dilluns, 28 de juliol de 2008

Qüestió d'orgull

Va mirar avall i sentí un nus a la boca de l'estómac. L'aterria la possibilitat de caure en basca. Entre ella i el terra hi havia uns vint-i-cinc metres, si queia aniria xocant amb els barrots metal·lics de la grua fins a arribar al peu de formigó. Si no es matava quedaria força mal parada.

Les cames li tremolaven: qui li havia demanat que es fiqués en aquest embolic? Ningú, només la seva boca massa grossa que havia promès solemnement que si aconseguia trobar una altra feina i plegar d'aquesta pujaria a la grua per a celebrar-ho. El mal és que ho va dir al davant de l'encarregat de l'obra i el seu fill i l'orgull no li permetia fer-se enrera.

I aquí estava, faltaven cinc metres escassos per arribar a dalt de tot. En Manel, el fill de l'encarregat, un xicotàs de divuit anys, ja hi havia arribat i l'animava a acabar de pujar. Mirà a baix, per les finestres de l'obra encara sense acabar veia les cares dels paletes, mig admirats mig atònits, que no es volien perdre com la secretària de l'amo tenia més pebrots que molts d'ells que no gosarien pujar-hi mai.

Sentia com les cames li flaquejaven. Un graó més. Tot depenia de la força dels seus braços. La llei l'obligava a dur un arnès totalment impracticable, era impossible assegurar-se sense matar-se a l'hora de fer-ho, per tant, no el feia servir, però la teòrica corda de seguretat se li anava enredant per tot arreu fent-li més complicada l'ascensió.

Mirà enlaire: Vinga! -deia en Manel amb ganes d'infondre-li coratge. Un altre graó. El cos ja li quedava fora del cos de l'edifici. Va mirar avall i respirà a fons intentant controlar el galop del seu cor i la tremolor de les cames. Tornà a mirar enlaire i calculà com fer-ho. A l'últim tram de l'ascensió no hi havia replà de descans, era com dos trams seguits. Pensà: si arribo, podré baixar després? M'atreviré a despenjar-me?

Volgué dominar la por, més ben dit, l'atac de pànic que li pujava com una glopada de fel fins a la boca. Mirà el noi, valent i un pèl imprudent que, amb una innocent intenció de fer-la sentir segura li allargava una mà a la que era del tot impossible que hi arribés.

Finalment feu un exercici de realitat: No Manel, no l'acabaré de pujar, em fa massa por i si ho fes ens posaríem en perill. Hagué d'acceptar la derrota i baixà curosament. Gairebé era més difícil baixar que pujar, física i animicament.

Se n'ha penedit sempre.