dilluns, 28 de juny de 2010

Bonjour ...

No passava dels dotze anys quan, en un dels meus escorcolls en la biblioteca del pare va sortir aquest llibre, Bonjour tristesse de Françoise Sagan, en francès original, que no vaig acabar de llegir mai. És una edició de 1954, o sigui la primera, impresa a França per René Julliard. El que si que se'm va quedar gravat a foc en l'ànima van ser els primers versos del poema "À peine défigurée", de Paul Éluard. Aquests dies, llegint sobre grafits, Éluard em surt una i una altra vegada, relacionat amb la revista Minotaure, i els versos em vénen al cap sense remei. El 1958, Otto Preminger en feu una pel·lícula amb David Niven, Deborah Kerr i Jean Seberg. En la pel·lícula, Juliette Greco en canta la cançó, us la deixo aquí perquè si la inserto em surt amb publicitat i es perd tota l'emoció. (la cançó no és el poema i l'enllaç us durà al goear on la podreu escoltar, és molt bonica, feu-ho)

Avui els versos d'Éluard són escaients, o no, potser no és el dia, potser és la dècada o la vida. En tot cas us els presto per dir-los fluixet, sense massa escarafalls.

À peine défigurée
Adieu tristesse
Bonjour tristesse
Tu es inscrite dans les lignes du plafond
Tu es inscrite dans les yeux que j'aime
Tu n'es pas tout à fait la misère
Car les lèvres les plus pauvres te dénoncent
Par un sourire
Bonjour tristesse
Amour des corps amables
Puissance de l'amour
Dont l'amabilité surgit
Comme un monstre sans corps
Tête désappointée
Tristesse beau visage.

P. Éluard, La vie immédiate.

"Je répète ce nom très bas et très longtemps dans le noir. Quelque chose monte alors en moi que j'accueille par son nom, les yeux fermés: Bonjour Tristesse. Fin"

Una traducció que volta per la xarxa al castellà de Luís A. Cano

Desfigurada apenas
Adiós tristeza.
Buenos días tristeza.
Estás inscrita en las líneas del techo.
Estás inscrita en los ojos que amo.
Tú no eres exactamente la miseria,
pues los más pobres labios te denuncian
por una sonrisa.
Buenos días tristeza.
Amor de los cuerpos amables,
potencia del amor ,
cuya amabilidad surge
como un monstruo incorpóreo.
Cabeza sin punta,
tristeza bello rostro.

23 comentaris:

Ernesto Niebla ha dit...

La película Bonjour Tristesse va sser declarada $R(gravemente peligrosa) per l'església catòlica. Jo vaig llegir la novel·la traduïda al castellà i vaig gaudir molt de la pel:lícula escoltant la veu de la Juliette Grecó.
Me han meravellat les il·lustracions del Minotaure i la relació amb Paul Eluard.
Gràcies m'has elevat la moral.
Una abraçada. :)

Júlia ha dit...

Greco, Sagan, Eluard, tot una època. Si tens ocasió, llegeix el llibre. És estrany com va passar aviat a l'oblit aquesta autora d'èxit molt de la seva època. La peli la van passar no fa massa per la tele, per cert. Niven i Kerr van repetir junts a una altra de molt interessant i crepuscular, anys després, inspirada en una obra de teatre 'Taules separades' i Seberg va tenir un destí tràgic, va ser una altra breu icona del seu temps.

Vida ha dit...

En un dels meus recents viatges a València, aquesta tardor, vaig descobrir, en la part posterior d'una finca mig derruida del centre, un graffitti amb aquesta frase. Em va copsar i ara, el poema, que no coneixia, més.

F.Puigcarbó ha dit...

Vaig llegir al seu dia la novel·la i vaig veure la peli, val la pena llegir la novelW·la, que és molt curteta, topt i que no sé com haurà envellit. No fa massa vaig tornar a veure a al Final de la escapada de Goddard i millor no ho hagués fet.

vpamies ha dit...

Un poema gens adequat per un aniversari, encara que sigui magnífic (el poema).

Res de trsitesa, Clídice. I per molts anys!

garbi24 ha dit...

Quedaria bé poder-lo escoltar.....el Francés és un idioma per escoltar

sànset i utnoa ha dit...

Quina definició més... real!

Encara que pesi.

Estic amb en Garbi. Encara que l'entenc més -o menys menys- si el llegeixo...

*Sànset*

Titània ha dit...

No he llegit el llibre i m'ho has posat de perles perquè ho faci. La peli, excepcional peli. La història, excepcional història. Les darreres seqüències, amb la Jean Seberg desmaquillant-se, ésla benvinguda a la tristesa personificada. En fi, gràcies per recordar-nos aquesta meravella en la que se'ns explica fins on pot arribar la gelosia, l'enveja, la calumnia, la niciesa, l'estupidesa ... i les conseqüències debastadores que deixen en la nostra vida.

barbollaire ha dit...

