Hi ha entitats i persones que fan una gran tasca per la nostra cultura i que, malgrat algunes mancances de disseny, i sense cap floritura, donen l'oportunitat a la gent per veure la seva obra publicada, per mesurar-se, per atrevir-se a enfrontar-se amb el fet de ser llegit. Aquestes webs, com Relats en Català o Joescric, són una plataforma excel·lent per aquells, blogaires o no, o potser més pels que no bloguegen, per a exposar el seu treball.
En Franz Appa és un dels autors del Col·lectiu d'Antiartistes, un blog dels que podríem anomenar "tranquil", no pas perquè els seus continguts no siguin interessants, però ja sabem com funciona això dels blogs, tantes vegades. A mi, però, el que m'interessa remarcar avui és el seu manifest. I també, o potser sobretot, els textos que Franz Appa publica dins de Relats en Català. Segurament que publicat entre dues solapes se'n sortiria amb nota, però ell ens els ofereix gratuïtament a RC.
d'Antiartistes
Bones lectures i bon cap de setmana!
10 comentaris:
Sempre he trobat els texts de Franz excel.lents, també els seus comentaris plens ded honestedat que t'indueixen a pensar.
una abraçada.
Tant a Relats en Català, com a Jo Escric, he tingut el gust de penjar-hi alguna cosa, tot i que el primer em semblava un món competitiu, on tothom cercava formar part d’un rànquing en una mena de cercles d’autobombo i endogàmica complaença i me’n vaig afartar una mica.
El manifest que ens proposes el trobo d’una diàfana claredat.
Salut i un bon cap de setmana.
Siempre eliges algo de interés, me lo apunto para este sábado, con tiempo, para poder leer.
un abrazo y feliz fin de semana
aquest manifest m'ha recordat el que deia fa poc Francis Ford Coppola en una boníssima entrevista al 99%: "who says artists have to make money?" : http://the99percent.com/articles/6973/Francis-Ford-Coppola-On-Risk-Money-Craft-Collaboration
Respecte els relats en català, sóc més partidari de l'autogestió de la pròpia obra i l'autopublicació, no cal un lloc on publicar quan ho pots fer més en obert amb coneixements zero, a banda dels problemes endogàmics que no costa res que apareguin en aquesta mena de pàgines tal i com comenta en Alberich. Penso que estem en un moment en el que s'escriu molt i això és bo; també llegiré en Franz Appa aquest cap de setmana ;-)
Sandra D. Roig tens raó, l'honestedat és una de les característiques d'en Franz, però al damunt escriu molt bé.
Alberich i Ferran, si em permeteu us responc plegats. Molts de nosaltres hem passat per RC o per Joescric, però per als blogaires xerraires no deixa de ser un món una mica tancat. Però és que bloguejar i escriure són coses distintes. Un autor fa una obra, la penja i ja està, un blogger és, també, un editor, un maquetador, un comercial ... i hi ha molta gent que no té temps, o senzillament no en té ganes, i, en canvi té la necessitat de publicar i, fins i tot, de veure'n el resultat. Diguem que ells, els de RC i nosaltres, malgrat que ens movem per la Xarxa, som móns paral·lels, i això està bé :)
Ángel léete el manifiesto, són de esas cosas que siempre andamos preguntándonos, como el perro que se quiere atrapar la cola ;) Buen fin de semana :)
Primer caldria definir què entenen per artistes els que es diuen antiartistes.
Em recorda allò dels "trencadors", paraula nefasta per cert.
Si es refereix, com sembla, als que cobren, li respondria que avui dia més aviat es paga per publicar.
I que gairebé tots els blogaires que pengen relats o poesia aspiren a veure-la publicada en paper, com es pot comprovar.
Com més col·lectiva és l'obra, més possibilitats de vendre-la, per l'extensió de familiars i amics (el que passa amb els acompanyants de cant coral, que omplen teatres).
¿Per què fan servir la paraula artistes per definir-se, encara que hi afegeixin l'anti?
¿Hi ha alguna objecció contra l'art?
A mi tampoc m'agrada aquesta exclusió anti-elitista. És un tipus d'elitisme. A part d'això és un altre projecte interessant, llàstima de la desafortunada etiqueta.
Olaga Xirinacs realment aquest és un debat que té alguna centúria, no pas gaire més, i que està més farcit de preguntes que no pas de respostes. Francament, com a espectadora, en gaudeixo, del que diuen els uns i del que diuen els altres, siguin qui siguin, els uns i els altres. Segurament no existeix resposta, o segurament la resposta ve prenyada d'ideologia i, per aquest motiu, el debat es pot allargar indefinidament i té una fondària impossible d'esbrinar, ara mateix. Perquè, en el fons, no estem parlant de relació entre humans i societat?
Joan amb franquesa, dubto que tingui a veure amb l'elitisme i si més amb allò que li he comentat a l'Olga: és una qüestió d'ideologia. La gràcia, per a mi, és que en aquest cas no l'amaguen i que, em semblen honestos, i això ja és un punt.
En primer lloc, moltes gràcies a tothom per l'interès i per les opinions en el manifest i en les obres de Franz.
En segon loc, ens agradaria puntualitzar alguna cosa. Creiem que el manifest és prou explícit, però remarquem que en realitat es tracta de fer una aferrissada de l'art i la cultura en general, sota el paraigua -esquer, si voleu- entre provocatiu i irònic de la definició d'antiartístic. S'entén en aquest cas antimercantilista. l'art mercantilista és una desviació, més que elitista, capitalista en el pitjor sentit de la paraula capitalista, aquesta ideologia que avui , sota la disfressa de no ideològica, ha esdevingut totalitària. El mercantilisme selecciona per lleis que poc tenen a veure amb l'art allò que és digne de ser venut i el que no, i condemna a l'ostracisme això darrer. Afortunadament, i també està exposat al manifest, amb les noves tecnologies cada cop s'obren més marges a la distribució oberta i, gratuïta o no, accessible a tothom que vulgui expressar-se artísticament. Apostem per un art democràtic, obert i, sobretot, fomentat des de la primera base: l'ensenyament, públic, gratuït, laic i democràtic.
I moltes gràcies, Montserrat, per la teva generositat i pels teus elogis, que ja saps bé que no et pagarem més que amb la nostra admiració i carinyo. SÓN GRATIS!
Ja saps, Eduard, que combrego amb bona part d'allò que exposeu, malgrat que, el que trobo més important, no és pas dir si sí o si no, sinó el propi debat. Ah, i quantes vegades les millors coses del món són del tot gratuïtes :)
Publica un comentari a l'entrada