dimecres, 10 de febrer de 2010

I tu, per què escrius?

Feia quatre dies que havíem inaugurat l'oficina, enmig d'una nevada com se'n veuen poques al poble. Era un despatxet muntat en un local de planta baixa, provisional fins que s'acabés l'obra on hi teníem el que serien les oficines centrals de l'empresa. Els dies eren curts i pels volts de les sis ja era negra nit.

Estava sola, el cap i l'encarregat ja havien marxat, i intentava no petar de dents adossada, literalment, a una placa elèctrica que escalfava just el radi de cinc centímetres al seu voltant. Vaig sentir la porta, una dona de mitja edat, rossa, va entrar i va saludar polidament.

- Hola, estàs sola? - em preguntà com si no fos prou evident. Era impossible no veure que estava sola en un despatx de vint metres quadrats sense divisions.

- Sí, però ara vindrà l'encarregat. Que desitjava? - la resposta em va sortir mecànicament, com quan la mare m'ensinistrava per estar-me a la botiga: “si has d'estar sola que no ho sembli, per si de cas”.

La dona em va demanar per seure i, sense poder evitar una sensació de neguit, li vaig oferir una cadira.

- Gràcies, estic cansada. Porto molta estona anant amunt i avall.

- Tranquil·la, descansi el que li convingui, no hi ha gaire feina en aquesta hora.

Va somriure, va obrir la bossa i en tragué un llibre, mentre em preguntava:

- No em coneixes?

Per un instant vaig tenir el dubte de si la coneixia o no. Un aire familiar si que el tenia, però no sabia lligar caps. De família segur que no, que no hi ha rossos a casa. Per feina potser, però me'n recordaria, no oblido mai una cara. Ella va veure el meu esforç i em va dir,

- Sóc la “dulce Neus” - i es va quedar esperant la meva reacció.

- Ah! doncs, molt de gust, senyora Neus – vaig dir en el to més neutre possible.

La veritat és que m'havia fet pipí al damunt, un pipí virtual per suposat, però la sensació era la mateixa. Què hi feia al meu despatx la que havia protagonitzat un dels assumptes més truculents de principis dels vuitanta?

La qüestió és que Neus Soldevila, que així es diu la que va ser batejada com la “dulce Neus” havia escrit un llibre de poemes, “Bajo mi piel”, i el venia així, de porta en porta. Defensant la seva condició d'escriptora pel damunt de tota la fama aconseguida amb la mort del seu marit, la Neus m'oferia un dels seus llibres.

Em vaig preguntar què volia aquella dona escrivint un llibre i venent-lo d'aquesta manera. Quina era la imatge que tenia d'ella mateixa en el seu imaginari, quina necessitat podia tenir d'exposar-se. Què és allò que fa que algú amb aquell historial, que el que més hauria de voler és desaparèixer en l'anonimat, insistís, porta a porta, en que li compressis els seus poemes. La seva obra que, al seu parer, era el mode de reivindicar-se com a persona.

Vaig veure que, per aquella dona, l'acte d'escriure, publicar i ser llegida, era l'equivalent a ser acceptada en tota la seva dimensió. Que ella entenia que un escriptor, per definició, no és un ésser normal, és algú a qui el mite ha dotat de llibertat. Algú que, gairebé obligatòriament, ha de viure diferent de la resta dels mortals. I si hi ha algun drama a la seva vida, molt millor.

La “dulce Neus” no comprenia la diferència entre l'obra i l'autor. No cal dir que vaig comprar-li el llibre, perquè no? Els seus poemes, previsibles i molt auto-justificatius, no valien sis euros. Però estava sola amb ella i jo sóc covarda del tot. L'ombra que la perseguia, i la curiositat també, van ser un bon motiu. I és que no estic gaire avesada a això de tractar amb persones encausades de parricidi. Per cert que no hi ha cap mena de morbo en els poemes de la Neus Soldevila.

L'altre dia, atabalant a en Lluís Bosch del Riell Bulevard, amb preguntes del tipus: “tu, per què escrius? I, per a qui escrius?”, ja veieu que poc original que sóc i la paciència que em tenen, em va venir a primera línia de pensament aquest llibre, tant de temps oblidat. Li vaig dir a en Lluís que en faria un post i que li dedicaria. No he esclarit gran cosa sobre escriure i allò que se suposa que fan i que són els escriptors, però us asseguro que la Neus Soldevila n'estava ben convençuda de que n'era.

37 comentaris:

òscar ha dit...

Hosti, recordo perfectament la història d'aquesta senyora.

