dilluns, 21 de maig de 2012

El meu tuit de cada dia ...

d'aquí. Per cert, no trobeu que fa molta ràbia?

El Twitter no aconsegueix enganxar-me del tot, només els dies que hi ha partit del Barça i, això, també va a la baixa. Tot i que el seu format, 140 caràcters, dóna molt de joc pels aforismes o les frases encertades, aquelles que se t'ocorren, sempre, a toro passat, quan aquell que hauria de rebre la teva invectiva ja no hi és. Què hi farem! Ser ocorrent sense guió no és gens fàcil.

Rel d'obrir-me un compte de Twitter vaig pensar en fer una piulada diària, a rajaploma, amb el fetge, però no em va venir de gust publicar-les, perquè no em venia de gust que ningú em psicoanalitzés a l'estil de la tiradora de cartes autòmat del Tibidabo, d'una galeteta xinesa de la sort o dels contertulis de la partida de dòmino del vespre al cafè del poble. En canvi, vaig obrir un apunt al blog, als esborranys, en el qual, durant uns quants dies, vaig abocar trossos de la meva part fosca. Llegint-me'l el trobo una mica pornogràfic, i dubto, per variar, si paga la pena passar a ser personatge. Tanmateix, ara que ja fa un parell de mesos de la decisió, veig que no vaig tenir gaire continuïtat, només vuit dies vaig ser capaç d'abocar (perbocar?) la part més miserable del meu esperit. Dedueixo que, fins i tot en la cosa de la foscor, només sóc una aprenent maldestra (una mindundi en dirien ara). Però de la mateixa manera que odio veure'm en un mirall real, un cop escrita, la cosa no sembla tan terrible. Ves que no sigui per això que escrivim, per l'acte sagrat de convertir els sucs gàstrics en quelcom més palpable, i estètic, que un vòmit.

Avui no he aconseguit ni un minut de solitud per poder pensar, en calma, en tot allò que m'angoixa.
Tot anant cap a la feina he observat la meva figura en el vidre d'un aparador. M'he vist vella i grassa i hauria plorat d'infelicitat.
     Per a mi la felicitat seria deixar d'odiar-me.
Somric, sempre somric, tinc la precaució -l'obsessió?- de dur les dents sempre perfectament raspallades.
     Dues visites anuals al dentista. Abans deixaria de menjar.
Què difícil és vestir-se per semblar un pèl descuidada però no pobra!
És tan difícil mantenir una relació sexual plaent mentre intentes amagar la panxa o només donar el perfil bo!
Avui que, finalment, he tingut temps per pensar, me n'adono que només he fet un exercici d'autocompassió repugnant. Segueixo castigant-me.
Aquella dona és repulsiva, hauria d'haver algun mecanisme pel qual, les persones que et demostren la seva baixesa moral, quedessin marcades ...
     ... de manera que, no fos possible la coincidència en el teu món. I haver-la de veure cada dia, somriure i dir: bon dia!
(dos tuits, era massa bilis)
El meu bon propòsit del dia: fer veure que no m'importa saber si m'estimes per no torturar-me ni un instant més.
Hi ha moments en els que dubto, sincerament, de l'encert d'estar segons on i amb segons qui #misantropia2.0 


Ja ho veieu, no n'hi ha per tant. Hauré de decidir quina part d'això és realitat i quina és realitat inventada per no ser tan banal. Ara no sé si "piular" que sóc ben avorrida i tòpica com la que més. I és que: ningú no és perfecte!

21 comentaris:

Francesca ha dit...

Si només vas continuar 8 dies potser sigui perquè no hi ha tanta part obscura. Les teves "negatives" petites obssessions jo les veig ben humanes. Per cert, l'altra dia vaig descobrir un mirall de cos sencer que llevava un parell de quilets, quina meravella. Tu saps si no seran els altres els que en posen? Au, per consolar-se un poc...
Besadetes!

Josep Manel Vidal ha dit...

Ningú no és perfecte, afortunadament! Si fos així no afegiríem detalls al món per particularitzar-lo.

Carme ha dit...

Quina sort, que ningú sigui perfecte... quan t'adones d'això i sobretot que no cal ser-ho per viure, et treus un pes de sobre...

