dissabte, 30 d’agost de 2008

Coses que passen ... a Barcelona II

Negocis estranys i en decadència?

Ahir, després de sopar, tot passant pel carrer de la Princesa, qui l'ha vist i qui el veu, un senyor molt ben vestit i polit, malgrat anar en pantaló curt, amb el diari sota el braç ens va obsequiar amb l'exhibició dels seus genitals d'una forma prou curiosa.

Reconec que, malgrat que he voltat una mica, encara mai fins ara m'havia topat amb aquest tipus de persones, els exhibicionistes de genitals, perquè, d'exhibicionistes ho som tots, en major o menor grau. Tanmateix veure aquell senyor d'edat ja madura, devia rondar la seixantena, amb la seva camisa granat de màniga curta, planxada i ben cordada, les bermudes de color blau marí, les sabates nàutiques i el diari plegat sota el braç, com s'aixecava el camal del pantaló i m'ensenyava els seus genitals no una, sinó dues vegades, amb delectança, em va xocar d'allò més.

Evidentment no em va escandalitzar, més aviat vaig riure de l'absurd de la situació, o sigui que, probablement, li vaig fúmer el negoci enlaire. Si realment l'exhibició dels genitals d'aquesta forma té a veure amb un complex d'inferioritat i una necessitat compulsiva d'agredir a aquelles que et fan sentir inferior, no sembla gaire intel·ligent fer-ho a quatre dones entre trenta-sis i quaranta-sis anys a la Barcelona del 2008. Entenc que el pobre tipus devia baixar un graó més en el seu infern particular, perquè malgrat que no en vam fer massa conya, feia massa llàstima, tampoc ens va provocar cap reacció la visió d'uns genitals més aviats minsos. Altrament hagués estat si en Nacho Vidal es dediqués a aquests afers encara que, ben pensat, no serà el mateix el que fa, però cobrant?

La temptació em va costar molt de vèncer, perquè, amb franquesa, el meu primer impuls va ser anar cap allà i després de saludar-lo correctament, preguntar-li què li proporcionava fer això? Era plaer sexual? Era sentir-se més persona? Potser culpa? Li agradava sentir-se culpable per "agredir" a les dones? Em van venir ganes de dir-li: “vagi-se'n cap a casa que deuen estar passant ànsia”. El seny va prevaldre i aquesta temptació va durar exactament un minut, després vaig seguir el meu camí, amb les meves amigues, per seguir la nostra festa. Però avui m'ha vingut com un flaix la imatge terriblement patètica d'aquell home, amb el seu gest gairebé tímid, al mostrar-nos el seu sexe, com volent dir: “si, ja ho sé, és poca cosa, però és el que hi ha”.