dimarts, 29 de juliol de 2008

Coses que passen ... a Barcelona

Tinc més de quaranta anys i encara no sé el que vull ser quan sigui gran, però el que si que ja sé és allò que no vull ser. Per tant, amb la meva mania de tenir un espai per a cada cosa (mental, és clar, la meva taula és un caos), les meves relacions amb altres éssers humans estan força classificades.

L'amistat, per a mi, és un bé preuat, tan preuat que en aquests anys no he aconseguit que els meus amics de debò omplin els dits d'una mà. Si, és cert, hi ha molta gent que m'aprecia i a la que jo aprecio, però amics amics, allò que se'n diu amics ja són figues d'un altre paner.

La persona que m'estimo número u és en Jordi, un sexagenari encantador, cultíssim que té a bé suportar-me a mi i a les meves neurosis. Quan necessito una espatlla per plorar sé que només he de telefonar-lo: m'escoltarà, intentarà calmar-me i com que no podrà, tossuda que és una i que sempre vull tenir la raó, em fotrà un estirabot que acabarà fent-me riure.

L'altra persona és la Maria, és uns anys més jove que jo, i tenim la dissort de no veure'ns gaire, ella viu a l'Osona i jo al Baix Llobregat, per tant, el punt de trobada és un soparet que fem cada parell de mesos a Barcelona.

La Maria, nom suposat, és clar, és una noia guapíssima, alta, prima, amb un bon parell de ... bé, ja m'enteneu, no m'agraden les dones però si m'agradessin segur que li tirava els trastos. Jo sóc bastant la seva antítesi, més aviat robusta (m'encanta l'eufemisme), no gaire alta, i com que un avi meu era de Castelló de la Plana i era pobre ... doncs, això, em va deixar ... la plana. Tanmateix, això mai ha estat un impediment perquè gaudim molt de la nostra companyia, que ens passem l'estona xerrant pels descosits i ens n'anem a algun local de la Plaça Reial a ballar com a boges.

El pla sempre és similar: la Maria deixa l'home i la nena que encara és petita i baixa a Barcelona, jo deixo l'home i els nois, que ja són massa grans, i baixo a Barcelona. Punt de trobada: Estació de França. És clar que hem de baixar en cotxe i això també implica no poder beure gaire, però tant li fa, sempre fa massa dies que no ens veiem.

Aquella nit era una mica com totes, la sort de no poder beure i anar d'hora és que trobes algun local on posen música bona fins a la una i la pista és gairebé buida. Tornàvem cap a l'Estació de França tot xerrotejant, eren quarts de dues, cap hora. Anàvem pel Passeig del Born i vam prendre el carrer del Rec. He de dir que és un carrer que m'agrada molt, fins i tot ara que està civilitzat. El carrer era solitari, només nosaltres dues i, a tocar de l'Avinguda del Marquès de l'Argentera s'hi veia una colla de gent.

Aquella colla la componien unes vuit o deu persones, eren joves, estudiants, i per la barrila que feien s'ho estaven passant d'allò més bé. Se'ls sentia parlar fort: “Americans”, vaig pensar, perquè parlaven anglès mastegat. Nosaltres no en férem massa cabal, anàvem a la nostra.

De sobte, quan gairebé érem a tocar d'aquella colla, una persona se'n separà i es dirigí cap a nosaltres. La primera idea fou: “Algú que vol saber una adreça.” En realitat no era així, del grup americà s'havia separat un noi alt, de color ... negre. 1.90, no passava dels vint-i-cinc anys, atlètic, amb uns abdominals que feien desmaiar ...

Que com sé que tenia els abdominals com una rajola de xocolata? Doncs fàcil: anava en pilota picada! Si senyor, nu com sa mare el va parir! Com dirien en les novel·les romàntiques era un “déu d'eben acabat de sortir del paradís”. “Mare de déu senyor!” Fou l'únic que se m'acudí balbucejar.

Aquell xicot, s'atansava somrient (sabeu que blanques són les dents de la gent negra a la nit?) mentre la seva colla li feien barrila, devien fer una aposta i ell havia perdut, segurament. Se m'adreçà i m'abraçà tendrament mentre deia: “I'm very happy.”

Bé, arribat en aquest punt, en aquest clímax de la història, que us penseu que va fer una dona de món com jo? Evident: agafar fort la bossa de mà i pensar: “Que no em fotin el moneder!”

Si, si, ja ho sé, sóc de poble i dels afores, això no té remei, però que voleu? Després se n'anà tot cofoi, mentre la Maria anava dient: “Quin cul! Déu meu! Quin cul!” I jo catatònica perduda: “El cul no l'he vist, estava a l'altra banda ...”

De tant en tant, quan ens telefonem amb la Maria, li demano: “Maria, diga'm que va passar de veritat.” I ella m'ho confirma amb la mateixa frase: “Ets una marrana, et va abraçar a tu i no a mi! Però, déu meu! Quin cul!”, així sé que no ho he somniat, per si de cas.

3 comentaris:

Miquel Asencio ha dit...

A mi aquestes coses no em passen a Barna! vull dir que mai m'ha vingut una negre en pilotes i se m'ha tira't a sobre... espera ara que hi penso... (nota mental, vigilar al sortir per les rambles)

Joan Moret ha dit...

M'hauria agradat ser la Maria per poder-li veure el cul a ell i a tu la cara. En realitat crec que va ser ella l'afortunada. Les coses gairebé mai son el que semblen a primera vista.

Clidice ha dit...

Caram! és clar que és una situació que permet molts angles :) gràcies pel comentari :)