No sé perquè escriu ella, la resta de la gent ni si ens sentim (ni que sigui un gramet) escriptors. Sols sé que si a mi m'entra alguna de la germanes Izquierdo (Puerto Urraco) a vendre el seu llibre: li compro segur. :)

Striper ha dit...

I tant que la recordo i a les seves filles, i jo escric per que m'agrada.

Arare ha dit...

caram... sembla que l'escriptura no està renyida amb l'excentricitat (parlo per mi, eh?) :D

MARTELL DE REUS ha dit...

La "dolça Neus" es va equivocar d'època. Si els fets que la van fer famosa haguessin passat ara hauria esdevingut més famosa que la Belen Esteban i el seu llibre hauria estat un best seller més gran que els llibres del Sr. Cercas.

SU ha dit...

Clidice,

T'he de confessar que jo també vaig tenir una experiència similar amb "la dulce Neus". Però va ser abans de publicar el llibre, quan va venir on treballo per demanar un ajut per editar-lo, com fan moltes persones que escriuen...

La seva visita em va impressionar molt.

SU

Minnie ha dit...

Suposo que darrera "l'escric perquè m'agrada", que anava a contestar jo, hi pot haver raons no tan simples...però no cal analitzar tant i menys a aquesta hora,no?

Experiència "surrealista donde las haya" aquesta de la Dolça Neus!quines coses et passen!

Bon dia!!

Carme ha dit...

Jo, que no em considero escriptora, en absolut, crec que ecric per inventar-me, per inventar la vida. El valor que puguin tenir els meus escrits, crec que és absolutament personal.

Sílvia Tarragó Castrillón ha dit...

Jo crec que no cal un motiu per a escriure. Els que en tenen són persones com aquesta senyora, que jo també recordo però que no m'interessa gaire el que tingui a dir.

poesiaula ha dit...

i tu, Clídice, escrius per enganxar-nos desde la primera frase. No?

sanset i utnoa ha dit...

Aquesta forma de vendre llibres ja de per si és agressiva. Imagina't si te'l ve a vendre una senyora amb el seu historial...

Això de ser escriptor és bastant curiós. S'ho considera qui vol. En certa manera, potser tots som escriptors. O potser molt pocs ho són...

*Sànset*

Allau ha dit...

Veig que ja anava per la tercera edició. Imagino que ningú no devia gosar dir-li que no. Hauria pogut fer fortuna venent enciclopèdies.
I sobre perquè escric, m’ho pensaré i potser faré un apunt (que no és qüestió d’escampar les meves perles de saviesa en pàgines forasteres).

Galderich ha dit...

Ha, ha... al principi pensava que era una història més de creació literaria però veig que no. Tens els documents que certifiquen (malgrat el Photoshop) que realment aquest encontre es va produir!

"La dulce Neus", quin personatge més mediàtic en el seu moment i després ja ho veus, venent llibres per a sobreviure...

La història m'ha deixat glaçat per les formes i per la llàstima que em fa el personatge!

Jo també li hagués comprat. Qui es deixa perdre una edició limitada de 5.000 exemplars amb 3 edicions en marxa i numerada sense numerar! Això és una joia bibliòfila!

Efrem ha dit...

Jo escric per fer-me ric, comprar-me una casa arran de la Costa Brava, una altra a la Cerdanya, i no haver de treballar mai més.

Ángel ha dit...

Tal vez ese impulso irrefrenable, el acto de escribir, no es más que una manera de mitigar temores, manías inconfesas, y gustos exhivicionistas, vomitar lo que se lleva dentro, hacerlo público y compartir, en el fondo una necesidad social del ser humano. Buscamos contínuamente las respuestas aunque no siempre formulamos las preguntas correctas, escribir es otra manera de buscar.
Yo al menos disfruto leyéndote, y eso importa.
Un abrazo

garbi24 ha dit...

Recordo la turbulenta història.....tothom té un motiu per escriure, per que li agrada,per justificar-se, perquè la seva vida no es perdi en el temps, perquè es la seva millor manera d'expressar-se...etc etc, jo de moment com que sóc novell en això, perquè m'agrada.

SM ha dit...

Ostres, que bo. Li havia perdut la pista al personatge, i ara me'l ressuscites com a poetessa a domicili. Espectacular.

barbollaire ha dit...

doncs, segurament, escric per ser el jo que no està ben vist.
el jo excèntric (que diu Arare) i per desinventar-me i respirar.
per ser jo, com a les fotos...

Per sort (i per vergonya) he aconseguit no atrevir-me a publicar més enllà d'aquestes pàgines virtuals
(bé, i als reculls d'en Tibau i la Carme...)

Esperem que, el Palanca, no tingui la mateixa pensada amb un poemari sobre Tor

Òscar Roig i Carrera ha dit...

