dimarts, 1 de juny de 2010

Abans es vivia millor


Volia escriure una història on una dona jove es llevés de bon matí, sortís al fred de l'estança de sota una pila de mantes velles i usades, i fes un pipí en una gibrella escantonada. Després de tornar a desar la gibrella sota el llit, ja la llençaria al corral quan estigués plena, es posaria pel damunt de la roba de nit una espècie de bata vella i gruixuda, que completaria la tercera o quarta capa de roba, i aniria cap a la cuina mentre es gratava la ronya amb deler.

Miraria si havia tingut sort i encara havien quedat brases al foc, per poder encendre'l una altra vegada. Aniria amb l'olla al pati i, amb una pedra, trencaria el gel que s'hauria fet al damunt del cossi on recollien l'aigua de la pluja. Ompliria l'olla, vella i abonyegada i entraria de nou a la cuina, renegant pel fred.

Posaria l'olla al foc i hi afegiria quatre patates grillades rescatades del fons del rebost, força fulles i el tronc d'una col, un nap i una xirivia revellides i miraria si la cansalada encara estava en bon estat per a ser consumida. Segurament ahir se n'hauria anat al llit amb el rau-rau de què no feia bona olor.

Volia escriure que, mentre alimentaria el foc amb branquillons i fems secs de mula, aniria rosegant un tros de pa, una mica florit, i rumiant que caldria mirar la farina que els quedava, que els ratolins sempre feien fira.

Finalment aniria a fer llevar la seva mare que dormia amb ella, al mateix llit per aprofitar l'escalfor. La faria orinar en la mateixa gibrella que tornaria sota el llit, taparia la mare el millor possible amb peces inconnexes de roba i la faria anar cap a la cuina perquè mengés, ni que fos un got del brou de col i patates.

Volia descriure l'habitatge, de dues estances, humit, atrotinat, brut i fosc. A les dues dones i les seves edats: uns vuitanta la mare i uns quaranta la filla. Volia explicar com la filla semblava més vella que la mare, com un bony al front li enlletgia una cara ja no massa agraciada. Com la brutícia s'ensenyoria de tots els racons de la seva anatomia, i com les malalties, i l'absència de medicaments, només herbes i remeis naturals, l'havien fet envellir a marxes forçades fins a estar més propera a la mort que no pas la dona a qui cuidava.

Penso que potser caldria explicar que la filla no havia volgut conèixer cap home, perquè la mare l'hauria avisada que, en aquests temps que corrien, no es podia permetre un embaràs i un part que el més probable és que la condemnarien a mort. Perquè la mare ja ho deia: abans es vivia millor!

Volia imaginar la cara d'avorriment de la filla quan la mare deia aquesta frase: "abans es vivia millor" i com, acte seguit, començava la seva rastallera de bondats dels temps antics. Que si calefacció, que si robes fines, lavabos i clavegueres, dutxes d'aigua calenta, menjar abundant i variat, cases netes amb robots-aspiradora que anaven tot el dia escombrant els racons. Medicaments i una llarga vida per a una gran part de la població ...

La filla ja n'estaria fins al capdamunt de les il·lusions de la seva mare, ella hauria nascut quan tot això ja s'havia acabat, quan tota la població del món es va igualar ... per baix.

Volia escriure tot això, però em va semblar molt demagògic, i ho vaig deixar córrer, ja n'hi havia prou de catastrofisme en els relats de tots els temps. Què hi podia afegir el meu sinó una burda imatge de l'apocal·lipsi? A més, per què pretenia posar coses que són ara, com han estat sempre, en un futur possible?

Aleshores, vaig posar la televisió i vaig veure un reportatge sobre una ciutat que es diu Celebration i, què voleu que us digui? Gairebé em van venir ganes que els més negres auguris passessin.

Jo he estat incapaç d'acabar el vídeo. Però si això és un "món millor", em sembla que prefereixo les catàstrofes, ho sento.

24 comentaris:

F.Puigcarbó ha dit...

com hauria de dir el refrany "cualquier tiempo pasao fué peor". Quan ten ia deu anys que m'archivaven de vacances a l'Estany per anar a cagar h havies de fer a la cort (assegut aixó si) però la cua de la vaca i per cert, les seves ventositats estaven a una minsa distància de la cara, i com aquests una pila t'en podria explicar. Bon dia, que no ho he dit.

Alberich ha dit...

