diumenge, 19 d’octubre de 2008

"La consciència que crema" d'Eudald Carbonell

Fa temps que els humans anem repetint com un mantram que som una espècie de desgràcia universal, fins a l'extrem que hi ha sectes, perquè cal definir-ho com a tals, que parlen de què el millor que podríem fer és extingir-nos, per a una suposada millora de la Terra. Estic radicalment en contra d'aquest concepte, en contra d'aquesta gent a la que considero terriblement perillosa perquè, entre altres coses, s'aprofiten de la desinformació i de la informació dirigida que patim molts humans, alhora s'aprofiten també, de la falta de criteri derivat de la falta de reflexió i de lectures que també patim, ja que ens han educat en què tot esforç és evitable i si és intel·lectual més encara.


Vivim en uns moments de “papanatisme” flagrant, ratllant el delicte, on persones que ni s'immuten per la mort d'infants, cada minut diuen que en mor un, fan batalles terribles per la conservació de gats de carrer o altres animals. No dic pas que el respecte als animals no sigui una màxima que cal observar, però crec també, fermament, que si algú compra pernil dolç per al seu gat l'haurien de ficar a la presó. Sento ser tan radical, però al costat de les llaunes de Whiskas jo hi posaria fotografies dels camps de refugiats, al costat dels diamants de les joieries hi posaria fotografies dels poblats de les zones on s'extreuen i així, al costat de cadascuna de les coses que comprem sense reflexionar d'on procedeixen i el mal que fan als éssers humans, germans nostres, el mal que fan i el que fem amb la nostra actitud autista, prenguéssim consciència de quina és la forma de viure més d'acord amb la nostra espècie.


Perquè si hi ha una cosa que tinc clara és que sóc humana, i per a mi, el primer són els éssers humans. Tenim un deure amb nosaltres mateixos abans que amb les balenes, la qual cosa pot voler dir perfectament no extingir les balenes, però no vol dir, sota cap concepte, estimar més les balenes que els nostres veïns. A partir d'aquí us voldria transcriure algun paràgraf d'un llibre de l'Eudald Carbonell, “La consciència que crema”, on el famós paleontòleg català, conegut sobretot pels seus descobriments a Atapuerca, fa algunes reflexions sobre l'acte de ser humà que considero d'allò més interessants.


“Veure'ns des de dins, però entendre'ns des de fora. Pot ser una reflexió d'espècie suficientment potent per canviar paradigmes vells de coneixement i d'interpretació de la realitat, amb la perspectiva de sortir del “cul de sac” en què ens trobem a l'hora de voler interrogar-nos sobre el nostre futur, per trobar la manera de decidir què volem fer com a espècie.

...

En termes de procés evolutiu, Darwin genialment postula que l'evolució no té direcció, i que l'atzar és qui marca els canvis i les transformacions de les espècies. La selecció natural actua sense voluntat teleonòmica, seleccionant definitivament les adquisicions més favorables.

...

Abans de l'emergència de la consciència humana era l'atzar qui dominava el món de les interaccions. Les coses passaven a conseqüència d'una dinàmica natural sobre la qual no es podia intervenir perquè els programes genètics i la dinàmica natural caracteritzaven els processos i els feien incommensurables mitjançant les lleis que s'establiren en la nit dels temps.

...

L'acumulació de coneixement, gràcies a la ciència i la tecnologia, afecta tots els camps tant de la matèria com de l'energia, així com de la biologia i de l'etologia. És el naixement d'una nova direccionalitat de la vida.

...

En resum, el concepte de consciència operativa és el resultat de la integració de l'evolució, mecanisme estructural de base, i del progrés, realització humana concreta. La consciència crítica d'espècie, entesa com una capacitat de coneixement socialitzat, és una conseqüència del progrés material i intel·lectual del gènere Homo. La consciència crítica d'espècie es pot definir com la culminació estratègica de l'autoreferència humana.

...

La construcció d'una ideologia crítica on recolzar la nostra acció progressiva passa pel manteniment de la base dialèctica de la naturalesa però, aquesta vegada, sotmesa a la consciència universal i d'espècie que ella mateixa ha generat. Els humans som la conseqüència atzarosa que s'ha transformat en lògica còsmica.

...

El futur de l'espècie no pot renunciar a la fletxa conscient i consistent del progrés si no vol perdre el nord. Hi ha veus que criden contra el progrés i desconeixen què vol dir aquest concepte, el qual ha evolucionat molt des del segle XIX. El progrés s'està constituint com una dinàmica que ens organitza i ens dóna perspectiva de futur.

...

És ingenu pensar que la naturalesa, que és cega, ens donarà la capacitat d'autocorrecció. Només la nostra consciència, adquirida al llarg del temps i de la complexitat evolutiva, ens pot ajudar a conèixer què, quan i com cal fer les coses que ens afecten com a espècie. La lògica substituirà l'atzar.”


Molta gent no hi estarà d'acord, però el que si que crec que cal creure és que reflexionar sobre nosaltres mateixos com a espècie per tal d'emprendre el camí més adequat a la nostra supervivència com a tal, que d'altra banda és la nostra obligació, és tan important o més que qualsevol altra lluita en la que hi invertim les nostres energies. I, a la menuda, educar en la consciència autocrítica i constructiva és la millor manera de fer generacions que millorin i emprenguin el camí de la nova humanitat.


Carbonell, Eudald. La consciència que crema. Barcelona: 2008. Ed. Ara llibres.