Quan era joveneta, i per aquí amb prou feines vèiem les postals de Nadal d'en Ferrándiz, a casa arribava, cada any, una preciosa i enorme postal encunyada (troquelada en dèiem) amb la llegenda "Joyeux Noël". Era la felicitació de l'oncle Francisco, oncle de la meva mare, que vivia exiliat a França i que no va tornar mai.
Aquelles postals de França em tenien el cor robat. D'una banda perquè estaven escrites en català, en una lletra pulcra i menuda, i de l'altra perquè les podies plantar com un teatret. La sensació de realitat que tenia en aquell temps amb les postals de França no l'he tinguda mai més ni amb totes les realitats virtuals i 3D's actuals. I és que ja és ben cert que la realitat és, també, una qüestió d'estat d'ànim.
Sempre he procurat que la meva vida fos encunyada, com les postals, que el relleu la fes ben real. Tanmateix molts cops te n'adones que fer-ne de la vida quelcom real no és cosa senzilla, ni tan sols és amable la majoria de les vegades. I ja ho veus, avui m'ha sortit un apunt una mica trist. I és que hi ha dies que penses que el millor, potser, seria tornar a la planitud d'en Ferrándiz i oblidar-se de les postals de França i el seu relleu. Perquè viure en tres dimensions pot arribar a fer mal.
19 comentaris:
Ahir vaig anar a veure un company i parlant parlant li vaig dir el que em deia la meva mare: "La vida se'n porta la vida" i ells em va respondre que hi ha gent que diu "No hem vingut a la vida a divertir-nos", a la qual cosa, deaia, cal respondre, "Aleshores, a què hem vingut?"
clar, però es que ho bé vius en tres dimensions o la teva vida és plana, i que vols que et digui, posats a triar fem-ho per la "joie de vivre"
Millor una llàgrima tridimensional que l'avorriment pla.
si, si encara que costi, millor buscar sempre les tres dimensions, no deixar res per aprofitar!
"La realitat és, també, una qüestió d'estat d'ànim". Clídice, amb el teu permís, saquejaré aquesta frase per atresorar-la en el bagul dels aforismes inspirats (i per citar-la quan em vagui -fent constar la font, esclar).
Crec que no m'equivoco si dic que tu saps perfectament com de bo pot ser, a vegades, viure en 3D. Només volies que t'escoltéssim i hem fet. Però endavant, eh? :)
A més de les tres dimensions hem de viure amb full hd i cada moment del dia
Preciosa, melancòlica i actual reflexió...
Per una banda "tots" tenim 150 amics al facebook i els que ho són de veritat són els que fas un café o una canyeta en 3d després de currar. Tot i que una cosa no treu l'altre!
Per altra crec que com a doble corrent de les webs, del llibre electrònic, el món virtual... hi ha una revaloració especial per el treball 3d ben cuidat: llibres preciosos amb paper especials i il·lustracions d'autor, postals amb troquels, valoració també per la peça única i l'edició limitada... Aquelles peces que "les vols tocar" i que presentades en pantalla perden la meitat del seu encant.
Una abraçada
Pot arribar a fer mal, però és més real. I el que hem de fer és intentar evitar viure una vida irreal i fantasiosa. No deia aquell que "los sueños, sueños son"? No van més enllà. De res serveix l'evasió.
*Sànset*
Cadascú li toca viure com pot.El millor es poder viure tridimensional, però depén de tantes coses...
Millor la tridimensionalitat anònima
que la planitut d'en Ferrándeiz.
Tens raó en què la vida és més dolorosa com més relleu (i baix relleu) hi ha.
Clídice, com a últim recurs sempre ens quedarà Planilàndia.
Si no vius en tres dimensions, ja deixa de ser vida. Hi ha moments complicats, sí, però els bons llavors també es gaudeixen i proven més!
Bon post, com sempre, i dir-te que m'encanta la teva nova capçalera Clídice :)
Aquest no és pas un apunt trist, com tu dius. O, si més no, no "només això". És un apunt que a mi m'ha encantat perquè, a més de ben escrit, traspua sentiment.
Evocacions i Francesc Puigcarbó penso que si, que ens caldria recuperar alguna cosa que fa uns quants milers d'anys vam perdre. A mi m'agrada divertir-me, però hi ha dies que em sento massa marciana.
maria :) si, la veritat és que prefereixo plorar per haver viscut que per no haver-ho fet :)
kika o les quatre, el cas és que tot tingui relleu i colors ben vius!
Joan Calsapeu tota teva :) no tinc problemes amb els drets d'autor :)
marta gràcies guapa, tu si que en saps :) més que res, necessitava dir-ho, ni que fos enmig d'un desert. Per sort hi sou vosaltres.
garbi24 si, però costa a vegades, ganes de fugir a sota el llençol i fer veure que el món no hi és.
rokins el 3d sempre serà insuperable, sobretot el de carn i os, el que sua i fa olor, el de les mans, de l'escalfor ...
Sànset avui em sembla que la vida real té poc caché, però no hi pateixo, adoro les antigalles ;)
Ernesto Niebla si, però s'ha de provar no ho creus? Una abraçada :)
Galderich si, però molt millor! :)
Lluís Bosch és més dolorosa, segur, però et pots permetre reseguir amb la punta dels dits totes les arestes, tocar-les, acariciar-les, pensar-les, estimar-les ...
LEBLANSKY no sé on para Planilàndia, hi passarem amb l'Ovni's Tour? :P
Albert B. i R. uns compensen els altres, només pel fet d'estar viva i adonar-te'n, això segur! :)
Cris gràcies guapa! és divertida oi la capçalera? doncs reia per no plorar ;P
Jaume Pros moltes gràcies maco, he provat de no ser massa sentimental, però ja se sap, a vegades ... :)
Potser no val gaire la pena que ens escarrassem a pensar si 3D, holograma o B/N, i acceptem que la vida és le que és: un camí que va començar en alguna banda, i que s'acabarà en una altra. I mentrestant, fem els possibles per disfrutar-la tot i que, sí, de vegades no és senzill.
Si Ferran cal omplir de contingut els extrems, malgrat que, algunes vegades, estaria molt bé que algunes coses només fossin somni :)
Publica un comentari a l'entrada