dissabte, 20 de febrer del 2010

De plagis, afusellaments, originals, art, llibertat, mercantilisme ...

 
Fusilamientos de Príncipe Pío (3 de maig 1808). Francisco de Goya. Museo del Prado (Madrid)

Aquest dia em va passar pel cap una frase, que després vaig penjar amb l'etiqueta "Se m'acut". Sempre que em passa pel barret una frase, el primer que faig és googlejar, a veure si és que l'estic afusellant d'alguna banda. (Finalment em van certificar que era d'Eugeni d'Ors, ja se sap que els camins de la memòria són inescrutables. Ja està especificat en el post.)

No em miro cap llibre de cites d'autors cèlebres perquè no en tinc cap. Conec algunes persones que, en una exhibició d'estalvi, només tenen un llibre: el de cites d'autors famosos i, de tant en tant, ens regalen perles en forma de: "com va dir fulanet de tal ...". I així, amb un sol llibre, sembla que se'ls hagin llegit tots.

Jo, això, no ho faig i, a més, tinc molt mala memòria, per tant si Sant Google em dóna la seva benedicció, tiro pel dret i tal dia farà un any. També cal que aclareixi que no sóc creient d'aquesta religió que se'n diu la "propietat intel·lectual", per la qual cosa, malgrat els escrúpols mínims d'esmentar la font, més que res perquè el lector sol ser molt sensible a allò que l'hi han venut, no veig cap més necessitat d'abundar en el tema.

És fàcil que tot ens "soni" a tot, si més no dins la nostra civilització. És clar que, en una cultura com la nostra, on ens volen fer passar bou per bèstia grossa, no ens ha d'estranyar gens ni gota que creiem que cada artista és un, únic entre 6.782.000.000 (sis mil set-cents vuitanta dos milions) de persones que habiten aquest manicomi rodó (Mafalda dixit), amèn de considerar-lo únic en l'espai, cal també considerar-lo únic en el temps. Com si res ni ningú haguessin intervingut en la seva formació, per generació espontània, com si diguéssim, i mai abans a ningú se li hagi acudit res del que diu ni del que fa.

Una altra qüestió que em desassossega (i és que no dormo per les nits!) és si podem anomenar art a a tota aquella creació que es destina a la mercantilització. Perquè si es ven, continua essent art? O passa a ser decoració? Per entendre'ns, si el senyor Rodin (al cel sia) posa el seu (seu?) Pensador a la venda, continua essent art? i, per la mateixa regla de tres, deuen ser art els caganers de la fira de Santa Llúcia no? Ni que sigui per la positura força similar (evidentment que exagero). I si m'agrada aquest home que pensa, no en puc tenir un a casa igual? I si el posen al mig del carrer, em cobraran cada vegada que el miro? I si un escriu per vendre, és un artista o un comerciant? I si un senyor xinès del segle V dC va dir el mateix i ho va deixar escrit? Jo ja no podré posar al final de la citació: Xènius?

El món s'ha creat a base de la imitació i de la còpia, fins i tot alguns han millorat a bastament l'objecte copiat, cas d'en Shakespeare i les seves obres, gairebé totes, o totes, basades en textos previs. Tinc un munt de preguntes al respecte i totes les respostes que em donen són incompletes o insatisfactòries. Sobretot perquè pertanyen a una concepció de la creació i de la propietat privatives de la nostra cultura econòmica, on art, individualitat i mercat van junts. O sigui que són susceptibles de ser errònies o, com a mínim, criticables.

Bé, en qualsevol cas, i per evitar malentesos, tots els textos penjats aquí són propis i, quan són aliens he procurat que quedi ben clar. No cal dir que són gratuïts, i que consti que he pagat per coses molt pitjors. O sigui que no ho dubteu ni un instant, si alguna cosa us sona d'algú altre digueu-m'ho, no tinc cap problema en admetre que aquell algú altre també ho va dir ;-D

Si voleu saber cosetes d'il·lustres plagiaris podeu mirar aquí o aquí
I sobre negres literaris i els tres mosqueters aquest apunt del blog de la Júlia: La panxa del bou 

Tot plegat m'ha fet rumiar molt en com avui, generacions de cyberartistes treballen en programari lliure, deixant la seva obra a la xarxa per a ser utilitzada, modificada i reinventada per aquelles persones que ho desitgin. Un canvi de mentalitat? Una finestra oberta a l'aire fresc de la llibertat de creació, allunyant-la del diner?

