dilluns, 28 de novembre de 2011

I això era i no era

I això era i no era, Filla-meva-que-no-tinc, que de la primera que en tinc record és de la padrina Maria, la meva rebesàvia, que era de l'Assentiu i tot el dia anava trafiquejant per arreu, movent els mobles de casa sense mandra, i manant, manant molt. Perquè has de saber, Filla-meva-que-no-tinc, que, a casa nostra, manen les dones, que és una cosa que sempre ha estat així i sempre serà. Que, en el nostre món de poble, l'home es fa a la casa de la dona, i és de la seva família que s'empelta, que ben desgraciada serà una dona si ha d'anar a raure a ca la sogra. Que ja ho diu la frase "a ca la sogra", perquè, per bona dona que sigui, si té d'altres filles, la jove sempre serà una subordinada, i sinó té filles serà pitjor, perquè la lluita pel poder sobre el fill i marit, serà digna de ser narrada en les sagues familiars pels segles dels segles.

Magdalena
I ja ho veus, Filla-meva-que-no-tinc, que de la padrina Maria, i la seva mania de canviar els mobles d'una banda a l'altra de la casa, t'he de parlar de la padrina Magdalena, la seva filla i la meva besàvia i, per tant, la nova mestressa de la família. Que la padrina Magdalena, que va viure de casada a Almacelles, i que va morir poc abans de néixer jo, als noranta-sis, i amb el cap una mica emboirat, que ves que tenia la mania d'anar cada dia cap a l'estació a buscar els seus pares, arrossegant la cadireta de boga, i quan es cansava pel camí s'asseia a la cadireta per refer-se i, després, torna a arrossegar-la camí de l'estació, fins que sa filla, o la filla de la filla, ma mare, anaven a buscar-la i l'enredaven per tornar cap a casa. I és que la padrina Magdalena, Filla- meva-que-no-tinc, havia estat una dona amb un tremp envejable, que s'havia casat amb el padrí Jaume, una mica més jove que ella, que era molt ben plantat, ros i amb els ulls blaus, i ella que era menuda i ben morena, amb el cabell i els ulls ben negres, que els fills i les filles els van sortir ben distints els uns dels altres. Doncs com et deia, Filla-meva-que-no-tinc, la padrina Magdalena s'havia casat amb el padrí Jaume, que feia sabates i li agradava massa el cartró, però no el de les caixes ni res semblant, el cartró amb la sota, el cavall i el rei pintats, i això volia dir molts maldecaps a casa amb les pessetes, que el padrí Jaume era jugador dels de perdre. Però la padrina Magdalena, Filla-meva-que-no-tinc, era una dona admirable, i era ella qui, quan arreplegava dos rals, feia per manera que el padrí Jaume no els pogués comptar, i així és com va comprar el mas de Piconill, i la casa, i els altres terrenys, i va criar la canalla, els cinc germans vius i tres més que van morir, que en aquells temps morien molts setmesons.

Dolors
I va ser la seva filla, la padrina Dolors, Filla-meva-que-no-tinc, la que li va prendre el relleu en el comandament de la família, perquè era la filla gran, malgrat que l'oncle Marcel·lí era més gran que ella. Però l'oncle Marcel·lí se'n va anar a viure vora mar, amb la seva dona, la tia Panxita, que eren de Sitges, perquè ja ho veus allò que et deia, que els homes es fan a la casa de la dona. I ell, que sabia que la seva germana era la cap de la família, sabia, també, que es faria càrrec dels pares, malgrat que el padrí Jaume va morir jove, de repent, que en deien aleshores, i fou una sort, amb la malaltia que patia, la de jugar vull dir. Però la padrina Dolors, fou la dona que va mantenir la família unida durant la guerra, la que va amagar l'oncle Rafael, un dels germans petits, que era escolapi i que, després, va fer de mestre a França, durant molts anys, i que va morir d'accident de cotxe. I així era que l'oncle Rafel sempre demanava consell a la padrina Dolors, perquè com a capellà no tenia dona d'on fer-se a la casa. I, després, quan van entrar els nacionals, va amagar l'altre germà petit, l'oncle Francesc, que era comunista i comissari polític, i que també va acabar a França, i es va fer a la casa de la tia Dora, que l'havia coneguda a Cuba, quan va anar a fer les Amèriques amb son germà Marcel·lí, i era de León, la tia Dora, i parlava un català complicat d'entendre amb tanta barreja. I amagant l'un i l'altre va passar la guerra, perquè era la germana gran, i era a n'ella que li tocava.

