dimecres, 27 d’agost de 2008

Temps

L'espiral és gairebé perfecta, les seves anelles se succeeixen, cada cop més
reduïdes, fins a arribar a un punt on tot s'acaba. La il·lusió és creure que
no s'aprima i això és gairebé real quan estàs en les primeres voltes.
L'espai és gran i el temps passa molt lentament. Poc a poc notes
com es va accelerant i comences a veure'n l'extrem final. Mires
enrere i veus el punt de sortida i aquelles giragonses amples,
lentes, perfectes, on tot et semblava tan pausat. Però
el vòrtex és d'un sol sentit i no hi ha marxa enrere.
Intentes desesperadament, inútilment, agafar-te
a les parets que t'encerclen per no seguir, per
no caure. Però el temps és ineluctable i,
impassible, t'impulsa endavant,
cap a l'extrem, on els girs
són més petits, estrets
i fràgils i on, sense
solució, acabarà
tot, com ha
de ser.
Fi

1 comentari:

Isabel de Yzaguirre ha dit...

M'encanta la descripció que fas, és genial!
Una abraçada:)