La Dolça Neus em sona molt, però no recordo exactament de què se l'acusava... De parricidi, acabo de llegir?

A tots els poetes dolents se'ls hauria de tancar a la presó (però potser no hi cabriem). Segurament amb aquest llibre ja hi ha un altre motiu per tornar-la a la garjola. I a sobre s'atreveix a anar porta a porta venent el seu llibre! L'afany de protagonisme i la manca de vergonya de certa gent no deixarà mai de sorprendre'm.

A mi ja no em preocupa la pregunta,
per què escric? Actualment, em preocupa la pregunta, per què no escric? (Blog a banda.)

F.Puigcarbó ha dit...

Qualsevol no li compra, mira que si s'enfada....

Joan Fuster deia: Escriure és tot açó que vostes diuen i de més a més una certa forma de venjança.

Lluís Bosch ha dit...

Fa temps, en un curs per a mestres que feien per primer cop de tutor de grup, se'ns va fer una pregunta relativa a la "vocació": perquè has decidit fer de mestre?
Els resultats (cito de memòria) van ser: perquè des de petit/a que ho tenia clar (40%). Perquè el meu pare/mare ho són (20%). Perquè m'agrada (20%). Perquè el sou i les condicions laborals estan molt bé (20%). Crec que es podria extrapolar perfectament.
Sincerament: no recordo què et vaig respondre l'altre dia, però et dedico aquesta resposta: perquè vull escriure la història que més m'agradaria llegir i que no he trobat en cap escriptor, perquè falta un llibre.

kweilan ha dit...

Jo també la recordo i a la pregunta que fas, no sóc molt original. Escric perquè m'agrada.

GEMMA ha dit...

Interessant reflexió que fas en el post.

Jo quan escric ho faig perquè em surt fer-ho, i m'agrada com em senta, és una manera més d'expressar-me, de definir idees, d'entendre, de donar certa forma al que porto dins i viu en mi.

Criticartt ha dit...

Jo també hauria comprat el llibre, i si em diu que me n'haig de quedar 10, ho faig encara que em deixi el sou del mes!!!!! i quan ella tanqués la porta, ho escriuria, segur!!! Hi ha molta gent que té altres vicis (confessables o inconfessables), però el meu és escriure... i l'invent dels blogs és genial!!!!

joanfer ha dit...

Les voltes que dóna la vida, veritat? Qui ens hauria de dir que la "dulce Neus" acabaria publicant un llibre.
Que per què escric? Perquè em fa sentir bé. Perquè tinc la necessitat d'expressar. Perquè m'agrada. Perquè sí. I per què no? Podria trobar tantes raons...

Olga Xirinacs ha dit...

Jo escric ara aquí perquè faig la número 24 i és una xifra bonica. Molts escriptors voldrien almenys vendre 24 exemplars de la seva obra. En parla avui el diari quan diu que es publica més que mai malgrat l'acord entre els grans editors de reduir mercaderia. Però hi ha els petits editors, i els que s'autoediten, i els del llibre electrònic, i així fins a l'infinit de lletra.
Vas fer bé de comprar el llibre. Quan te'l venguis, els llibres amb dedicatòria els paguen més.

Clidice ha dit...

òscar hahahahahaha només d'imaginar-m'ho ja em veig sota la taula cridant els GEOS! :P

Striper una molt bona raó :)

Arare per suposadíssim reina mora! :D així estem tots i totes oi?

MARTELL doncs si, sembla mentida com ens agraden les misèries alienes no trobes?

Clidice ha dit...

SU és que, en aquell moment, veure algú amb el seu historial cara a cara feia molta impressió. No dic ni negativa ni positiva, que quan et passa difícilment ho pots catalogar, però que fa "cosa" és segur.

Minnie jo tinc un imant per als personatges ... diferents. Seran les pigues de la cara. Bona nit! :)

Carme el valor dels escrits, si sortim dels circuïts de la crítica, és totalment subjectiu, com tu dius. Està molt bé que t'inventis per mitjà de l'escriptura :)

Sílvia la veritat és que no era gaire interessant. Imagino que per a ella sí que ho era, però jo mai ho podria mirar des del seu punt de vista. El més xocant va ser la situació.

poesiaula hahahaha gràcies ^^ algun dia ho explicaré, o no ;)

Clidice ha dit...

Sànset bé, aquesta és la pregunta del milió d'euros! qui ho és? i per què uns si i els altres no? nosaltres en som?

