dimecres, 4 de maig de 2011

A mig gas


Ja fa un temps que bloguejo a mig gas, perquè malgrat que m'hi senti molt còmoda en el món virtual, el món real se m'enduu amunt i avall en una mena de despropòsit que em controla l'agenda a la perfecció, o gairebé. Podré seguir? Aquesta pregunta, que es fan regularment tots els blogaires, també me la faig jo. I no pas perquè pensi que el món necessita les meves aportacions, sinó perquè sóc jo qui necessita compartir allò que veig, allò que penso, allò que em diuen, amb d'altres persones. Compartir, aprendre i créixer, verbs que sempre he procurat que fossin en el primer nivell de la meva existència per pur egoïsme. O sigui que ja em disculpareu si hi sóc, però no gaire. Potser passat el maig torno amb empenta o, ves a saber!

En qualsevol cas, com què sóc optimista, espero poder fer una temporada més. I parlant d'optimisme, aquest diumenge llegia a l'Ara, en l'espai de l'Anna Manso, on expressa la seva admiració per Dickens sota el títol "Optimistes del món, uniu-vos": "Chesterton explica que el tret principal de Dickens era el seu optimisme de pedra picada. I que va ser aquest optimisme el que el va empènyer a denunciar injustícies i a provocar canvis importants en la societat anglesa. L'optimista és molt millor reformador que el pessimista, afirma. L'optimista, argumenta, creu que el món és sensacional i quan topa amb alguna lletja realitat que ho desmenteix se sorprèn, s'indigna i, empipat com una mona, es mou i la canvia. El pessimista, per contra, supura un cinisme que l'aboca a la inacció. Per què canviar res si tot és  un pou de merda?"

Bé, sóc optimista, malgrat tot. Malgrat el Bin Laden que hi és però no, malgrat el canvi climàtic que hi és però no, malgrat la crisi que hi és però no, malgrat l'estupidesa congènita de tots plegats, que hi és però no. Per tant aquests dies em dedico a una tasca que em durà molts maldecaps, però que, si tot va com cal, em permetrà exercir el meu optimisme. Tronat i de pa sucat amb oli? Potser si, però els ateus no tenim vida eterna, així que hem de fer-ho tot en el temps que tenim aquí. Perdre'l queixant-nos i de mal humor és una despesa que no ens podem permetre. O sigui que, pel que fa a mi, res d'inacció. I sigueu optimistes, que és gratis-total!

Ah, si! i visca el Barça, gairebé me'n descuido, on tindré el cap.

32 comentaris:

Puigcarbó ha dit...

visca l'optimisme! encara que si el pesimista és un optimista ben informat, l'optimista seria un pesimista desinformat, o jo que sé, que m0'acabo de llevar.

Andele andele amb el bloc! que deia el filòsof.

Puigmalet ha dit...

El bloc pot anar a mig gas (que jo n'hi ho noto), però l'important és que vagis a la velocitat que triïs a la vida després d'Internet, com diu un bloc que tots coneixem.

Pepe ha dit...

Ahora que me fijo, no han pensado nunca los clubs de fútbol, y sobre todo los que son más que un club, en rediseñar sus escudos? Esos símbolos tan kitch, tan demodés, dicen mal de las entidades que los adoptan como insignias. Procuro ser optimista.

Allau ha dit...

Contra el desinflament i el mig gas, et recomano l’aigua de Vichy. A mi em funciona!

La meva maleta ha dit...

Visca l'optimisme militant!
I endavant amb el bloc...una excel.lent eina per exercir-lo :-)

tirantlobloc ha dit...

Hem de ser optimistes perquè tenim raons objectives per ser-ho.

Joan ha dit...

Un altre optimista incurable. Com diu el proverbi si el teu problema té solució, de què et queixes? I si no en té, perquè queixar-se?
Apa, mànigues amunt!!

P.S.: I visca el Barça, és clar, és clar. Toca Stòitxkov, para Bakero, pica Koeman i gooooooooooool! On tindria el cap.

SM ha dit...

Una clidice a mig gas val més que la majoria de blogaires a tot drap!!

el pidolaire entretingut ha dit...

No ho notarem, la teua veu ens agombola ;)

Galderich ha dit...

Ser optimista o pessimista no depèn de nosaltres sinó de com som... I si, a mig gas però anar fent!

XeXu ha dit...

És que mira que té mala llet la vida de fora, que de vegades ens reclama i no ens deixa bloguejar a gust! Si és que... bé, amb la calma i anar fent, que aquí hi estem per ganes i perquè ens va bé. Si s'hi ha de ser menys, doncs menys, però amb les mateixes ganes!

garbi24 ha dit...

l'únic important es que puguis posar el gas al ritme que tu vulguis....tota la resta bestieses.
No facis res del que et puguis penedir....

