dimecres, 30 de juliol de 2008

Quan tot va començar

- Ehmmm, uhmmmm – mussità l'estegosaure mentre enfilava les ulleres de llegir una mica al damunt del musell llargarut i prim i alhora feia un moviment que recol·locava les plaques òssies que li recorrien el llom. Les plaques canviaren de color, per moments s'estaven enfosquin, com un arc de sant Martí ple de mals auguris.

"Ves quins acudits posar de jutge un estegosaure!" - pensà en Dentetes – "se li veuen les idees d'una hora lluny".

En Dentetes era l'acusat. Els “RH” (Rosegadors d'Herbes) o “Tòtiles”, com els anomenaven els altrament anomentats “DDC” (Despietats Devoradors de Carn) o “Assassins”, l'havien capturat quan ja havia aconseguit matar aquell nadó de triceràtops que anava coix. Ell era un raptor, un velociraptor i aquesta era la seva feina, però en les últimes dècades els herbívors s'havien organitzat. Havia costat força, tothom sap que els grans herbívors són força lents, fet i fet només servien per fer tasques de guarda i custòdia, amb aquelles grans i perilloses cues que podien escombrar una bona part de bosc arrossegant-te a tu amb els arbres. Per això, estegosaures i triceràtops eren els espavilats de la colla i havien engrescat els braquiosaures, els grans diplodocus, fins i tot el monstruós titanosaure a organitzar el que ells en deien la Societat de la Bondat.

"La Societat de la Bondat!" Murmurà desdenyosament en Dentetes. "La Societat de la Rucada!" Els herbívors havien decidit, unilateralment, per suposat, com tots els integristes, que menjar-se un altre ésser vivent era un assassinat, per tant, irònicament, condemnaven a la mort tots els carnívors que podien acorralar. De moment es conformaven en atrapar algun jovenet despistat com en Dentetes, l'envoltaven amenaçadors amb les grans cues i les potes com a columnes, que quan veies que s'aixecaven per deixar-se caure després se t'eriçaven les quatre plomes que tenies al clatell: tones i tones de carn baixant en caiguda lliure, només d'imaginar-s'ho se li feia un nus al pedrer. Un cop capturat el carnívor el jutjaven i el mataven a cops, deixant el seu cadàver ben a la vista: “d'exemple” deien.

- Bé, bé, bé – digué finalment Sa Senyoria l'estegosaure. En Dentetes es preguntà com era possible que sobrevisquessin uns dinos que per dir dues frases seguides necessitaven pràcticament mig dia. Ell era un ésser nerviós, de cop de sang, acostumat a la rapidesa. Què dic rapidesa, a l'ultrarapidesa. Perquè si no t'espaviles no menges.

- Bé, bé, bé – continuà l'estego – així que vostè, senyor Despietat Devorador de Carn no nega els fets dels que se l'acusen, oi?

En Dentetes no sabia si riure o plorar, bé, riure si que podia, plorar no, però enfadar-se d'allò més si. Podia fer tot el numeret d'amenaça i les anades i vingudes corresponents, els crits, els clapits, tota la faramalla, però per a ell, malgrat el perill evident de la situació, tot plegat li semblava força ridícul.

- No, no ho nego, bé que he de menjar jo - la veu li sortí prou ferma per la lògica de l'afirmació.

- Po po po po po – digué amb cara d'enuig i fàstic Sa Senyoria – i perquè un nadó? Una criatura dels Grans, un Esperit del Cel? Perquè no mengeu herbetes com un ésser civilitzat?

En Dentetes no se'n sabia avenir, els Grans? Esperit del Cel? Que s'empatollaven ara aquests? Tothom sabia perquè mataven els carnívors, per poder sobreviure, per poder reproduir-se, com és natural. I perquè tota aquesta posada en escena del judici estúpid? Per què necessitaven justificar els seus actes amb tot un sistema que els permetés no sentir-se culpables per fer allò de què acusaven als que, per naturalesa, no podien actuar d'una altra manera?.

- Els ateus sou un gran perill pel planeta Senyor Velociraptor! - digué el jutge amb un dit imaginari aixecat i mastegant les paraules, – sou un gran perill per la Dinosaurietat i se us ha de posar en cintura. Sí, uhm, això o ... ja ho sabeu!

Allò era un despropòsit, en Dententes no sabia que fer. Veia que, realment, tota aquella massa de carn que l'envoltava, tots aquells lents i ridículs herbívors es creien tot aquell muntatge religiós que s'havien inventat i assentien pomposament a les frases que, cada mitja hora, deixava anar el jutge. Caps, cues, crestes, masses, plaques òssies, bonys iridiscents diversos es movien afirmativament i emetien petits esgarips de plaer al sentir-se que formaven part d'allò Més Gran.

I ell, pobre carnívor que l'únic que pretenia era sobreviure a l'avui, per veure si tenia sort i trobava una velociraptoreta bufona per tenir petits velociraptorets el dia de demà, ara veia clar que aquella pila de fanàtics religiosos no li permetrien fer l'únic que sabia fer: caçar i reproduir-se, en nom d'una suposada transcendentalitat. Caigué en el desànim, eren lents però no desdenyables, tenien clar el que volien fer i ho farien.

De sobte un esclat de llum l'encegà i el feu aixecar el cap al cel, acte seguit sentí un terrabastall espaordidor, com si totes les tempestes que havia viscut descarreguessin alhora. Hagué de córrer molt, zigzaguejant i posant tots els seus sentits per no ser apilonat per tots aquells herbívors gegants que, ara, després de l'esclat corrien histèrics amunt i avall. - Els déus! Els déus! - sentia que exclamaven. Corregué cap el bosc de palmes, potser per allí tindria una oportunitat de fugir d'aquella penya. No hi arribà a temps, una polseguera li feu veure que quelcom realment brutal estava passant, després de la polseguera l'ona expansiva l'escombrà, juntament amb els seus jutges i mig bosc, i tot s'acabà aquí.

El món estava quiet, en silenci, com si esperés quelcom, expectant. Ja no se sentien les petjades dels grans amos de la terra. D'un foradet de terra sortí un musell ensumant, els pèls del bigoti eriçats, per detectar qualsevol perill possible. Era molt dur ser un petit mamífer en un món de rèptils, però se n'anava sortint, amb molt de compte, rapinyant ara ací, ara allà, fins i tot havia aconseguit fer una família prou nombrosa.

- Nens, ja podeu sortir, crec que els Déus han volgut que nosaltres siguem els escollits.

(pels més puristes, ja sé que els estegosaures no van arribar al Cretaci, però què voleu, no em podia resistir a la imatge, són, de tots els dinosaures, els que tenen el musell més adequat per a dur ulleres de lectura :D)