També hi havia una altra germana, la tia Mercè, amb el cabell ben negre i els ulls verds, i a la que calia ajudar, perquè s'havia volgut casar amb un home de casa bona, però que només era cabaler i més gandul que el jeure. Que aquesta és una altra cosa que cal pensar, Filla-meva-que-no tinc, que una dona que vol manar a la seva família, cal que es casi amb un pencaire, com han fet les dones de casa, perquè sinó et podria passar com la tia Mercè, que tota la vida es va haver de refiar de la bondat de la seva germana gran, la padrina Dolors, que sempre acabava alimentant els nebots i les nebodes, que anaven de visita a les hores de menjar, i a n'ella se li trencava l'ànima de veure'ls tan flacs. Per sort la padrina Dolors va saber triar i, contra la família, es va casar amb un mosso, el padrí Ciril·li, que venia de terres de Castelló i era un braç de feina. I és així com la padrina Dolors, la meva padrina de bateig, que al ser jo la filla gran, em pertocava, de padrí, el pare del pare i, de padrina, la mare de la mare, privilegis antics, va exercir de matriarca i consellera familiar fins que fou la meva mare la que prengué el pòndol de la família.

Montserrat
I quan la padrina Dolors es feu prou gran i ma mare va fer niu propi, a Esparreguera, fou ella, la teva padrina-que-no-n'és, Filla-meva-que-no-tinc, la Montserrat, que prengué les regnes de la família i de tot allò que l'afecta, sobretot fer-se càrrec de les persones grans, dels padrins i les padrines i, a vegades, alguna cosina o tia que no té on anar a raure, que és com es fan aquestes coses. I això només vol dir que et toca tota la feina, i que tothom dóna per sabut que el teu consell és necessari. Perquè si que, d'això, te'n puc presumir, a casa mai ningú no ha pres una decisió que afecti a la família sense consultar-ho, ni home ni dona, i sempre he vist com se'n parlava, de vegades potser massa, fins a arribar a la idea que a tots els semblava com cal. I va ser el meu pare, en Josep, qui em feia les farinetes, perquè aquesta n'és una altra, a mi mai se m'ha fet estrany veure un dels dos padrins, o el pare, amb el cistell d'anar a comprar, o a la cuina, que, a casa, com el teu pare-que-no-n'és, els homes sempre han cuinat força millor que no pas les dones, que som més de llibres, i labors, i estar enredades amb aquesta o aquella institució.

Josep i Montserrat
I ara que sembla que em pertoca a mi, això de fer de germana gran, perquè en sóc i tinc els pares amb mi, la veritat és que em fa mandra, que a mi, això de manar, sempre m'ha vingut a repèl. I és per això que no en faig de matriarca i, potser, perquè tampoc et tinc a tu, Filla-meva-que-no-tinc, i només tinc els teus dos germans-que-no-ho-són. I amb mi, i amb tu-que-no-ets, s'acaba la meva nissaga de dones fortes, perquè si els teus germans-que-no-ho-són tenen filles, aquestes seran de la casa de les seves mares, i no faran cabdells de llana amb mi, mentre repassem la nissaga de la família. I és per això, també, que jo passo a ser una femella sense nissaga. Però si vols que et digui la veritat, Filla-meva-que-no-tinc, és tot un descans, perquè em puc permetre el luxe de finalitzar, amb mi, tota la responsabilitat de la família, i així, quan la realitat m'imposi la soledat, podré prendre una motxilla petita per anar-me'n món enllà, i acomplir el somni d'anar a gratar les orelles als hipopòtams amb la punta del paraigua. Perquè ho has de saber, Filla- meva-que-no-tinc, a mi, això de ser dona i matriarca mai m'ha fet el pes, que jo vull ser home i lliure com el vent, que ja he fet el que calia fins ara, i ho he fet de gust, no en dubtis, Filla-meva-que-no-tinc, però ara ja n'hi ha hagut prou i prenc el paraigua. Perquè això sí que és ben conegut, pots anar per on vulguis, però no t'has de deixar mai el paraigua, estimada Filla-meva-que-no-tinc.

19 comentaris:

Puigmalet ha dit...

Aquí aniria bé un apunt de suport desplegable amb l'arbre genealògic, com als Cien años de Soledad!

Aris ha dit...

molt bo! m'encanten les històries de familia...

montse ha dit...

Felicitats, he penetrat en la teva història i m'he emocionat, recordant la meva.

Carme ha dit...

Per més diferents que siguin unes famílies de les altres, sempre hi ha punts de contacte on t'hi sents prou reflectida. I sí ens emociones com a la Montse.

I si realment l'època del paraigües t'arriba aviat (o ja t'ha arribat), tela desitjo ben plena i més feliç+ que cap altra!

Galderich ha dit...

Clídice,
Una nissaga matriarcal que es treca però la pregunta és: cal deixar de ser la cap matriarcal per ser lliures?
És que com que no sóc de cap patriarcat no sé que se sent!

Anònim ha dit...

UNA BONICA HISTORIA,VAL UNA NOVEL-LA,I QUAN TOQUI L'HORA DE VOLAR, DEIXAR ESCRITA TOTA LA VIDA DE LA TEVA GENT,AQUEST PAIS ESTA FET DE NISSAGAS COM LA TEVA I CAL DEIXAR MEMORIA.....ELS ALTRES,JA TENEN HISTORIADORS,EL POBLE NOMES TE GENT COM TU.
JUGANT AMB BARCELONA

montserratqp ha dit...

Una historia de familia explicada deliciosament i amb el detallas de les fotografies! Gracies!

tirantlobloc ha dit...

