dissabte, 26 de juliol de 2008

M'agrada el te

Si, ho confesso, sóc bevedora de te i ho sóc amb l'apassionament dels nous conversos. Abans bevia cafè amb delit, només sentir l'aroma d'una bona mescla que s'escampava per la casa o la delicadesa estructural de l'olor d'un Blue Mountain mòlt correctament i fet amb amor ja podia perdre el cap, però ... no sé que va passar, fou com una espècie de xoc traumàtic, un dia el cafè va tenir gust de pòsit, l'endemà vaig posar-hi sucre per intentar arreglar el desastre i res, no va funcionar.

Ja havia abandonat altres hàbits nocius com el tabac i la llet però que el meu adorat cafè m'abandonés d'una manera tan injusta i ignominiosa em va fer sentir òrfena durant vàries setmanes: què faria ara? Al matí abans d'anar a la feina, després del dinar mirant una estona “El cor de la ciutat”, al vespre quan, després d'haver fet el sopar i alimentat els meus, m'asseia al sofà, davant el televisor, amb la meva tassa de cafè i aprofitava per xerrar amb el meu home una estona de com ens havia anat el dia ...

De sobte, vagava com una ànima en pena. Evidentment el meu humor va canviar, estava nerviosa, un pèl histèrica, cal dir-ho, però, com estaríeu vosaltres si, sense avisar, allò que us ha acompanyat des de la pubertat us abandona? La feina va començar a ser “aquell lloc on hi passo hores per tal de guanyar quatre xavos”, el Peris va passar de ser un torranassos divertit a ser un vell torracollons insuportable i als vespres, amb la meva parella ...

Som fets d'hàbits i sense la rutina el nostre món s'enfondra. D'un dia per l'altre la meva existència va passar de Defcon 5 a Defcon 1, totes les sirenes udolaven, només funcionaven els llums d'emergència, corria pels passadissos del submarí amb cara desesperada i en els adequats tons verds i blaus: ens enfonsem! Ai, no, perdoneu, això era d'una pel·lícula ... però bé, també ho puc fer servir perquè no va tan desencaminat.

S'imposaven solucions d'emergència! No havia bastit els meus quaranta anys al damunt del no res! Calia trobar un altre alcaloide que em proporcionés l'addicció i la rutina necessàries per a restablir l'ordre perdut, això o fer-me rastes, agafar la motxilla i anar-me'n a fer la volta al món en monopatí ... vaig abandonar aquesta última idea al pensar en les vegades que havia caigut intentant dominar aquesta màquina del diable, tanmateix res m'aturaria.

Aquesta decisió va obligar-me a fer, com fèiem abans, acte de contrició. Per què, eliminades les addiccions il·legals, massa complicat mantenir-les, com és que ara, de cop i volta, m'atansava jo als bevedors d'herbes bullides després d'anys de menyspreu curosament elaborat? El meu orgull fou el primer en patir les conseqüències de tan arbitrària decisió de l'autoritat suprema. Fer-me això, fer-me odiar un bon cafè, dens, aromàtic, amargant, havia de ser en pagament d'algun pecat gravíssim, comès en alguna altra vida, evidentment, o que nostre senyor s'havia passat tres pobles i com que ja havia esquarterat a tort i a dret, i ara tindria la comunitat internacional en contra, es dedicava a fotre a la menuda.

Vaig bastir un pla per tal d'aconseguir el meu propòsit: baixaria a Barcelona i trobaria, secretament, allò que funcionés! Vaig sincronitzar el meu rellotge ... no calia, l'autobús va venir tard com sempre, hi ha coses que sí que no canvien i amb l'excusa de mirar mitjons d'esport per als nens vaig anar a l'Illa Diagonal. L'última vegada havia vist una botiga de la qual havia passat olímpicament però on ara potser trobaria la salvació. Primer em vaig passejar per la botiga de roba esportiva, desmenjadament, amb el cistell amb rodetes ple de mitjons i prestant molta atenció als accessoris de submarinisme, cal aclarir que ni tan sols sé nedar. Quan el vigilant de la porta ja em començava a mirar malament em vaig decidir a pagar els mitjons i anar a mirar aparadors de les botigues properes al meu objectiu. Hi havia dues dones a l'establiment, vaig preferir esperar a que marxessin, interessant-me vivament, ara, per les maquetes de cases fetes amb uns maons petitons i l'aeromodelisme.

Finalment la botiga va quedar buida i fent el cor fort vaig entrar:

-Bon dia! - em va sortir una mica de gall, però una noia força amable em va somriure.

-Bon dia, que desitja?

Aclariment: porto fatal que d'uns anys ençà la gent em digui de Vostè d'entrada, em sembla que desprès em diran: “Bon dia senyora ui quantes arrugues al voltant dels ulls! Ui quina pell més desgastada! Ui, ja no som el que érem eeeee” i acte seguit faran una riallada satànica d'aquelles de les pel·lícules, quan el dolent sembla que hagi de guanyar.