Ostres, Clídice, que m'has deixat que la camisa no em toca el cos amb el teu relat crepuscular...
No seria la primera vegada que es produeix un epigonisme i un retorn a la foscor al finalitzar un cicle.
La bona factura del teu relat es reforça amb la seva probable certesa... Mama, por!

Eulàlia Mesalles ha dit...

Far esfereir tanta superficialitat luxosa i inútil. Se m'encongeix l'estómac.

Joan Calsapeu ha dit...

Clídice, em recordes Dickens: en concret, 'Temps difícils'; i ara que l'estic llegint, el barri on malviu en Jo d'El casalot'. I no t'enrojolis si et dic que he passat tan de gust llegint el teu relat com llegint Dickens.

m dels bolets ha dit...

Suposo que en un món on només ens preocupem de nosaltres mateixos i en voler ser més que els altres, tot fent demostracions de grandesa per formar part d'un estatus social més elevat, ens oblidem que tots som persones, animals, éssers vius. Per què tendim a voler donar-nos més importància de la que realment tenim? Per què no podem ressignar-nos al que som i viure de la manera més plena possible dins de la coherència? (ja no entro en si som una espècie coherent o no, perquè sinó et faria tres pàgines de comentari xD)
En fi...

Ah! Per cert! Sé que la lletra original no té res a veure amb aquest tema, però m'ha vingut una cançó al cap, i s'hi t'ho pares a pensar, també és aplicable.
Et deixo l'enllaç:
http://goear.com/listen/b92e7db/neix-el-m%C3%B3n-dintre-lull-mishima

Xavier Aliaga ha dit...

No crec en els absoluts. Tadeus parla hui en el seu bloc del costum recuperat on viu de traure les cadires de boga, a la fresca, per la nit, per xarrar. Hem deixat arrere la sordidesa però l'hem bescanviada per la cultura de la velocitat (en arribar, en guanyar diners, en tindre èxit, en, en, en, en, en...)

Sílvia Tarragó Castrillón ha dit...

Clídice, m'ha encantat el teu relat. No pensava que anaves per aquí i, per això, m'ha sorprés el gir final.

Jo, que sóc un ésser nostàlgic per naturalesa, sempre estic enyorant el passat però no crec que perquè fos millor sinó perquè només recordo els bons moments i perquè era jove.

Fins aviat!

lolita lagarto ha dit...

Hi ha costums d'abans que segueixen sent molt vàlids, no tots els canvis han estat bons. Tant de bo la riquesa estigués més repartida pel món, perquè, a més a més,està clar que el luxe sense mida ni objecte no ens fa feliços.
Un escrit crit!

Cris (V/N) ha dit...

Avui especialment m'ha agradat el teu escrit, m'he empassat el vídeo (hi he estat a Orlando, allà al Magic Kindom).... La veritat és que em quedo amb el que tu ens regales avui, bon post reina :)

Ernesto Niebla ha dit...

Clídice m'ha agradat molt el teu relat. Quan he vist el video de Celebration , he trobat a faltar el meu raval.
Una abraçada :)

Francesc Mompó ha dit...

El relat m'ha enganxat de seguida. M'ha agradat com descrius el quadre d'una misèria decadent.
Salut i Terra

garbi24 ha dit...

Potser i en un futur no gaire llunyà, tornarem a lo que tu tan bé has descrit, doncs al pas que anem acabarem recollint fems altre vegada per escalfar-nos.
Perquè no escrius un intermig....on tots estem a la glòria.

Joana ha dit...

La meva àvia no vivia en una casa millor que la que descrius.la meva mare va néixer en aquella casa. Era vella però netegaven.Intentaven menjar el que podien i a poc a poc van arribar les fàbriques del tèxtil.
No sabien apenes llegir però la meva mare ha estat una bona administradora i hi ha uns valors que ara s'han perdut i és el que hauríem d'enyorar.
un escrit per a reflexionar.

Puigmalet ha dit...

Jo també pensava que Dickens havia aterrat a ca l'UTAU (que rima amb allau). I millor pensar en la misèria de Dickens que no en la misèria d'aquest poble fantasma, una mala còpia del d'Edward Scissorhands.

Evocacions ha dit...

Celebration la coneixia ja d'un documental de Moore (Roger and me, crec), però no coenixia aquest vídeo. Al capdavall cada vegada vivim més vides que esdevenen succedanis.

Comtessa d´Angeville ha dit...

MUTXO CLICIDE!

pratinsky ha dit...

