El cranc o bernat ermità és una bestiola interessant. Volta nu pel món cercant una cuirassa que no li pertanyi per poder fer-ne casa seva. Quan troba una closca o una esponja prou adequada en pren possessió i l’adorna amb pedretes, algues, trossets de closques trencades, fins a fer un curiós conjunt, que es remata quan una actínia se n’hi va a viure i el defensa amb els seus pòlips urticants.
Sempre m’he sentit molt identificada amb el crac ermità i per diverses raons, cap d’elles científica. La primera és que segons el meu dia de naixença sóc cranc. Us hi heu fixat quan, en societat, tothom diu: jo sóc àries, jo lleó, jo sagitari ... la gent sol fer cara de complaença, fins i tot tothom espera que algú digui: jo sóc verge, per fer la broma corresponent. Jo tremolo quan em toca, perquè no crec en horòscops però si en la força que tenen els estereotips i, quan dic: sóc cranc, es veu tot seguit a les cares de la gent: ah! Si, ja ho deia jo que eres molt estranya, o, és clar! Ara s’entén que siguis tan llunàtica. No cal més comentaris.
Una altra raó que em fa estimar el cranc ermità és que, com ell, vaig néixer nua i sempre estic cercant una cuirassa per protegir-me dels depredadors. Hi ha moments en què em sento sense cuirassa i he de anar amb molt de compte, perquè corro el risc d’agafar-me a qualsevol bestiesa per poder sentir-me protegida. Sortosament això no passa sempre a la vida i, si bé la meva conquilla no és perfecta, és prou confortable i l’actínia que em protegeix ja no és tan eficaç, tots ens fem grans, però encara funciona la simbiosi. A més s’hi ha afegit algunes actínies parentes que fan un bonic plomall al capdamunt de la meva closca.
La qüestió referent als diferents ornaments que coronen la meva casa prestada ja és una mica diferent. Perquè quan una troba aquell trosset de vidre polit per les onades, amb aquell verd aquós, suau, i se’l col·loca tota orgullosa a la part més vistosa de la closca i de sobte el perd, o cau, o ... troba una altra meravella potser més interessant i també se la col·loca fins a arribar a un punt que no pots arrossegar-te pel fons marí de tantes coses que duus penjades ... bé, cal aprendre a deixar coses, a dir que no, a no meravellar-se de tants vidrets de colors que el món et posa al davant.
Al cap i a la fi el que compta són les actínies no?
Sempre m’he sentit molt identificada amb el crac ermità i per diverses raons, cap d’elles científica. La primera és que segons el meu dia de naixença sóc cranc. Us hi heu fixat quan, en societat, tothom diu: jo sóc àries, jo lleó, jo sagitari ... la gent sol fer cara de complaença, fins i tot tothom espera que algú digui: jo sóc verge, per fer la broma corresponent. Jo tremolo quan em toca, perquè no crec en horòscops però si en la força que tenen els estereotips i, quan dic: sóc cranc, es veu tot seguit a les cares de la gent: ah! Si, ja ho deia jo que eres molt estranya, o, és clar! Ara s’entén que siguis tan llunàtica. No cal més comentaris.
Una altra raó que em fa estimar el cranc ermità és que, com ell, vaig néixer nua i sempre estic cercant una cuirassa per protegir-me dels depredadors. Hi ha moments en què em sento sense cuirassa i he de anar amb molt de compte, perquè corro el risc d’agafar-me a qualsevol bestiesa per poder sentir-me protegida. Sortosament això no passa sempre a la vida i, si bé la meva conquilla no és perfecta, és prou confortable i l’actínia que em protegeix ja no és tan eficaç, tots ens fem grans, però encara funciona la simbiosi. A més s’hi ha afegit algunes actínies parentes que fan un bonic plomall al capdamunt de la meva closca.
La qüestió referent als diferents ornaments que coronen la meva casa prestada ja és una mica diferent. Perquè quan una troba aquell trosset de vidre polit per les onades, amb aquell verd aquós, suau, i se’l col·loca tota orgullosa a la part més vistosa de la closca i de sobte el perd, o cau, o ... troba una altra meravella potser més interessant i també se la col·loca fins a arribar a un punt que no pots arrossegar-te pel fons marí de tantes coses que duus penjades ... bé, cal aprendre a deixar coses, a dir que no, a no meravellar-se de tants vidrets de colors que el món et posa al davant.
Al cap i a la fi el que compta són les actínies no?
14 comentaris:
em sembla que tens molta raó
gràcies Anònim, m'ha sorprés veure un comentari en un apunt tan antic :) m'he rellegit l'apunt i si, encara hi estic d'acord :)
trobo que el cranc ermità és una bona forma d'expressar com ets i com et sents. Molt original!!
Gràcies segon anònim! :)
Quina passada! Que original!! Estic amb tu, esgon anònim!!!!
Hola Alba, gràcies per passar per aquí :)
Una cosa... això ho vas fer perque t'avorries o perque realment et sents així???
No és cap ofensa!! :-)
No m'he avorrit mai de la vida, em temo. Diuen que és saludable, però jo no sé veure-li la gràcia. L'avorriment no sol ser productiu.
Una cosa.. aquesta nena tan molna que hi ha a la foto ets tu? :-)
sí, dos anys i mig a la plaça de l'església del meu poble.
Ostres, que bé!!!
Si ara ets igual deus ser molt guapa!!!
P.D.: Jo no tinc tanta imaginació com per poder escriure tot això tan bonic que has posat sobre el Cranc Ermità i tu!!! De debò, m'encanta.
gràcies Anna, ara ja sóc massa grandeta per ser guapa (tot s'espatlla), però tenir el record d'aquesta nena que fou sempre m'ha fet més feliç l'existència. Perquè fou una nena molt feliç, com haurien de ser totes les criatures, per poder sobreviure als anys amb una pila de bons records. Gràcies per haver passat per aquí :)
Quines paraules més sàvies!!
vaja, al igual jo sóc capaç d'expressar els meus sentiments fent-me passar per un animal....!!
molt original.
Publica un comentari a l'entrada