dilluns, 31 d’agost de 2009

Jo o els altres jos


"Quan va passar això, Orlando va fer un sospir d'alleujament, va encendre un cigarret i va fumar en silenci durant un minut o dos. Després va dir, indecisa, com si la persona que cridava pogués no ser allí:

- Orlando?

Perquè si hi ha (per ventura) setanta-sis temps diferents que bateguen alhora en la ment quantes persones diferents no hi ha -que Déu ens ajudi- allotjades en un moment o altre en l'esperit humà? Alguns diuen que dues mil cinquanta-dues. Per tant, és la cosa més natural del món que una persona, quan està sola, cridi Orlando (si aquest és el seu nom), volent dir amb això Vine, vine! N'estic farta, d'aquest jo particular. En vull un altre. D'aquí els canvis sorprenents que veiem en els nostres amics. Però aquest no és un camí fàcil, perquè podem dir, com digué Orlando (segurament perquè era al camp i necessitava un altre jo), Orlando?, i en canvi l'Orlando que necessitem no ve; aquests jos de què estem fets, l'un damunt l'altre, com els plats acaramullats a la mà d'un cambrer, tenen lligams a altres bandes, simpaties, petites constitucions i drets propis, anomeneu-los com vulgueu (i per a moltes d'aquestes coses no hi ha cap nom), de manera que un d'ells només ve si plou, i l'altre només ve a una cambra amb cortines verdes, i l'altre quan no hi ha la senyora Jones, un altre només si li prometeu un vas de vi -i així successivament-; perquè cadascú pot multiplicar, a partir de la pròpia experiència, les condicions diferents que plantegen els diferents jos -i alguns són massa bojament ridículs per esmentar-los per escrit." (Op. cit. pàgs. 282-283)

6 comentaris:

Francesc Mompó ha dit...

El jo de cada individu sempre és proteic i polièdric.
Salut i Terra

F.Puigcarbó ha dit...

som molts jos, depén de l'hora del dia, del moment. Aixó no és pot dir, però, que et diuen els "psiquis" que tens trastorns...
Jo, sóc un jo al matí que no té res a veure amb el jo de la tarda, i sempre hi ha un tercer jo que vigila...

Eumolp ha dit...

Qui té un jo, té un tresor. Qui en té molts...

Eumolp ha dit...

Perdoneu la reiteració, però vista la nina he d'admetre que al pot petit hi ha la bona confitura.

Clidice ha dit...

Gràcies per comentar. Eumolp reitereu com vulgueu sou a casa vostra :) i veig que us hi fixeu molt :P

Shandy ha dit...

Entendí bien la primera parte de tu texto. No tanto la segunda.
Y sí, somos seres poliédricos, Clídice, y creo que eso es una riqueza. Descubrir todos nuestros yoes, no es fácil. Lleva su tiempo, y enfrentarse a los que menos nos gustan también. En todo caso descubrirse y que te ayuden a descubrirte, es vivir.

Un abrazo