels viatges per canviar-te és un mite en general. Per més lluny que caminis mai podràs anar més enllà de la superfície que ocupen les plantes dels teus peus. Variació meva de la frase de Kafka: "Entendre quina sort és per tu, que l'espai en el qual ets dret no pot ser més ample que el terra abarcat pels teus peus".

Clidice ha dit...

ÒSCAR cap viatge que puguis fer et canviarà a no ser que siguis tu qui tingui ganes de canviar. Més que canviar, podríem dir afegir i restar. Afegir allò bo que descobreixes de tu mateix i restar allò dolent que descobreixes de tu mateix. Sembla una obvietat oi? I, per cert, això ho pots fer al Park Güell si molt convé, o a Collserola, la gràcia del viatge és que et situen totalment fora del teu context i ajuden substancialment als que vulguin experimentar canvis. Tot i que majoritàriament, la gent viatja per a fer fotos i explicar-ho, sentir-se "bwana", aleshores no serveix de res. Després hi ha els que ens agrada moure'ns "pels puestus", perquè no tenim "arreglu" :D

Miquel Saumell ha dit...

Com que veig que això s’anima us confessaré una cosa que en segons quins ambients casi em fa vergonya dir, i us asseguro que és veritat i que no es tracta d'una provocació: Jo viatjo normalment per feina, però també fora de l’àmbit professional. He estat per Europa, Amèrica, Àsia, Àfrica. Doncs bé, fa anys vaig decidir no emportar-me més la camera de fotos. Entre altres avantatges, hi ha la de no tenir de fer aquelles llarguíssimes sessions amb els amics explicant amb pèls i senyals coses tan interessants per a ells com "mira, aquí és on vam comprar aquella figureta", etc. etc. I els amics no només no m'ho han agraït mai sinó que cada vegada que ells tornen d’un viatge tenim la corresponent sessió de vídeo i fotos!

Clidice ha dit...

Mira MIQUEL jo viatjo amb algú que veu una possibilitat de fotografia "perfecta" en una formiga, i que se la passa canviant objectius i discutint "d'asas" (sigui el que vulgui ser això) amb altres fanàtics del seu ram. Personalment prefereixo viure el món a ulls nuus, però sempre duc una càmera petita per fer el "reportatge", o sigui moltes fotos d'un tio fent fotos :P Això si, als amics els deixem ben tranquils, no sé si sobreviurien a sessions de més de mil fotografies :D diguem que són per consum propi.

Tot i que cal reconèixer que sempre acaben convidant-se per veure-les, alguna cosa farà bé el "fanàtic" ^^

Montse/Arare ha dit...

si un viatge no et canvia, val més que no et moguis de casa... me la deixes? :)

Clidice ha dit...

Tota teva, que jo no cobro royalties, a més, tampoc és meva :D