dilluns, 16 de maig de 2011

La rata (I)

El Fanxipan Express, un vagó ok, en la resta es podia fer feina d'antropologia, arqueologia, sociologia, filosofia, equilibris en forat per lavabo i inspeccions de sanitat a desdir. Ah! i beure cervesa en un vagó "restaurant" ple d'oficials comunistes que en duien més al cap que als peus.

Dia 3. 5:46 Lao Cai

Ens han despertat amb un cop a la porta del compartiment del tren. Tenim el temps just per posar-nos les xancletes, anar al lavabo, desmuntar la paradeta i sortir enmig de la pluja amb una pila de venedors de paraigües i tot el merder d'una estació vietnamita. Ens espera un microbús amb un conductor i un guia local, en Hao. Sortim en direcció a Sa Pa en ben poca estona, trigarem una hora en arribar-hi i passarem dels 600 metres d'altitud als 1.600.
Des de Sa Pa, el camí que ens espera.

Dia 4. 3/4 i 5 de 8 del matí. Sa Pa.

Ara mateix no sé el dia que és, o sigui que, si me'n recordo, després ho preguntaré a algú i ho anotaré. El paisatge que ens envolta són muntanyes plenes de verdor, malgrat que no hi hagi cap arbre, tot són plàtans i bambú. El poble i l'entorn em recorden els Pirineus, sinó fos que als Pirineus no hi fa aquesta xafogor enganxosa. Enllà veiem terrasses de conreu d'arròs. El guia que ens acompanya aquests dies, a més d'en Hao, en Chi, ens duu al mercat. Allí veurem carn de gos, però ens diuen que no la podrem tastar, miren d'esquivar-nos quan en fem esment. Sembla que no val qualsevol gos per a ser consumit, en tot cas els vietnamites els tenen, també, com a animals de companyia.

En Chi ha aconseguit un grup de motocicletes, des de Ha Noi que ens venia molt de gust anar "a la vietnamita", però ell, encertadament, no ens ho ha permès fins a arribar aquí. Conduir enmig del caos absolut no és gaire aconsellable si aquell dia es té ganes de seguir viu. Cal saber-ne molt per ficar-se en el trànsit de la ciutat. Ha estat una tarda espectacular per camins de muntanya, enmig d'arrossars. Al vespre ens hem assegut en un dels molts "restaurantets" que munten al carrer a menjar broquetes de ... coses que mengen. Estava tot molt bo, excepte el tofu, al que mai m'acostumaré. Una música ens ha cridat i ens hem escolat en una festa local, on es ballava saltant uns bambús que els grans feien picar a terra. Sembla que és un ball destinat a trobar parella en aquests verals.
Ball tradicional H'mong. Cal procurar no tenir els peus enmig quan tanquen els bambús. La coreografia i l'organització són inexistents quan no es tracta de fer espectacle per als turistes.

Dia 7. 2/4 i 5 de 8 del matí. Badia de Ha Long.

Com em passa sovint, se m'ha descontrolat el calendari i ja no sé massa en el dia que visc. Volíem veure la sortida de sol però hi ha boira. M'estic a la coberta superior, en aquesta hora es pot gaudir de solitud. Al meu davant hi veig les cases flotants de les famílies que viuen de la pesca en aquesta badia i un grapat de creuers turístics. Estem ancorats al davant d'una gruta que visitarem aquest matí. El vaixell és força bonic, tot de fusta i només per la colla. Com és natural, es posa a ploure. Baixo al menjador on hi trobo en J.M. Hem intentat endevinar quin dia del mes és, però em temo que estem tots una mica perduts, normal després de tants vols i tants desplaçaments amunt i avall. Cap a migdia tots se n'aniran en kaiac i em quedaré tota sola al vaixell amb la tripulació. Tot un privilegi, aprofitaré per escriure el que va passar entre els dies 4 i 7.

De Sa Pa vam sortir caminant muntanya amunt cap el territori dels H'mong, a la frontera amb la Xina, a uns 2.000 metres d'altitud. El fang ens ha estat colgant fins als genolls bona part dels disset quilòmetres que hem caminat. Ens han estat acompanyant dones H'mong del poblat on anem a passar la nit. Ha estat divertit com "la meva" sherpa feia cara d'astorament quan li he respost a la seva pregunta: "Wat's your name?". Evidentment que "Montserrat" no és una paraula fàcil per a ells. Ella es diu Li. Com què no me la treia del damunt i s'entestava en ajudar-me tothora l'hi he dit amb mala cara que fes el favor de caminar allunyada de mi. No he tingut por d'ofendre-la, poden arribar a ser una veritable plaga en el seu intent d'encolomar-te qualsevol dels bibelots que vénen. Ha estat un prodigi de discreció, només ha "aparegut" les poques vegades que he estat a punt de caure, realment admirable. Així, de passada, em marcava com "la seva turista" i es garantia que, un cop arribades a destinació seria a ella a qui compraria tot el que li vingués de gust vendre'm a canvi de perdre-la de vista a ella i la seva cantarell: buy me madam, buy meeeeee. Si, ja ho sé, queda molt colonial, però ha de ser així quan dues persones no parlen la mateixa llengua.
Nens H'mong de les muntanyes de Sa Pa. Vas trobant cases on no veus cap adult, sembla que tots són al camp i les criatures se la campen com bonament poden.