Eulàlia Mesalles ha dit...

Ja es notava una miqueta, ja, que estaves a mig gas. Però no hi fa res. Jo ja fa temps que m'adono que el meu ritme és a mig gas. I anar fent.

Miguel Vallejo ha dit...

Quanta gent com tu m'agradaria trobar pel món amb la meitat de la velocitat de la teva. M'encanta la puresa de la teva essència blocaire : Compartir , aprendre i créixer...

Felicitats de nou i recorda que només tu ets la que has de marcar el ritme dels teus propis pensaments.

òscar ha dit...

Malgrat tots els malgrats ... visca l'optimisme!!!

Sense ell el món seria farcit de Mou's.

Olga Xirinacs ha dit...

La xocolata, menjar dels déus com el seu nom llatí indica, és el remei per a tots els pessimistes. Fa apujar la moral i el pes.
Però, ¡ai els jocs de paraules...!:
si s'afegeix pes als simistes, llavors resultarà que tots els pessimistes seran grassos, i em sembla que no quadra.

Aris ha dit...

això del mig gas també ho deia el Lope de Vega...
per cert, visca el barça!
només tinc una pregunta
perque?

zel ha dit...

Jo també l'he perdut força el gas, però més a l'hora de comentar, que no pas a la de llegir i escriure, això encara ho necessito! Ànims!

Xavier Aliaga ha dit...

Em sembla definitiva la comparança entre l'optimista actiu i el cínic inactiu. Molt gran. I la lliçó, obvia.

Xavier Aliaga ha dit...

Ah! I completament d'acord amb Salvador: una Clidice a mig gas val per mitja blogosfera.

marta ha dit...

Jo tampoc estic a tope, per raons bessonals :), pro no vull deixa-ho i vaig fent.

Clidice ha dit...

Puigcarbó hahahaha res, pessimismes fora que, com deia la meva àvia: el mal ja ve sol, no cal acompanyar-lo :)

Puigmalet a vegades no sé si estic triant, però en realitat tampoc importa massa, un dia et mors i puf! o sigui que, a viure! :)

Pepe aquests escuts, fets fa cent anys i basats en l'heràldica tradicional, poden ser, o no, representatius d'allò que volen dir. En realitat tots els escuts ens remeten a la cosa medieval, la qüestió és, potser, tenir-ne o no, el disseny ve a ser una mica el de menys. Tots són igual de carrinclons. El del Barça, per exemple: la creu de Sant Jordi, que indica Barcelona, les quatre barres que indiquen Catalunya i el blaugrana, colors de la ciutat de Berna (Suïssa), lloc on va néixer Joan Gamper, el fundador del club. Ben mirat, és un escut "xarnego", o sigui que ja està bé ;)

Clidice ha dit...

Allau hahahahahaha sortiria volant! Procuro no prendre begudes gasoses, que encara em veig fent l'anunci de la Machi.

La meva maleta si oi? els blogs ens ajuden a millorar petits aspectes de la realitat. Algunes vegades és com treure's una pedra de la sabata: tot un descans :)

tirantlobloc penso que si, el mal és que l'optimisme no "ven" en els medis de comunicació i, a vegades, ens saturen tant que caiem en el parany. :)

Joan el proverbi em sembla genial :) I si, se te n'ha anat el cap una mica lluny en el temps oi? ;)

SM ups! ara m'he posat vermella tu. Això del "xof" va per barris, o per saturacions o per ... però ja hi ha relleus admirables, no cal patir! :)

el pidolaire entretingut ai Príncep, i que en sou de bo amb mi!

Clidice ha dit...

Galderich diuen que si, fa temps va sortir un "estudid'unauniversitatnordamericana", per variar, on deia que hi havia gent que posseïen el gen de la felicitat. Serà que el dia que repartien pitrera jo estava en aquesta altra cua ;)

XeXu si, oi? La vida real és molt punyetera ^^ A mi m'agrada bloguejar perquè és com anar al casinet cada dia, després de plegar, i fer una partida de botifarra o un dòmino, i xerrar d'aquest i d'aquell, i malparlar de l'altre ;) Costa deixar-ho.

garbi24 més que res és tenir clar fins on es pot arribar, que jo sóc "la dona que no diu mai que no" i sempre acabo ben embolicada. Llàstima que no vingui el George Clooney a posar-me a prova, caxis! ;)

Eulàlia Mesalles l'anar fent tan denostat i tan saludable! Si, noia, la vida real tiba molt. I encara n'hi ha que es pensen que els "virtuals" ho fem perquè no tenim vida més enllà del PC! :)

Miguel Vallejo hola :) sense això què ens queda? Un ego superlatiu inútil? probablement. Els egos estan molt bé, però cal mantenir-los a ratlla :) Gràcies per passar per aquí i compartir, també. Per cert, que tens el blog una mica abandonat no? :)

Clidice ha dit...