Allau tu sempre trobant-li la vessant pràctica :P faràs bé, això vol dir que comences a sentir la força del costat obscur? t'estaràs esgaetzitzant? ^^

Galderich quan el vaig retrobar vaig tenir el dubte de si passar-te'l per la vostra galeria amb en LEB, però una cosa em va dur a l'altra i ... bé, ja saps que m'enrotllo més que una persiana :)

Efrem molt em temo que t'has equivocat de carrera doncs :) a no ser que facis paolocoellades o kenfolletades ^^

Ángel gracias guapo! :) quizá si que escribamos porque buscamos, porque nunca estamos del todo satisfechos.

Clidice ha dit...

SM ja ho veus com s'han de veure alguns! sortosament a tu no et cal :)

barbollaire doncs mira que el Palanca faria encara més por, tot i que vist de prop no et pensis que "mata" gaire (acudit pèssim huas huas)

Òscar Roig i Carrera (no l'altre ;P) va induir els seus fills a matar el seu pare, que sembla ser que els tenia sotmesos a una dictadura de terror. I jo et pregunto, el blog no és escriure?

Francesc P. adoro Joan Fuster, si que pot servir per la venjança, però per a això, i per no caure en el ridícol, cal saber-ne molt i molt :)

Lluís m'has fet pensar en quan em pregunten: "i per què vols pujar aquesta muntanya?" i jo, invariablement, responc: "perquè està aquí". Potser si que falta un llibre, i probablement sigui el teu :)

Clidice ha dit...

Kweilan la pregunta és la que no és original, la resposta és molt encertada :)

GEMMA m'agrada la teva explicació "m'agrada com em senta", em sembla perfecta :)

Criticartt hola! :) ja tens raó ja! gràcies als blogs en som tants que hem pogut acomplir el nostre fat! :) si haguéssim hagut d'esperar un editor, puf!

joanfer totes són bones, totes són vàlides. La qüestió és: quan s'escriu per l'acte mateix d'escriure, quan transcendeix de tal manera que ja no és per una satisfacció, sinó que es converteix en un motiu d'existir.

Olga no sé pas si em sabria vendre un llibre, la meva relació amb els meus llibres és una mica neuròtica i possessiva. Tot allò que no sóc amb les persones ho solc ser amb els llibres. M'agrada que parlis de "lletra", hi ha tantes formes d'arribar, de comunicar!

Albert B. i R. ha dit...

Desconeixia la història de la Dulce Neus. El que impacta de la notícia és que, tot i el suplici de romandre 14 anys a la presó asseguri que no se'n penedeix. Devia escriure par a passar el temps allà dins.

LEBLANSKY ha dit...

A veure, Clídice, de veritat que se't va presentar dient-te "Soc la dulce Neus?" Respecto moltíssim a tothom i no seré jo que jutgi a ningú, però s'ha de ser molt agossarada per presentar-se amb el nom que li va penjar la premsa de l'època.

fanal blau ha dit...

Devia estar arxivat a la memòria i ara me n'he recordat. La paradoxa de la "dulce Neus".
Tot i així, jo també li hagués comprat, i sense angúnies. Bo, dolent, mediocre o insuportablement il·legible. No crec que se'n guanyés la vida, i possiblement escriure l'ajudés a salvar alguns ofecs.
La seva conducta, la seva actuació reprobable injustificable; però, sense saber posar-me a les seves sabates, si puc imaginar que li calgués posar paraules.

Escric perquè m'agrada.
M'agrada molt posar paraules.

Striper ha dit...

el meu menu no et va semblar de dieta?

sanset i utnoa ha dit...

Resposta molt complicada.

Suposo que depén de l'ego de cadascú. Un amic meu sempre deia que el què ell pogués imitar no podia ser considerat art. Per tant, Pollock, Kandinsky, Mondrian, etc no eren artistes.

Suposo que la definició d'escriptor hauria d'incloure: "persona que es guanya la vida escribint literatura", perquè si no, quan faig la llista del a compra, em podria considerar un escriptor...

De totes maneres, totes les respostes tindrien massa matisos...

*Sànset*

- assumpta - ha dit...

Ja no recordava a la Dulce Neus, i mira que se'n van escriure pàgines de la seva "història". Qualsevol no li compra el llibre,noia.
Vols saber per què escric?
Molt senzill, perquè m'agrada. No hi ha més.
Petons.

Clidice ha dit...

Albert B.iR. és que això de la redempció és molt teòric :( malauradament.

Hola fanal blau tu ho dius, que difícil és sense posar-te en les seves sabates!

Striper si més no em va semblar molt apetitós :)

Ni els "que en saben" s'aclareixen Sànset :)

-assumpta- no sé si és perquè ens agrada o perquè no podem evitar-ho, no trobes? :)