Jo o els altres jos

"Quan va passar això, Orlando va fer un sospir d'alleujament, va encendre un cigarret i va fumar en silenci durant un minut o dos. Després va dir, indecisa, com si la persona que cridava pogués no ser allí:

- Orlando?

Perquè si hi ha (per ventura) setanta-sis temps diferents que bateguen alhora en la ment quantes persones diferents no hi ha -que Déu ens ajudi- allotjades en un moment o altre en l'esperit humà? Alguns diuen que dues mil cinquanta-dues. Per tant, és la cosa més natural del món que una persona, quan està sola, cridi Orlando (si aquest és el seu nom), volent dir amb això Vine, vine! N'estic farta, d'aquest jo particular. En vull un altre. D'aquí els canvis sorprenents que veiem en els nostres amics. Però aquest no és un camí fàcil, perquè podem dir, com digué Orlando (segurament perquè era al camp i necessitava un altre jo), Orlando?, i en canvi l'Orlando que necessitem no ve; aquests jos de què estem fets, l'un damunt l'altre, com els plats acaramullats a la mà d'un cambrer, tenen lligams a altres bandes, simpaties, petites constitucions i drets propis, anomeneu-los com vulgueu (i per a moltes d'aquestes coses no hi ha cap nom), de manera que un d'ells només ve si plou, i l'altre només ve a una cambra amb cortines verdes, i l'altre quan no hi ha la senyora Jones, un altre només si li prometeu un vas de vi -i així successivament-; perquè cadascú pot multiplicar, a partir de la pròpia experiència, les condicions diferents que plantegen els diferents jos -i alguns són massa bojament ridículs per esmentar-los per escrit." (Op. cit. pàgs. 282-283)