òscar si noi, visca l'optimisme i l'aquaplanning ;) I els Mous que els bombin!

Olga Xirinacs hahahahaha pes als simistes! que bo! bé, penso que és un procés a l'estil de la cadena tròfica gairebé perfecte, si ets optimista i menges xocolata et caldrà fer exercici, que et proporcionarà endorfines que alimentaran el teu optimisme. O sigui que VISCA LA XOCOLATA! :D

Aris calla, calla, que am el "por qué?" dels nassos, aquest tipus, al meu poble, ja li dirien "elpurquè". I és que n'hi ha que tenen mal perdre, ves :)

zel el mal, moltes vegades, no són la falta de ganes, sinó la falta de temps. Però, què hi farem, anirem esgarrapant d'aquí i d'allí. Ànims igualment! Com a mínim el Barça guanya :)

Xavier Aliaga és que Dickens ho és molt, de gran, i Chesterton i ... I calla home, si que està a la baixa la blogosfera ;)

marta tu si que tens un bon parell de raons! :D però sempre s'ha de "fer dits", que sinó després fa més mandra.

Miquel Saumell ha dit...

Comparteixo al cent per cent el comentari de l’amic SM, i si et tornes a posar vermella... em penso que no tens cap motiu.

Col·lectiu d'antiartistes ha dit...

Jo també vaig llegir l'article de l'Ana Manso i pensava dedicar-li un peit comentari, rlacionant-lo amb la mort de sabato, que no era precisament la cara de l'optimisme.
Jo et veig com una d'aquelles optimistes que s'entesten a veure que un motor a mig gas vol dir que va mig ple.
Endavant!!! (i Visca el futbol, o sigui, Visca el Barça)

Ángel ha dit...

Que buen post has subido, me lo copio y prometo aprendérmelo de memoria, al pie de la letra, pero no para repetirlo sin más, sino para aplicarlo. Ser optimista para cambiar el mundo, ya esta sentencia me mola un huevo.

No te despistes demasiado.

Ah, y enhorabuena (sin que nadie se entere, os lo merecéis) ....

El porquet ha dit...

Està clar que veure el món en positiu dóna més empenta i ganes de fer coses. I la manera de canviar coses és fent, fent i fent.

Per tant, espero que no perdis aquest optimisme que tant sovint traspues per aquest blog!

Dedica el temps necessari a les feines que ara et tenen més ocupada, però quan vulguis i et vagi bé, rassss, un post com aquest i el món tornarà a rodar com sempre!

Rafel ha dit...

Si a mig gas ets optimista, a ple et sortiries.
Els pessimistes creuen que el cim del progrés de la humanitat va coincidir quan tenien 20 anys, els optimistes continuem intentar pujar el cim amb el cor alegre, que no és poc.

Eduard Ariza ha dit...

Sense dubtes i incertesses quin mèrit tindria això de ser optimista? Endavant Clícide.

Clidice ha dit...

Miquel Saumell n'hi ha que no ho podem evitar això, no acabarem de creure'ns-ho mai, i també està bé :)

Col·lectiu d'antiartistes segons el meu parer no hi ha res més improductiu que el pessimisme. Posar-nos a dir mal de tot i no fer res és el mateix que practicar un suïcidi col·lectiu. Si, hi ha coses malament, si, el filldeputisme és l'esport preferit, però hem de canviar la dinàmica.

Ángel el optimismo es algo que se consigue practicándolo. Es curioso como mucha gente que tiene mucho siempre me dice que soy afortunada, y es por la forma en qué me tomo la realidad. Y gracias ;)

El porquet hi ha dies en que has dit que si a tantes coses que notes l'alè curt, però quan penses en el poc temps que durem per aquí, penso que cal fer, fer i fer :)

Rafel sempre es pot fer, el meu avi va començar a estudiar català als 84 anys i mai, ni un sol dia, el vaig veure abatut, com si hagués de viure per sempre. Seria molt mala néta si no li seguís l'exemple.

Eduard Ariza una cosa ser optimista i una altra una ànima de càntir :) La realitat, però, no ens ha d'espatllar la possibilitat de viure amb més alegria :)