en tot cas m'agrada tenir consciència de per on sóc manipulada. Entenc que hi ha uns mínims de "bonapersonisme" però la resta és susceptible de ser modulat, modificat, canviat, millorat ... rumiar el perquè fem les coses em permet fer-les amb un cert aire de coherència ... o no ... suposo ... mmmmmmm ai!
bé, no sé si es pot ser "bona persona" entenent que la bondat es modifica substancialment en el decurs de la història i sempre està subjecta a la ideologia imperant, aleshores, per a mi seria ser el més neutre possible. La part més centrada entre Teresa de Calcuta i Hannibal Lecter, si em permets la conya ... En tot cas crec que hi ha una mínims que ens permeten conviure en societat, apreciar i ser apreciats, sense gaire escarafalls, que mantenen un statu quo còmode i fix, a partir del qual es pot observar, crear i recrear la pròpia personalitat, els propis pensaments ... Per a mi, és clar que només per a mi, és necessària aquesta distància i modificar-me contínuament a partir de la reflexió ... com el pintor que va donant petites pinzellades, aquí i allà, i no acaba mai el quadre ... és clar que així corre el risc de "barroquitzar-lo", tanmateix no estem en una època barroca una altra vegada? amb les seves ombres, el seu "semblar" i no "ser" ...
4 comentaris:
M'agrada trobar a algú que està en la mateixa situació...Peró vigila et tornaràs boja...
gràcies pel comentari :)
en tot cas m'agrada tenir consciència de per on sóc manipulada. Entenc que hi ha uns mínims de "bonapersonisme" però la resta és susceptible de ser modulat, modificat, canviat, millorat ... rumiar el perquè fem les coses em permet fer-les amb un cert aire de coherència ... o no ... suposo ... mmmmmmm ai!
m'he perdut... què vols dir amb aixó de "mínims de bonapersonisme"?
bé, no sé si es pot ser "bona persona" entenent que la bondat es modifica substancialment en el decurs de la història i sempre està subjecta a la ideologia imperant, aleshores, per a mi seria ser el més neutre possible. La part més centrada entre Teresa de Calcuta i Hannibal Lecter, si em permets la conya ... En tot cas crec que hi ha una mínims que ens permeten conviure en societat, apreciar i ser apreciats, sense gaire escarafalls, que mantenen un statu quo còmode i fix, a partir del qual es pot observar, crear i recrear la pròpia personalitat, els propis pensaments ... Per a mi, és clar que només per a mi, és necessària aquesta distància i modificar-me contínuament a partir de la reflexió ... com el pintor que va donant petites pinzellades, aquí i allà, i no acaba mai el quadre ... és clar que així corre el risc de "barroquitzar-lo", tanmateix no estem en una època barroca una altra vegada? amb les seves ombres, el seu "semblar" i no "ser" ...
Publica un comentari a l'entrada