Bé, fet aquest parèntesi continuo amb la brillant conversa que vaig mantenir amb la venedora:

- Volia comprar te – Aquesta frase passarà als anals de la història de les frases idiotes dites per dones idiotes. Dir: vull comprar te en una Tea Shop no és precisament una afirmació que et dóna punts en el teu barem de l'autoestima. Però el mal ja estava fet.

- De quin?

Manteníem el Defcon 1, “de quin?” i jo que sabia! te, el que beu la gent, gairebé se m'escapa un Pompadour, Horniman's, però el seny s'imposà, vaig somriure amb la intenció de captar la simpatia de la venedora i vaig dir, sense ruboritzar-me:

- La veritat és que no ho sé massa bé, n'hi ha tants!

I era veritat, prestatgeries fins al sostre plenes de capses de llauna curosament etiquetades amb tot de noms per a mi exòtics: pu-ehr, sen-cha, rose congou, djerling, vermells, negres, grocs, blancs, verds, rooibos, (mira tu, aquest l'havia llegit, en una novel·la d'una detectiu africana), blaus ...

Em vaig atabalar amb tanta varietat i vaig decidir anar amb cura, necessitava un te pel matí, que m'ajudés a despertar-me. El te negre era una bona opció segons l'opinió de la dependenta i començà a treure caixes del prestatges i a obrir-les i fer-me-les ensumar. Fou una orgia d'aromes, mai hagués dit que el te, com el vi, gairebé és millor al olfacte que al gust. Roses, vainilla, taronja, tarongina, pebre, clau ... totes les imatges dels llibres d'aventures de la meva infantesa em venien al cap, sobretot si una ha crescut llegint els viatges de Marco Polo, Sinbad el Marí i l'obra completa d'Emilio Salgari. En aquella botiga havien ficat en capses la memòria d'un orient màgic i distant i l'anava descobrint a poc a poc. Fou un instant revelador, un d'aquells moments que en les novel·les el protagonista descobreix tota la trama, l'eureka necessari per a canviar-te la vida.

Ara em desperto d'hora, molt d'hora, i mentre emperesida des del llit veig com la llum comença a filtrar-se pels resquills de la persiana, vaig assaborint la nova rutina matinal inventada. Llevar-me, posar-me el barnús, anar al lavabo, obrir l'aixeta de la dutxa de forma poc sostenible, veure com el mirall s'omple de vapor, dutxar-me. Després, encara sense vestir, baixar a la cuina, amb la casa encara en silenci, i de forma idèntica cada dia omplir el bullidor d'aigua i posar-lo al foc, decidir si aquest matí el te serà una mescla de pakistanès amb espècies, o negre amb roses o amb canyella o ...

Omplir el filtre i posar-lo a “la meva tassa del te del matí”, fer-me l'entrepà, prendre'm el suc de fruita, encara dreta, mentre escolto com l'aigua comença a xiular dins el bullidor, abocar l'aigua a la tassa i veure com les fulles del te van xopant-se i escampant el seu aroma delicat per la cuina. Menjar-me l'entrepà asseguda, fullejant algun dominical, amb la seguretat de què, després. recolliré el plat i el got, prendré la tassa, trauré el filtre, afegiré algun edulcorant o no, depèn del dia i, amb la meva tassa que desprèn escalfor i aroma, amor i satisfacció, pujaré a dalt, a acabar de vestir-me, mentre vaig fent petits xarrups al te, petites aturades autocomplaents.

Així, quan surti de casa al matí cap a la feina, no serà corrents i de pressa, amb el “faig tard”, sinó amb un somriure tranquil i segur d'aquella que ja fa hores que existeix, el somriure del gat al qui encara li apareix la punta de la cua del ratolí per la comissura dels llavis i amb un gest discret de la mà, la fa desaparèixer dins la boca. ;)

3 comentaris:

Miquel Asencio ha dit...

Molt bo el bloc (encara no estic segur si es bloc, blog, bitacora...) escrius prou bé ;-P

Ja que estem promocionant blocs, jo torno a escriure al meu, aixi que no esteria de mes que em tornesis la visita! elrincondequark.blogspot.com

Aixo si, als matins no hi ha res com una bona Coca-cola freda!

Isabel de Yzaguirre ha dit...

Bon dia, gupa!
Ja he fet la primera visita al teu blog, i hi seguiré venint. Com que sóc ordenanda he començat pel principi i aniré fent. Ara mateix em deso l'adreça als meus Favorits. Si no et sap greu, posaré també un hipervincle a la meva llista de blogs des del qual podré accedir directament al teu.
Ja comptes les hores?
Una abraçada!

Ferran ha dit...

Fantàstica la teva crònica del traspàs de la cafeïna a la teïna. Jo també sóc "teter" a més no poder! Per sort, a Catalunya s'està implantant amb força, d'uns anys ençà, però encara massa sovint trobo a faltar l'enorme varietat que hi ha a llocs com Alemanya. Qüestió de temps...

Salut.