dijous, 31 de juliol de 2008

2 minuts 50 segons

... Estàvem dins uns magatzems d’artesania al costat de l’hotel, en X i jo regatejàvem per uns imants de nevera, sempre comprem imants de nevera quan viatgem, ocupen poc espai, no pesen i no són cars. Ens havíem separat del grup i tothom anava una mica a la seva. - 20 soles por 5 imanes? No es mucho? - la veritat és que era una misèria i que odiava regatejar, però funcionava així i ara ja ens hi havíem acostumat. De sobte la venedora es posà pàl·lida, s´escoltava un tro inacabable i algú va cridar: -TEMBLOR!!. Es van sentir els crits d´eco: -Temblor! Temblor! Temblor! - Temblor señorita temblor, - i va fugir deixant la botiga a les nostres mans, nosaltres ens vam mirar i vam deixar, lentament, els imants damunt del taulell, no enteníem res.

Tot es va capgirar, tothom va començar a córrer cap a les sortides. M´estava quieta, al costat d´en X, indiferent, incapaç de llegir la realitat. Veia les coses que es movien a les prestatgeries, se sentia la dringadissa de les peces de ceràmica al topar les unes amb les altres, uns maniquins que estaven en uns gronxadors, van començar a balancejar-se d´una forma macabra. Tot semblava un somni i jo m´estava allí, immòbil, quan en X m´agafà de la mà i m´obligà a córrer cap el carrer, no era capaç de comprendre res.

Fora, al mig de la calçada, hi havia la gent del país, la nostra venedora d´imants també, plorant, cridant, resant. Els companys de viatge i en Y, desesperat, cridant: -Aina! Aina!, mai oblidaré la cara d´aquell home, entrant i sortint del magatzem, pàl·lid, desencaixat, cridant la seva dona. -No entre señor! No entre!- li cridaven i ell, amb tota l´angoixa del món, entrava i sortia, cridant-la. Com si estigués fent de realitzadora d´una pel·lícula, recordo que vaig deixar de mirar en Y, vaig mirar un altre dels que venien amb nosaltres que deia: -mireu el cotxe! I vaig veure un cotxe que es balancejava, amunt, avall, tot sol, ningú el movia.

Tota la situació era hipnòtica, al·lucinant, era incapaç de sentir, d´integrar-me en allò que estava passant. Era massa gran superior a la meva comprensió. Vaig mirar l´edifici, els vidres s´estaven ondulant, com s´ondula una làmina de plàstic, el fanal del carrer es doblegava, talment fos de goma, i el terra ... aquesta fou la sensació més colpidora de totes: com caminar en un llit d’aigua, sense moure´s, ara s´aixecava un peu, ara l´altre, seguint l´ondulació de l’asfalt.

En aquell moment el bramul del terratrèmol se´m va fer present, com si em despertés. Vaig pensar: ara s´obrirà una esquerda, cauré, em moriré i mai més veuré els meus fills. Aquest pensament em feu reaccionar, no vaig poder resistir el dolor que em produí, sabia que anava a morir, el terrible tro i el moviment del sòl a punt de trencar-se m´ho deien: “sóc més fort que tu i no et pots escapar”. Finalment vaig aterrar a la realitat i em vaig posar a xisclar, no podia parar de plorar mentre cridava: -què pari! Feu que pari! Una companya em va abraçar, sé que em va abraçar molt fort, com s´abraça a una nena aterrida, però ella tampoc podia fer parar aquella cosa tant horrorosa ...

Lima, agost 2007. 2 minuts 50 segons. 5,9 escala de Richter (diuen que a 6 es comença a trencar tot). A Pisco va desaparèixer el lloc on havíem dormit només una setmana abans. Encara ara la gent viu al carrer en condicions de pobresa absoluta.