Et diria que hi ha situacions, en les qual el fet de tenir panxa i un cos que es va fent vell, m'ha semblat molt més una avantatge que un inconvenient i seria massa llarg d'explicar per què...

Miquel Saumell ha dit...

Dir primer que "...no em venia de gust que ningú em psicoanalitzés..." per acabar destapant-te ara amb totes aquestes intimitats, reals o fictícies, no sé, no sé què dir-te, o són fictícies o has canviat radicalment d’opinió. Totes dues opcions són ben legítimes, és clar, però, sigui com sigui, no pateixis, no et faré aquell psicoanàlisi que fins no fa gaire no et venia de gust que et fessin. I dit això, com ens agrada treure conclusions!

Aris ha dit...

això del twitter es per stars que es comuniquen amb els seus fans, jo tampoc li acabo de trobar el que...
Fa poc vaig llegir que un psicoleg deia que el jutge més implacable es un mateix, que pot arribar a ser una malaltia estar-se auto-jutjant sempre i que era millor no fer-ho

lolita lagarto ha dit...

sempre m'han agradat les frases curtes, tipus aforismes que amb poques paraules diuen molt, siguin sentiments o idees... com aquestes teves tan ..tal com ho sento ara mateix..
el twit no ha infentat la fòrmula sinó el mecanisme..:)

Francesc Puigcarbó ha dit...

la idea inicial per la que va sorgir twitter era aixó, aforismes, pensaments, idees, però ha anat derivant. Conm et passa a tu, no m'hi acabo d'enbganxar i de fet fa mesos que no hi deixo res. Bé, ahir, per error fent una prova d'un enllaç que hi ha al meu bloc en vaig penjar un, però la veritat es que no m'hi trobo.

Xavier Aliaga ha dit...

Supose que twitter, com qualsevol cosa, ho suporta tot. Comptat i debatut, hi ha un abisme entre aquests pensaments que ens has deixat i els típics tuits "Ei, sóc jo, estic fent-me una cervesa a no sé on...", "jo, amb el paisatge de fons", "jo preparant una amanida amb carxofes liofilitzades..." I així. Per parlar d'u mateix s'ha de tindre mooooolta gràcia. Com és el cas. Nosaltres et volem com eres, no cal que ho diga. I escolta, moltes volgueren.

Cris (V/N) ha dit...

No m'agrada piular, apa, ja ho he dit!

Muacssss Clídice, et deixo petons blocaires, això si m'agrada!

Evocacions ha dit...

Què diferents que som a correcuita. Comparteixo amb tu la qüestió del cos que envelleix. La meva piulada doncs seria més o menys: Sempre veiem amb els nostres ulls de joventut però els altres ens veuen com som

joan gasull ha dit...

Jo tampoc m'he acostumat a l'ocellet dels nassos.....dir les veritats pot ofendre i fer d'actor tampoc.

pons007 ha dit...

amb tanta negativitat el logo de l'ocellet blau et deu haver canviat per un voltor...

rits ha dit...

és una gran sort que ningú sigui perfecte!!!

el twitter hi tinc una mica amor/odi, semblant al que descrius. El faig servir poc, xò deixo anar les bajanades que necessito dir en algun moment. I em manté informada, tot i que això si que és un gran perill. S'ha de tenir el cap clar x saber veure la info bona de la info escombraria.

David ha dit...

M'ha agradat molt esta entrada, em sent molt identificat amb quasi tot el que dius. Tinc uns sentiments molt pareguts envers el Twitter, m'agrada, però al mateix temps em fa ràbia no ser capaç de escriure coses més ocurrents, al menys amb la facilitat que ho fan altres persones (m'imagine que l'edat tindrà molt a vorer)

pons007 ha dit...

Enhorabona! acabes de ser galardonada amb un Liebster!

María ha dit...

El meu volguda CLI, avui més que ahir jajaja

Aquí la teva amiga la del traductor et diu que ets preciosa, que m'has semblat una bocanada d'aire fresc, que com et castiguis et vaig a donar jo una bona *azotaina perquè si no ets capaç de donar-te petons quan et vegis reflectida en li mirall és per matar-te!! m'has odi?

