dijous, 4 de febrer de 2010

Donació


Tinc al meu davant, damunt la taula del despatx, el telèfon de la secretaria de l'Àrea Tècnica de la Sala de Dissecció de la Unitat d'Anatomia i Embriologia Humana del Departament de Ciències Morfològiques de la Universitat Autònoma de Bellaterra. I me'l miro i me'l torno a mirar, però d'avui no passa que hi truqui.

Fa uns dies, algú a qui estimo em va dir que volia que li fes els tràmits per a donar el seu cos a alguna facultat de medicina. Aquest algú vol que els seus òrgans que serveixin siguin per a transplantaments i la resta pels estudiants.

"Fes-me el favor de mirar per Internet com ho hem de fer, perquè m'ho he pensat millor i no vull ser incinerada, vull que donin els meus òrgans i que la resta serveixi per a algú, si són estudiants de medicina millor."


Bé, ja tinc el telèfon al davant, i em cal fer-lo servir. Ara ja són dos els que volen fer el tràmit. Això, i que no volen cap tipus de cerimònia, fa que em quedi el dubte de quina mena de dol haurem d'elaborar els que ens quedem quan sigui l'hora.

La seva voluntat és que la seva mort sigui quelcom natural i d'alguna utilitat i, en el fons, tenen tota la raó. No m'estranya, s'han passat la vida essent útils als demés, doncs així fins al final. I, com deia la meva àvia materna: les flors, en vida.


28 comentaris:

Striper ha dit...

Es una bona pensada, lo que se han de comer los gusanos que lo disfruten i aprendan los de los UAB.

Puigmalet ha dit...

Quanta raó, l'àvia! Jo fa temps que tinc un carnet de donant i que la família n'està informada. Confio que no ens passi, però, com en aquest gag dels Monty Python a El sentit de la vida.

XeXu ha dit...

Aquesta decisió és molt noble. I també és bona cosa veure la mort com una cosa natural, que ha de passar. Tots sabem que passarà, no cal que ens estressem.

garbi24 ha dit...

Si tothom ho fes...potser es treuria un xic de tabú de la mort. Reutilitzar es la paraula, fins i tot amb el nostre cos.

Lluís Bosch ha dit...

Sobre la taula tens el mateix que jo en un calaix. I em temo que serà sí.

estrip ha dit...

facis la seva voluntat!

Galderich ha dit...

Ostres,
S'ha de fer algun tràmit previ? Jo em pensava que quan venia l'enterramorts només li havies de dir que havia tingut mala sort perquè les darreres voluntats del mort eren les de donar el cos a la ciència!
Si s'ha de fer algun tràmit ens ho pots dir? Jo t'ho agrairé perquè el meu pare ho ha dit sempre però no ha fet res concret!

LEBLANSKY ha dit...

"Què farem amb tu quan no hi siguis?"
"Doncs feu el que vulgueu, que a mi ja m'inportarà poc"
Doncs no, que cal deixar-ho tot ben dit. Buf, m'agòbia la paperassa pòstuma.
Sí, les flors en vida.

Olga Xirinacs ha dit...

L'únic problema que hi ha en la qüestió d'extreure òrgans per donació, és que no et poden anestesiar (informeu-vos-en). I això, la veritat, rasca una mica l'espinada.
Ara, si ja et troben mortet, bé ho diuen els castellans: "a burro muerto, la cebada al rabo."

en Girbén ha dit...

Pels bardissars que envolten el cementiri de Collserola és cosa freqüent trobar-hi urnes de cendres que els familiars han decidit llençar com una altra escombraria.
La indignitat del nostre temps en un acte de suprema misèria.

Ángel ha dit...

Joder qué razón tienes, y cuanto nos cuesta admitirlo y digerirlo ( a mí el primero). Bueno yo si tengo claro que donaré mis órganos, el tema del cuerpo me da "yuyu", y lo más cachondo es que soy ateo ... no se, me lo tendré que replantear.
un abrazo

Eulàlia ha dit...

(no sé què em passa avui amb els comentaris, que no en puc deixar... )

Jo sovint dic: que aprofitin allò que puguin i que el que en quedi ho cremin. Ara bé, no descarto l'opció de la ciència enlloc de la incineració.
De tota manera em sembla necessària una cerimònia de comiat. Òbviament pels vius i no pels morts, pel procés de dol necessari...

Eulàlia

josep ha dit...

Em comentpaven l'altra dia els amics del Cínic que els cossos que es fan servir per les classes d'anatomia són les joies més vigilades de la Facultat. Jo encantat de cedir-lo, ara que ho vulguin és una altra cosa.

F.Puigcarbó ha dit...

Les avies eren sàvies. Ara, no pots donar els organs i després que t'incinerin? seria el més raonable, crec

montserratqp ha dit...