A falta de poca estona per arribar on farem nit, parem a menjar: pa, formatge, paté de tonyina, embotit i fruita. Un banquet. Arribats a l'alberg, on hem pogut gaudir d'una dutxa "de rajolí", ha començat a ploure tota l'aigua del món. Hem vingut tement el monzó i sabem que ens la juguem en les muntanyes en aquest període. Esperem que no vagi a més. No podem fer res més que passar l'estona jugant a cartes i anar veient com el cel es buida de mala manera. Al vespre mengem sopa de carabassa i els nem (rotlles de primavera a la vietnamita) que trobem arreu. Tot està molt bo, encara que, a la muntanya sempre ho trobo tot bo. Anar a dormir en un matalàs al damunt del terra de fusta i, sobretot, parar bé la mosquitera i l'mp3, estri imprescindible quan has de compartir habitació amb més persones.
La nit anterior ha plogut de valent i ha fet força malvestats, els conreus, però, no es poden abandonar.

Al matí sembla que serà impossible que vingui cap vehicle a recollir-nos, l'aiguat ha estat prou important com per haver deixat la carretera impracticable i haver ensorrat tres cases a Sa Pa. Fins i tot l'hotel on hem deixat l'equipatge s'ha negat d'aigua. Sort de la previsió de viatjar amb bosses impermeables i no amb maletes. Alguns lloguen motocicletes i la resta carreguem motxilles i emprenem el camí de tornada per la carretera. Això ens permetrà observar com aquí el món segueix girant, estigui practicable la carretera o no. Al riu la gent "pesca" llenya i a la muntanya tothom treballa els pendissos amb els bous, és temps de collir el blat de moro. Les criatures volten soles, els nens més grans (cinc o sis anys) duen els més menuts penjats de l'esquena i somriuen, sempre somriuen.

19 comentaris:

Evocacions ha dit...

Una descripció ben viva! Quina enveja!

Vicicle ha dit...

Ma mare hagués dit: "això és anar a patir" o "hacía falta eso?", les seues dues frases anti-il·lusions preferides, i es va perdre un fum de coses. Totalment d'acord, jo tampoc sé què li troben al tofu. He gaudit l'apunt. Gràcies.

Aris ha dit...

Ostres, quina aventura! No sé si m'animaria a anar-hi...Però et donc per fer molts apunts, noia. I està molt ben descrit, m'has transportat al vietnam només llegin-te.

Carme ha dit...

Tornaré! ara mateix no em sembla bona idea anar-me'n al Vietnam amb presses... val la pena gaudir de l'aventura amb calma.

Xavier Aliaga ha dit...

Un text irònic, descriptiu, interessant i entretingut. No he estat mai a Vietnam, així que seguirem la sèrie.

Allau ha dit...

Entesos, el Vietnam descartat! Pluja, fang i motocicletes és una combinació que no m'atrau gens.

Ángel ha dit...

Clidice, según leo, lo vivo como si de hace unos cuantos días se tratara. Qué bella descripción y cuantos recuerdos.
Un lugar al que sin duda merece la pena volver.
Un abrazo

María ha dit...

M'ha agradat el teu diari de viatge CLI,

Vietnam, ha de ser un país, espectacular, però difícil de portar... em refereixo a la moltíssima humitat, no sé si a més vau ser en època de calor, perquè llavors ha de ser terrible. Em fa gràcia el perduda que se't veu amb el calendari tot i que com tu dius és del tot normal, tenint en compte el larguísimo del viatge i canvis horaris... habitualment jo camino igual, només que sense disculpa, ja veus:-)

Un petó maca i feliç setmana

garbi24 ha dit...

turisme cultural en estat pur

Pilar ha dit...

M'ha agradat el trajecte; No sé si em menjaria les "coses que mengen", però. Em quedo una estona més contemplant els somriures perennes dels nens lliures.

Casiopea ha dit...

Hola Clidice i companyia,

Amb els relats dels teus viatges és com si viatgéssim tots.
Aquesta cara del Vietnam no surt als catàlegs de turisme!

Rafel ha dit...

Gràcies pel viatge compartit amb els que et llegim, és força engrescador.
Per cert a l'ascensor de l'hotel la conversa seria: Què plou avui?

PD. Se m'ha obert la gana ... deies broquetes de Tofu?