Molt bona manera d'explicar la història de la família!

Un format molt original.

Anònim ha dit...

Què guapes les teves mare, àvia i besàvia; i la petita amb el seu pare, preciosa.

(No sóc anònima, sócla Casiopea)

Eduard ha dit...

Una il·lustració perfecta del matriarcat que sobreviu en els corrents interiors i íntims (i per això no surt als llibres d'Història) de la Mediterrània.
Saluda els hipopòtams de la meva part (I suposo que no et duràs un d'aquests paraigües xinesos plegables, que no tenen punta...)

Francesc Puigcarbó ha dit...

que bonic, tota una nissaga matriarcal en un escrit.M'agrada molt la foto del barret, deu ser a Ascott.Oi?

Elfreelang ha dit...

No sé perquè m'ha recordat la peli Antonia's line.....de dona a dona i tota una nissaga ben particular

Vicicle ha dit...

Fins avui no n'he pogut llegir amb calma i plaer aquesta crònica familiar. Entenc perfectament el que dius sobre el matriarcat, a casa meua va anar més o menys així, i sembla que la meua avia materna era de armas tomar. Però a la família del pare no tant, que l'altra àvia, natural de Chulilla, sempre va estar envoltada per l'entorn del seu home.

Anònim ha dit...

Hi ha molts matriarcats, eh?

M'ha encantat...a la meva família encara queda una tieta de noranta anys que, com diu Vicicle, és de "armas tomar"

ondia, la padrina Dolors s'assembla molt, molt, molt a la meva àvia materna...germana de la tieta de noranta anys de armas tomar (deu ser el pentinat...) (anys 20, més o menys...) si, si, deu ser el pentinat!

arare

Clidice ha dit...

Puigmalet recordo que la primera edició que vaig tenir de Cien años de soledad no el duia i me'l vaig fer jo ;)

Aris i a qui no? fet i fet, què són les novel·les?

montse gràcies, totes les històries de la humanitat mereixen un bon relat :)

Carme encara no hi sóc a l'edat del paraigües, però hi camino amb fermesa, sense por :)

Galderich bé, no sé si cal, el fet de no tenir femelles de la casa t'ho imposa, i està bé. No reconèixer-ho és passar a la categoria d'aquelles sogres que se la passen intentant controlar el fill, i això mai! :)

Clidice ha dit...

JUGANT AMB BARCELONA hola! :) tens raó, som el que som perquè compartim un llarg pòsit de segles, totes iguals, totes distintes :)

montserratqp gràcies, de ben segur que en compartim una gran part.

tirantlobloc gràcies! a l'estil dels contes àrabs, o es prova.

Casiopea en conec una, de petita, que en comptes de morena era rossa, i que feia, pràcticament, la mateixa cara. La recordo encara ;)

Clidice ha dit...

Eduard l'statu quo de les femelles de tants segles, sotmeses a l'ocultació de la història escrita pels mascles, no vol dir que no hi hagi estructures de poder molt ben determinades, a la Mediterrània, i a qualsevol altra banda. I, sobretot, els paraigües han de ser sòlids, perquè a partir d'una certa edat, també calen com a bastó ^^

Francesc Puigcarbó hahahaha Ascott :P bé, és en el seu casament, però oi que fa patxoca? :)

Elfreelang si totes ens posem a fer la nostra nissaga, de sobte ens n'adonem de quantes coses compartim.

Vicicle gràcies per fer-ho, doncs. És curiós, la meva àvia paterna va viure en un món dominat pels mascles també. Vénen ganes de pensar que la genètica també hi té alguna cosa a veure.

montse/arare a veure si encara serem parentes ;) i, sí, anys vint "a tope" :)

María ha dit...

És la història dels teus avantpassats CLI?

Mmmmmm quina enveja em dónes!! cuantísimo saps. Jo, sé poc de primera mà, perquè veuràs, per la meva *linea paterna, ni conocí al meu avi perquè ho van matar en la guerra explicant el meu pare a penes 3 anys i la seva dona, la meva àvia, al poc es va tornar a casar.. per la *linea materna la meva àvia va morir un mes abans de néixer jo ( em dic com ella per això) i el meu avi... no era d'històries familiars...així que tinc moltíssim forats negres..que potser mai tinguin llum, perquè també em falta el meu pare...i això que sé que la història de la meva família com pel que veig la teva és digna de Cent anys de Soledad... saps qui et toca ser a tu CLI? Remedios la bella recordes? la que es va anar al cel agarrada a un llençol jajaja


Molt bé narrada, artiZta



Un petó gran bonica

Clidice ha dit...

María guapa :) ves? cada família somos una, o varias, novelas. Las circunstancias han propiciado que la mia sea bastante "quieta", por lo que su pista es relativamente fácil, la tuya parece más borrascosa y te falta algo muy importante, y lo siento. Pero pienso que tu eres propietaria de la alegria, porqué aprendiste a vivir para adelante.

Y puestos a elegir personaje, me quedo con Pilar Ternera. Si, alguien terrenal y generoso, alejado de los dramones de la sangre :) Un besazo guapa :)