Clidice -no et crec- on endollaríem tot plegat?? (el raspall de dents, el microones, el radio despertador, les diferents rentadores, assecadores... l'aspirador, la torradora, el ventilador, el telèfon VOIP, el MP3, el mòbil, el portàtil... qui aniria a buscar el gel per tenir la cervesa fresca?)

Rafel ha dit...

No sé, veient el vídeo pensava que al Camps li havia sortit barba, que s'havia canviat la jaqueta per una samarreta del Mickey i que conduïa un F1 elèctric sense llicència.

Ah sí, va passar a Levante felís.

LEBLANSKY ha dit...

Clídice, com que el relat m'ha agradat -com sempre!-, m'has fet venir ganes de veure el vídeo aquest de Celebration, i puag, quina vomitera que m'ha vingut. Això és pijolandia, on els rics fins i tot es permeten ser ecologistes -a casa seua, és clar: la resta del món ha d'estar ben contaminada per que ells puguin seguir ingressant els diners que els permet viure al Celebration aquest.

Clidice ha dit...

Francesc Puigcarbó bona nit :) si, sempre parlem amb amor de temps pretèrits justament els que no els hem viscut :)

Alberich els vaivens de la fortuna a què tots podem estar exposats. No sé si serà, jo penso que no, però està bé jugar-hi :)

Eulàlia Mesalles és el que vaig sentir en el moment de veure aquest vídeo: buidor i malbaratament.

Joan Calsapeu caram! doncs si que m'he enrojolat, però m'alegro que t'hagi agradat. No et perdis "l'ofensiva Dickens" a ca l'Allau, The Daily Avalanche :)

m dels bolets saps que en penso? que ho fa la por, la por en la que ens crien. Gràcies per la cançó, m'ha agradat molt :)

Xavier Aliaga si, tu ho dius: en, en, en ... el no res, l'absurd.

Silvia Tarragó gràcies :) tens raó, la memòria ens fa males passades i, per l'edat que tenim, el nostre passat té molt poc a veure amb un "passat de bo de bo".

lolita lagarto en realitat no m'agradaria gens viure en el món dels nostres avis, el mal és que hem anat d'un extrem a l'altre i això ho podem pagar car.

Cris moltíssimes gràcies guapa! :)

Ernesto Niebla oi que si? una cosa semblant em va passar a Beget. Hi havia alguna cosa que no em quadrava, tot era TAN perfecte, la vida no existia allí, la vida real, que sempre sol ser lletja.

Francesc Mompó moltíssimes gràcies! Salut i Terra :)

garbi24 si, l'entremig seria l'ideal, però hauríem de prescindir de tantes coses que no me'n refio.

Joana perquè de la teva àvia a la teva mare es va anar de menys a més, es va millorar. En el meu relat és al contrari i aleshores es perden tots els valors positius.

Puigmalet m'has fet rumiar amb això de "ca l'UTAU" :P i si, Celebration és un poble fantasma i absurd.

Evocacions saps? no suporto els succedanis i si per viure realitats originals cal patir, prefereixo patir :)

Comtessa d'Angeville missenyora moltíssimes gràcies! :)

pratinsky només de pensar-ho em marejo, jo sóc addicta a l'electricitat :P

Rafel hahahahaha molt bona! un bon paral·lelisme :)

LEBLANSKY moltes gràcies i si, molt puag, el que vaig pensar jo. Per cert, en una altra banda parles de trífids, jo en vull unnnnn que sóc megafan dels trífiddddssss! :)

zel ha dit...

Ostres, saps? M'has fet retrobar amb les meves arrels, he sentit la iaia, he escoltat les seves paraules... i jo també estic que millor el que tenim que no pas el que es veu al video...

Brian ha dit...

Jo crec que el teu relat no va desencaminat (tot i que aquestes coses son impossibles de preveure). La majoria de obres de ficció que projecten aquest tipus de futur parteixen d'una hecatombe nuclear, jo crec que no cal, que ni haurà prou amb la desigualtat que apunta el vídeo i la superpoblació.

Galderich ha dit...

En fi, entre el que dius tu i el que diuen els comentaristes... què més es pot dir?
El vídeo, no cal anar a Celebration, en trobaríem uns quants molt a prop!

Clidice ha dit...

si zel l'absurd d'un món de plàstic fa més aviat basarda.

Brian segurament tens raó, però potser no passarà, potser tindrem el senderi d'arreglar-ho. És que avui estic optimista :)

Galderich aquests móns artificials, de seguretat i bellesa absolutes, fan més por que goig.