18 comentaris:

Júlia ha dit...

És frequent plagiar sense voler, una vegada vaig escriure un conte i em vaig adonar després que era semblant a un de Calders. Encara més, recordava un altre conte d'aquest autor que explicava sovint i, en rellegir-lo, em vaig adonar que no era pas com jo el recordava i explicava, o sigui, que l'havia reinventat.

De vegades es plagia de forma conscient i interessada, per profit propi, és aleshores quan no em sembla ètic, per genial que pugui ser el plagiador. Una altra cosa és la recreació.

De tota manera, no tenim forma de controlar la còpia ni tan sols de saber si alguna cosa que atribuim a algú era d'ell o no. Amb els mitjans actuals la cosa és encara molt més complexa. També, però, hi ha més maneres d'esbrinar la qüestió, per la xarxa.

NO enten un borrall de música, però la gent que en sap admet que hi ha grans plagis, també, i que moltes melodies modernes o fins i tot antigues s'havien copiat d'altres, totalment o en part. Asseguren que el tema és molt més escandalós que en el camp literari, tenen un gran afany d'enregistrar de seguida el que fan per si un cas.

Sobre negres, si els paguen bé i ells ho admeten, mira, la gent és lliure. Una altra cosa és l'explotació descarada.

Aquest és un tema que ha fet vessar molta tinta i en farà vessar molta més.

Francesc Puigcarbó ha dit...

Aixó de les cites, que els pseudo erudits comentaristes radiofònics usen sovint, em fa gràcia atès vol dir que confien poc en la seva argumentació i necessiten reforçar-la amb les paraules d'un altre. En Foix i en Zanuy en són molt d'aquest pal.

En algun lloc recordo haver llegir quelcom similar al que dius: L'art deixa de ser-ho si es comercialitza, o potser ho havia escrit jo mateix fa temps. El que si recordo haver escrit es que l'art s'hauria de socialitzar, deixar de ser negoci.

Sobre negres sen podria escriure molt, l'altre dia en parlava Na Júlia del negre de Dumas que per cert era mulato, i recordo un aforisme, aquest si que és meu:

Els escriptors negres
tenen blans que escriuen per a ells? i els xinesos?

Algú no el va entendre i em va titllar (no se encara perqué) de racista.

Bon dia i bona sort (això també és copiat), però hauria d'haver dit "bona nit", més com són les 7:45 am dic Bon dia!

Allau ha dit...

Encadenes tant de temes interessants (ja sembles la Júlia ;p) que no sé per on començar. Gràcies, però, per fer-nos reflexionar.

en Girbén ha dit...

Té raó l'Allau, ens has parat una taula amb tantes menges delitoses que no sabria per on començar. Fins i tot cabria parlar de la teranyina de comissaris, galeristes, editors, crítics... que acaben decidint què és i què no és susceptible de ser mostrat i, en conseqüència, amb possibilitats de ser conegut.
Ho deixo amb una cita de Heidegger que no pot venir més al cas: Art és el que succeeix en el taller.

Rokins ha dit...

A zona, fa alguns anys que fem la gràfica de les jornades de "Tallers oberts" al raval. Recordo que fa uns anys va haver-hi un debat sobre si en el cartell haviem de posar "artistes" o "artesans". Finalment es va optar per la paraula "creadors" i tothom va quedar més o menys satisfet... Els límits són molt fins...
...La definició de Heidegger és molt limitada... deixaria fora arts escèniques, accions, instal·lacions al carrer...
Una abraçada!

Ferran Porta ha dit...

M'angoixa, llegir textos o escoltar persones que citen continuament frases d'altres. M'angoixa per doble motiu:

1. perquè penso que sóc un incult de pebrots, perquè moltes no les coneixia.
2. perquè tinc zero memòria, amb la qual cosa les tornaré a llegir... i em tornarà a semblar que és el primer cop.

No es pot ser peix (per la memòria, dic ;)

Bon cap de setmana!

en Girbén ha dit...

Veus, rokins, la pega de les cites: la d'aquest aïllament contextual. Per a Heidegger (això als seus "Corriols de bosc") el taller no és tracta tant d'un espai com d'un temps; del temps de conviure amb intimitat amb les decisions creatives. I per aquí hi passem tots: plàstics, músics, literats o escènics de tota mena.

Lluís Bosch ha dit...