Tu i el teu factor X heu estat dels quatre records més bonics que m'he portat aquesta vegada de Barcelona... dels altres tres un, saps com és... els altres dos, ja te'ls explicaré un altre dia... quants les teves dents brillants tornin a somriure'm ... en... on sigui, tu ja saps on trobar-me, quan vulguis:-)


Un petó inmeeenso preciosa...
Un altre per al factor X :-)

Va ser un plaer, un inmeenso plaure.



PD
Al meu el de Twitter no m'agrada gens... 140 caràcters són els que necessito per dir hola!! :-)

Gemma Sara ha dit...

Déu n'hi do com ens arribem a autocastigar, amb poques o moltes paraules (pensaments, emocions). Potser ens mirem en un mirall equivocat, d'aquells del Tibidabo... S'ha de canviar de mirall (ves quina bestiesa se m'acaba d'acudir, com si jo tingués molt clar què s'ha de fer!). Petons!!

Clidice ha dit...

Francesca és que no m'agrada avorrir, ni a mi mateixa. M'has de passar més dades d'aquest mirall miraculós :)

Josep Manel Vidal ves a saber si el particularitzem o l'acabem d'espatllar. Però ves què hi farem! no en tenim d'altra :)

Carme hehehe, el meu cos explica la meva història, malgrat que hi hagi tanta insistència de l'entorn en què la neguem.

Miquel Saumell la psicoanalisi de "baratillu" és un esport nacional, no cal patir-hi, ja s'hi compta. :)

Aris tens raó, quan et jutges tan durament pots acabar jutjant durament els altres. Cal ser una mica més condescendents, fins i tot amb nosaltres mateixos.

lolita lagarto tens raó, és un medi, i la veritat, diria que escriure amb el fetge tampoc fa per mi :)

Francesc Puigcarbó jo hi vaig fent, pero sense massa entusiasme, la veritat.

XavierAliaga bé, ja ho diuen que val més caure en gràcia que no ser graciós. Per això la cosa tuitera, algunes vegades, sembla una cursa terrible a veure qui la diu més grossa i els medis se'n fan ressó. Gràcies!

Cris (V/N) doncs ni piu! :P Petons blogaires :)

Evocacions tens raó, sobretot em passa amb les "nenes" de classe de quan tenia sis anys. Tinc la sensació que res ha canviat, curiosos els mecanismes del nostre cervell.

joan gasull potser tots som una mica actors en tot plegat, la diferència és si t'ho creus o no.

pons007 doncs mira que un voltor potser seria més xulo, no? És que aquest ocell el trobo molt bajà :( I gràcies pel Liebster, #bonapersona, t'hauré de pagar una birra, no? :)

rits és difícil, la veritat, però fins i tot allí hi pots trobar més d'una perla :)

David ves a saber el que hi té a veure. Potser és que hi ha gent amb xispa i d'altres que ni amb esca i pedernal ens en sortiríem ;)

María gracias por los besos, te los devolvemos por partida doble, tu lo sabes. Fue un placer, lástima de tener tan poco tiempo para compartir contigo y con Brojos. Nos entenderíamos bien, seguro :) Y si, tu con 140 carácteres no llegas ni al hola, casi :)

Gemma Sara és difícil de saber, potser el més important ja està fet: entendre que no està bé castigar-se tant. A partir d'aquí ja és treball d'artesania.

Príncep de les milotxes ha dit...

L'altre dia em vaig donar d'alta -per saber també "del meus"- al tuiter i he oblidat la contrasenya: una manera com una altra de perdre el temps.
Millor enviar un correu directe o aprofitar el xat del correu gmail.

Unes reflexions interessants les que fas.

Lectora corrent ha dit...

Doncs jo trobo twitter utilíssim per assabentar-me que passa pel món i per posar-me al dia en camps que m'interessen. El gener de 2011 vaig anar seguint el que passava a la plaça Tahrir a través dels tweets d'una periodista egípcia que conec. I si s'ha salvat Villa Urania de la piqueta --de moment; toquem fusta-- ha estat en gran part gràcies a la campanya que es va fer a través de twitter. I si vols queixar-te als polítics, twitter és una via directa i que ho veu molta gent (bé, això depèn del nombre de seguidors i si la piulada duu una etiqueta).

Clidice ha dit...

Príncep de les milotxes no m'estranya gens d'un home com vos :) La veritat és que només és un medi més.

Lectora corrent en aquest sentit només puc donar-te la raó, a nivell de teletip funciona a les mil meravelles! :)