Puigcarbó ha dit...

aixó es viatjar. No podré anar mai a Vietman, la part contratant de l'altra part no en vol sentir ni parlar. Casum dena.

Carme ha dit...

Jo tampoc he estat mai al Vietnam i m'ha agradat seguir les teves aventures. Els nens que se les campen sols... i somriuen sempre fan rumiar una mica, oi?

Joan ha dit...

No he estat al Vietnam, però d'altres paratges asiàtics s'ajusten perfectament a les teves descripcions.

Llegir això, a aquestes alçades de l'any, és molt mal negoci. Ja he començat a remenar l'agenda a veure quan faig vacances.

Eduard Ariza ha dit...

M'encanta. És un gran dietari de viatges. Discrius amb molt vivacitat tot l'ambient vietnaminta. Espero La Rata (II).
PD: Això de l'MP3 fa molta gràcia. Per què és imprescindible en una habitació amb varies persones?

Clidice ha dit...

Evocacions el millor de segons quin tipus de viatges és que els vius per sempre i, amb els anys, prenen matisos insospitats. Sobretot, però, és que aquella qui marxa mai és la mateixa que torna.

Vicicle ma mare sempre diu: "per quin país he de patir aquest any?", perquè tenim una certa tirada per anar a zones catastròfiques. Però vaja, els que no tenim vida eterna ho hem de condensar tot en aquesta i, alguns, vam néixer amb punxes al cul i ens cal moure'ns :) I el tofu no mola :(

Aris si mai tens l'ocasió d'anar al Vietnam, no ho dubtis ni un segon, ves-hi! Res et decebrà, i menys les persones.

Carme els nens sempre fan pensar. Sobretot quan veus com sobreprotegim els nostres infants i en com la campen a la resta del món, te n'adones que la diferència no és de diners, és d'imaginari. I te n'adones, també, que el millor que pots fer és deixar-te anar i viure-ho, ja pensaràs quan tornis.

Clidice ha dit...

Xavier Aliaga demà s'acaba, dels viatges només m'agrada explicar-ne alguna cosa, per la resta només dic: "ves-hi i ja en parlarem". Curiosament, quan coincidim gent que hem estat en els mateixos llocs, hi ha molts silencis, i molt expressius. :)

Allau t'estàs aburgesant a passes agengantades! Caxis! Sempre et pots quedar en la impecable Singapore ^^

Ángel me parece que, tarde o temprano, tu y yo acabaremos tropezando vete a saber dónde. Zanzíbar, Etiopia o la India como lo llevas? ;)

María la humedad es un drama, es cierto. Incluso en los quioscos, junto a las patatas chip, venden toallas pequeñas, que te acostumbras a llevar a todos lados. En Cambodja usan la pashmina para lo mismo. Y sobre el calendario es un defecto personal que cultivo con paciencia, hubo un tiempo que mi vida estaba marcada por el reloj y por el calendario. Hace unos años tiré el reloj y el calendario lo miro poco, lo imprescindible. La salut, física y mental, siempre por delante. Un besazo :)

garbi24 hi ha moltes maneres de fer turisme, a mi em satisfà repartir els excedents amb la gent que més ho necessita dels llocs on vaig. El turisme amb consciència és una tria que cada dia fan més persones.

Clidice ha dit...

Pilar els nens sempre són una meravella, allò per la qual cosa és imperatiu seguir creient en nosaltres mateixos :)

Casiopea no, tens raó, els catàlegs de turisme sempre són somriures, ombrel·les, hamaques, platges, sols rutilants i begudes amb molt de gel. Però quina gràcia té anar a fer el dropo si enlloc el faràs millor que a casa. Ja reposem quan tornem! :)

Rafel el millor de la pluja del tròpic és que no et priva de fer res. Quan plou poc et mulles tranquil·lament, a més vas amb xancletes, i t'asseques al cap d'una estona. Quan plou molt t'aixoplugues i aprofites per consumir cervesa amb resignació ;P Doncs no em van agradar gaire, les broquetes de tofu, la veritat. Serà que el tofu i jo estem barallats, malgrat que la meva cuina preferida és l'oriental.

Puigcarbó ooooh! quina llàstima! perquè és xulu-xulu, bé, jo tampoc podré anar a tants llocs! ja se sap, res és perfecte.

Joan calla, calla, que encara no sé cap on toca anar aquest any. Com què qui tria és l'altre, a mi només em diuen: pren el passaport i el carnet de vacunacions. Ah! i el Relec! i jo em deixo dur :D

Eduard Ariza gràcies maco :) l'mp3 (o 4 si s'escau) és imprescindible sempre que has de compartir habitació, sigui al Vietnam o en un refugi pirinenc. T'aïlla i t'estalvia un munt de sorolls que fem el personal, des de roncs fins a pots imaginar-t'ho :)