Algunes de les preguntes que et fas no tenen resposta única. És un debat obert i que no es tanca mai. Avui han penjat un post a "De casa al club" que qüestiona el mateix. Es tracta de l'artista que va decidir fer una caca d'artista i posar-la dins d'una llauna per vendre-la. Podria buscar alguna cosa al respecte del Deleuze, però és un tipus brillant i alhora espès.

Sergi ha dit...

A mi no em sembla malament citar autors de les frases. Potser no com a pedra angular de discursos o escrits, però les frases no s'han inventat soles, igual que els texts originals i tot el que sigui original. Evidentment és molt difícil tancar els ulls a tota la informació que ens arriba, a tot el que sentim o llegim. Si una frase ens sembla enginyosa, la recordarem, però potser l'autor no, perquè passa a ser part del nostre costumari, i l'autor es perd. Qui sap si al cap del temps pensarem que era una frase nostra i tot, la memòria ens juga males passades. Si, com en el teu cas, no t'adones que estàs dient una frase d'algú, tampoc podríem dir que és plagi. Diferent seria que trobis una frase que no coneix ningú i miris de colar-la com a teva. M'ha passat de relacionar una frase o uns versos amb algú concret, i de sobte, llegir un llibre antic i trobar-m'ho allà. Què ha passat, hi ha hagut un plagi? L'altre ha llegit el llibre també i ha interioritzat la frase? O tant l'escriptor com ell han arribat a una forma semblant de dir una cosa, ja que el llenguatge és limitat? És difícil de dir.

He llegit en algun comentari un exemple sobre un conte de Calders. Què passa si jo ara escric un relat i resulta que la temàtica és igual que un conte de Calders. Les situacions que es poden descriure també són limitades, i la imaginació humana de vegades no dóna per més. Jo no he llegit mai Calders, almenys de manera conscient, vull dir, no he tingut mai un llibre seu a les mans (obert i llegint-lo, vull dir, a l'FNAC els he vist), però qui sap si he llegit algun text seu al llarg de la vida, ves a saber on. Entens el que vull dir? Jo crec en la propietat intel·lectual, però hauria de ser flexible. De totes maneres, com demostres que jo no t'estic enganyant i que no he llegit Calders de veritat, encara que et digui que no, oi?

miquel ha dit...

La veritat és que no m'interessa especialment la qüestió del plagi -ni de les influències(buscades o espontànies)-, i penso que el romanticisme, al mateix temps que amb el seu individualisme, busqueda de la originalitat, etc. va aportar un aire renovador i molts camins en l'art, en general molt d'agrair, va contribuir també a fer creure a alguns que eren artistes (entrar en el concepte d'art seria feixu ara)perquè la seva m. era d'un lleuger to diferent a la m. del veí. I encara continuem en ple romanticisme i fatiga buscar entre tanta cosa com ens arriba alguna espurna interessant.
Com que sóc una persona cultural (no vull dir de gran "cultura", sinó simplement pertenyent a una tradició determinada amb segles d'existència) sovint més que l'originalitat, que insisteixo que en si mateixa no em diu res, m'agrada la complicitat, la de darrera hora, però també la del segle XX, XIX, XVIII...
Quant a l'art que es compra i es ven, éstà molt bé, però depèn sobretot del mercat, de l'oferta o la demanda i, encara més, dels canals de publicitat o, excepcionalment, de l'atzar. La seva qualitat és diversa i el concepte de qualitat sovint temporal. Ara mateix, a Internet, des del punt de vista literari penso que hi ha material excel·lent -poc del que entenem estrictament com ficció- que mai no tindrà més que un nombre limitat de lectors (de gaudidors) per qüestions purament mercantilistes i publicitàries.

Uf, clidice, en podríem parlar i parlar. Demano disculpes per la llargada , pels guionets i pels parèntesis (i perquè se'm deu haver escapat alguna tecla -necessito un revisor- :-)

Jordi Tudó ha dit...

Dius: si es ven, continua essent art? O passa a ser decoració?

O potser les dues coses oi?

Molt bones reflexions, continua així.

Salut i sort

"Al vent"
www.miradesalvent.blogspot.com

Clidice ha dit...

Júlia, Francesc P., Allau, Girbén, Rokins, Ferran, Lluís, XeXu, pere, Jordi Tudó no us contesto perquè per a fer-ho caldria que jo fos una autoritat en la matèria i pogués sentar càtedra. Si que us agraeixo la vostra aportació al post, que pretén només fer preguntes i entreveure possibles respostes.