Trobo que és una manera molt generosa d´acabar de viure; generosa i previsora (i preveure quan parlem de la mort no és fàcil). Esperem que no hagis de fer massa paperassa.

Joana ha dit...

Ho trobo molt encertat. De fet de poca cosa ens servirà tot el que tenim. Millor poder ajudar algú o a la ciència.
Ha de quedar ben escrit i segellat a on calgui perquè després no s'hi val només amb la paraula. ës com la donació de còrnia, etc

Albert B. i R. ha dit...

Sóc jove i espero que aquest dia arribi d'aquí molt de temps. I quan s'ha paralt d'aquest tema sempre m'ha asacsejat el mateix dubte: donar òrgans o incinerar? Amb la primera opció pots ajudar a algú, que és molt. Suposo que també ho preferiria.

El veí de dalt ha dit...

Valenta decisió!

jaka ha dit...

Ho trobo molt be, es el millor que es pot fer.

;)

kweilan ha dit...

Val més tenir-ho decidit quan encara podem fer-ho.

Clidice ha dit...

Bé, si no us fa res us informaré de què avui he telefonat i m'ha atès una persona molt amable i amb molta sensibilitat.

Que per a fer donació del cos és imprescindible haver-te fet donant per escrit. Ja ens han enviat la documentació per correu, que l'haurem de tornar signada.

En el cas de fer donació del cos, he cregut entendre que només es poden donar les còrnees per a transplantaments.

Tampoc es pot donar el cos si t'han fet l'autòpsia, ni si has mort d'alguna malaltia infecciosa, per exemple.

La idea és tenir la documentació signada per la donació del cos i, quan sigui l'hora decidir quina és la solució més adequada, depenent de les circumstàncies.

Ah! i m'han assegurat que per a extreure els òrgans, si es fa en éssers vius, es fa sempre amb anestèsia, malgrat que no se'n puguin sentir, per mort cerebral, per exemple.

Gràcies a tots i totes pels vostres comentaris. Aquestes són coses de les que a la gent els fa angúnia parlar, però cal tenir-les presents. Si donem els nostres òrgans estarem fent un gran bé a d'altres persones, i si donem el nostre cos a la ciència, els nous metges podran aprendre a fer les coses millor. :)

rits ha dit...

És una decisió ben personal i que s'ha de respectar. I prendre la decisió també és un acte de reflexió que ben poca gent fa.

Sempre he tingut ben clara la donació d'òrgans, tot el que es pugui aprofitar, endavant. Però el cos a la ciència, em fa cosa. Allò d'estar en una piscina és el que em fa cosa.

Galderich ha dit...

Clídice,
On has trucat i a quina oficina t'has adreçat?

Clidice ha dit...

Si rits, al principi, això de "la piscina" si que fa efecte. Però per als ateus no és cap problema :)

Galderich si segueixes el link del post et durà a la pàgina de la UAB on hi ha el telèfon també :) (és el que acaba en 74)

Ferran ha dit...

És curiós, que una decisió que hauria de ser pim-pam, ens provoqui més o menys menjades de tarro, no trobes? Jo sé que, abans que enterrat, prefereixo donar tot el que sigui donable del meu cos, i la resta a la ciència i al crematori; però parlar-ne, reconec que me fa angúnia. NO hauria de ser així; segurament som massa lluny d'acceptar, veritablement, que som finits.

Clidice ha dit...

Tenim massa por a parlar-ne com si, pel fet de no fer-ho, ja l'haguéssim conjurat Ferran. No n'he volgut fer esment, però el silenci atronador que seguí a la petició de la meva mare, perquè fou ella qui m'ho va demanar a l'hora de dinar, que és quan es parla a casa, es va contraposar les riallades provocades pel meu fill gran que, per trencar la tensió, va dir: "no pot ser àvia, la ciència les volem joves".

Vivim en un món que ens pretén eterns adolescents, així, com a hàmsters en una roda, no ens qüestionem res i defugim qualsevol tema que tingui a veure amb la mort. Contínuament aixequem murs al voltant de les làpides, com quan, de petits, amagàvem el cap sota el llençol, com si el llençol fos capaç de protegir-nos de la realitat.

- assumpta - ha dit...

Una decisió ben valenta!.
Tan de bo ho tinguéssim assumit com un fet normal. Et sóc franca, en aquests moments a mi em costaria de prendre aquesta decisió, per això potser encara la trobo més lloable.
Espero que tota la paperassa sigui el menys feixuga possible.

Clidice ha dit...

Hola -assumpta :) la paperassa sembla que és poc feixuga i, el que és més important, no et lliga si no vols. Diguem que ells no venen a reclamar-te el cadàver. Només és un tràmit necessari perquè sense el contracte no n'accepten cap. :)