Recordo haver llegit el llibre (en castellà, fa molts anys, crec que en una edició de Círculo de Lectores) i recordo haver vist el film.

I jo també vaig quedar enganxat al poema del començament (tindria uns 17 anys).

La tristesa, potser com el silenci a les paraules, és el que dona sentit a les alegries, i ens fa valorar-les...

per cert... cranc?
Per molts anys?
(amb el teu permís, et deixo una bosa de petons dolços)
;¬)*

lolita lagarto ha dit...

la tristesa és cert que prové d'una mirada amable, no ho havia mirat mai des d'aquest angle.
Sempre és un bon moment per recordar poemes preciosos com aquest.

kweilan ha dit...

Jo també el vaig llegir fa anys. I també vaig veure la peli. No recordo molt bé la història, però el títol sempre m'ha agradat i l'he tingut present en moltes ocasions.

Rafel ha dit...

A revoir tristesse,
sols és un petit moment de reflexió,
que un somriure d'aniversari
li recordi que només pot venir de visita més no per instal·lar-s'hi.

Marta ha dit...

Llàstima que el francès hagi passat de moda. Les nostres incursions a Europa van ser en francès, i va ser la gran influència de la "Nova Cançó".Un bon record Clídice.

Clidice ha dit...

Ernesto Niebla me n'alegro que t'hagi agradat el Minotaure, i perquè no he volgut parlar que Eluard era el primer marit de Gala que sinó enceto un safareig aquí ... ;) Una abraçada :)

Júlia ho he de fer, però em procuraré una traducció al català, d'ençà que ja no em cal aprovar-lo el francès em fa més mandra :)

Vida un grafit amb aquesta frase ha de ser brutal, no m'estranya que t'impressionés :)

Francesc Puigcarbó un dia d'aquests t'ho dic, imagino que la llegiré :)

vpamies gràcies guapo! :) la tristesa no és tan dolenta com la pinten, si més no com la pinta Éluard, tranquil·la i endreçada :)

garbi24 veus? en això tens raó! no cal ni entendre'l ;)

Sànset si t'hi pares una mica s'entén força, a més avui amb tant de traductor "sueltu" qui no entén el francès (o el català) ... ja m'entens :)

Titània cal saber prendre'n distància guapa, perquè el gelós, l'envejós, el calumniador, el neci, l'estúpid, no són res més que víctimes de la seva pròpia misèria moral. Mereixedors de commpassió.

barbollaire hi ha paraules que, en certes edats, es graven a foc en l'esperit. Si, cranc amb ascendent lleó, o sigui una passa endavant i una enrera ;) moltes gràcies guapo :)

lolita lagarto la gent solem confondre tristesa amb enuig i no tenen res a veure. La tristesa sol ser sempre amable, fins i tot amb un cert somriure.

kweilan és un d'aquells títols que ens serveixen de crossa sovint, que va més enllà d'ell mateix :)

Rafel el somriure que no falti mai, amb tristesa o sense :) gràcies ;)

Marta si que l'és, i tens raó, jo sóc d'aquella generació a la que li feien aprendre francès, perquè era la llengua per "anar pel món", ja ho veus com canvien les coses!

fanal blau ha dit...

Passa una hora del 28...però segur que estic a temps de felicitar-te ni que sigui una hora tard...
Bona collita la del 63...!
I a revoir tristesse!
Potser trenta que la vaig llegir?

Una abraçada Clídice i feliços 47!

Clidice ha dit...

Moltíssimes gràcies fanal blau, diuen que tots els sants tenen vuitada, imagino que els aniversaris també ;) Déu n'hi doret els del 63 ;)

Galderich ha dit...

Només els versos de
"Adieu tristesse
Bonjour tristesse"
ja valen un imperi.

Per molts anys que puguis gaudir d'aquest versos.

Alberich ha dit...

El món de la Sagan és aquell de l’angoixa existencial, el jazz, les cançons de la Piaff i del Brassens i de les dolces borratxeres al Pastis o a les caves de la Plaça Reial, on, massa jove, vaig sentir per primera vegada un disc del Ray Charles mentre una inoblidable cambrera em posava el primer whisky de la meva vida. M’evoca tot aquell passat...

Clidice ha dit...

Galderich reivindicar la tristesa penso que no és una mala cosa, la tristesa no és desesperació, ni terror, ni infelicitat manta vegades. Si més no està més que demostrat que és molt creativa.

Alberich tot un passat i tota una atmosfera, impressionant :)

F.Puigcarbó ha dit...

NO ES PODEN DEIXAR COMENTARIS AVUI!

de totes maneres no en sabia res d'aquest grafitero. M'informaré!

Clidice ha dit...

no ho sé Francesc bé que n'hi han deixat, igual és un problema temporal de blogger :(

Robert ha dit...

..doncs mira que jo els vaig antesd'ahir...molt maco el post, t'ha quedat...

Clidice ha dit...

gràcies Robert :) birra pagada ;)