Hi ha moltes coses que "pengen" d'aquests temes, qüestions com la propietat privada, l'especulació, la desigualtat econòmica i de gènere, la imposició del model occidental a tot el món quan, curiosament, sembla que encetem la fi del capitalisme ... i podria anar allargant-me durant una bona estona.

Moltes gràcies pels comentaris, que us fan co-autors del post. Imagino que n'anirem parlant, en aquestes exhibicions de "meliquisme" que ens regalem sovint :)

Anònim ha dit...

En el fons, quan algú vita a un altre el que fa és donar a conèixer la seva obra. Per tant, en certa manera, l'està publicitant i és positiu. Ara bé, utilitzar només cites diu poc de qui ho fa. S'ha de valorar tb la inventiva.
Sobre el canvi de mentalitat, encara hi ha alguns (SGAE) que no ho han acabat d'entendre...

Clidice ha dit...

Saps que en penso Albert? que els artistes "de debò" pateixen poc pels drets d'autor. l'Sgae ... menja a part.

Col·lectiu d'antiartistes ha dit...

Tractes aquí, almenys, un parell de temes que conformen un eix fonamental del meu bloc: el mercantilisme de l'art i l'originalitat de l'autor.
Crec que és indiscutible que tot ha estat ja dit i que l'art és un etern comentari al voltants dels grans temes que ja van enunciar els grans clàssics. No cal ser maximalistes com Espriu, que preconitzava llegir NOMÉS els clàssics i oblidar la resta, com explica un article que hem penjat avui al bloc en homenatge al gran poeta que demà farà 25 anys va morir. Seguir-lo seria condemnar Shakespeare, com tu mateixa molt bé dius. I ja s'ha dit que Shakespeare ho va dir tot (podria citar de memòria una frase on se l'adjectiva de forma contundent, però no em ve al cap l'autor sinó només el qui la va repetir).
Sobre mercantilisme i art, m'he prodigat molt en el bloc iresumir-ho ara seria massa exhaustiu. Basti dir que les teves reflexions continuen obertes, però el que està clar és, si un es passeja per Arco, per exemple, és que un mercantilisme extrem, avui dia, simplement està fent de l'art una representació del poder, les elits i la vacuïtat contemporània.

Clidice ha dit...

Hola Col·lectiu, ja saps que aquest és un tema que compartim. Sortosament hi sou gent al món que us resistiu a les etiquetes i continueu reflexionant sobre aquest assumpte, entre altres. No cal dir que és un tema recurrent en el "món de l'art", si és que això existeix hores d'ara, fora dels canals del mercadeig.

Julio Fidel ha dit...

Saltando de blog en blog como una rana entre las hojas que flotan en el estanque del jardín he venido a parar al tuyo.
Me ha dado un vuelco el corazón cuando he llegado a la frase que dice "...no soy creyente de esa religión que se llama "propiedad intelectual"".
Es como si fuera mía. Y dejo constancia de que no la reivindico como tal.
(Aunque pensandolo bien tal vez lo haga; depende de lo que me den por ella. No diré a nadie de donde la he sacado por si me veo obligado a compartir beneficios.)
La propiedad intelectual es exclusivamente de las musas que dictan a todos por igual, trascendiendo el espacio y el tiempo, y depende de lo afinado de nuestro oído y de lo ágil de nuestra pluma que podamos atraparla o no.

Yo, por mi parte, confieso que tengo un pulso firme para firmar como mío lo que haga falta.

Un saludo de una rana intrusa en el estanque de tu jardín.

Clidice ha dit...

Hola Júlio :) antes que nada gracias por la visita y por el comentario. Tienes razón, si yo reivindico la propiedad exclusiva de mis textos y pretendo cobrar por ello, debería pasarle un porcentaje a tantos autores que me han influido, a tantas personas que me han inspirado, que dudo mucho que no quedara en números rojos. Además consideraría una indecencia que mis herederos cobraran por algo que ellos no hicieron. Si la frase te gusta tómala, ya sabes que puedes hacerlo :) y si por casualidad te sintieras culpable, yo con unos vinos de por tu tierra me conformo ;P

Ah! y en mi estanque no hay ranas intrusas, todas andamos por aquí, croando con más o menos alegría. Una de nueva siempre es bienvenida. Muchos croacs :)