El meu tuit de cada dia ...

d'aquí. Per cert, no trobeu que fa molta ràbia?

El Twitter no aconsegueix enganxar-me del tot, només els dies que hi ha partit del Barça i, això, també va a la baixa. Tot i que el seu format, 140 caràcters, dóna molt de joc pels aforismes o les frases encertades, aquelles que se t'ocorren, sempre, a toro passat, quan aquell que hauria de rebre la teva invectiva ja no hi és. Què hi farem! Ser ocorrent sense guió no és gens fàcil.

Rel d'obrir-me un compte de Twitter vaig pensar en fer una piulada diària, a rajaploma, amb el fetge, però no em va venir de gust publicar-les, perquè no em venia de gust que ningú em psicoanalitzés a l'estil de la tiradora de cartes autòmat del Tibidabo, d'una galeteta xinesa de la sort o dels contertulis de la partida de dòmino del vespre al cafè del poble. En canvi, vaig obrir un apunt al blog, als esborranys, en el qual, durant uns quants dies, vaig abocar trossos de la meva part fosca. Llegint-me'l el trobo una mica pornogràfic, i dubto, per variar, si paga la pena passar a ser personatge. Tanmateix, ara que ja fa un parell de mesos de la decisió, veig que no vaig tenir gaire continuïtat, només vuit dies vaig ser capaç d'abocar (perbocar?) la part més miserable del meu esperit. Dedueixo que, fins i tot en la cosa de la foscor, només sóc una aprenent maldestra (una mindundi en dirien ara). Però de la mateixa manera que odio veure'm en un mirall real, un cop escrita, la cosa no sembla tan terrible. Ves que no sigui per això que escrivim, per l'acte sagrat de convertir els sucs gàstrics en quelcom més palpable, i estètic, que un vòmit.

Avui no he aconseguit ni un minut de solitud per poder pensar, en calma, en tot allò que m'angoixa.

Tot anant cap a la feina he observat la meva figura en el vidre d'un aparador. M'he vist vella i grassa i hauria plorat d'infelicitat.

     Per a mi la felicitat seria deixar d'odiar-me.

Somric, sempre somric, tinc la precaució -l'obsessió?- de dur les dents sempre perfectament raspallades.

     Dues visites anuals al dentista. Abans deixaria de menjar.

Què difícil és vestir-se per semblar un pèl descuidada però no pobra!

És tan difícil mantenir una relació sexual plaent mentre intentes amagar la panxa o només donar el perfil bo!

Avui que, finalment, he tingut temps per pensar, me n'adono que només he fet un exercici d'autocompassió repugnant. Segueixo castigant-me.

Aquella dona és repulsiva, hauria d'haver algun mecanisme pel qual, les persones que et demostren la seva baixesa moral, quedessin marcades ...

     ... de manera que, no fos possible la coincidència en el teu món. I haver-la de veure cada dia, somriure i dir: bon dia!

(dos tuits, era massa bilis)

El meu bon propòsit del dia: fer veure que no m'importa saber si m'estimes per no torturar-me ni un instant més.

Hi ha moments en els que dubto, sincerament, de l'encert d'estar segons on i amb segons qui #misantropia2.0 

Ja ho veieu, no n'hi ha per tant. Hauré de decidir quina part d'això és realitat i quina és realitat inventada per no ser tan banal. Ara no sé si "piular" que sóc ben avorrida i tòpica com la que més. I és que: ningú no és perfecte!