dijous, 11 de març de 2010

The road


Vaig llegir La carretera de Cormac McArthy, ara fa més d'un any, i reconec que ho vaig fer amb una certa prevenció per tot el que n'havia llegit sobre ell. Quan tothom parla bé d'un llibre, tinc tendència a malfiar-me'n, sobretot si el llibre té menys de dos-cents anys. La meva prevenció va resultar certa, tot llegint no em treia del damunt la sensació de déjà vu. I és que el llibre em va semblar no res més que una refosa de tota la literatura apocalíptica del segle XX, que desemboca en la pel·lícula de Mad Max, amb la Tina Turner vestida estrambòtica mentre canta al damunt de basses de pixat de porc. I el que és pitjor, si en pot ser res de pitjor, el llibre La carretera té un final trampós, un final amb esperança que duu al damunt un rètol de neó intermitent on hi posa: feu-me pel·lícula!
Algú vol una pel·lícula crua i versemblant de debò sobre una apocal·lipsi? Doncs que miri Threads (1984) de la BBC, si d'acord, ara podria ser més crua encara, però és un treball seriós

No veuré la pel·lícula de La carretera, suposo. O potser si, si algun dia m'avorreixo prou, la fan per la televisió i només per veure si l'Aragorn està tan bo encara. Perquè ja em diràs tu, en una fi del món, on la gent s'ha de tornar caníbal si us plau per força, que fa un tipus caminant amb un carret del pryca pel mig d'una carretera? O, com diu el meu amic Willy:

Otra patata postapocalíptica poco creible, con personajes poco creibles que hacen cosas muy tontas.”

I em sembla l'opinió més encertada que n'he escoltat fins ara. I a mi que em perdoni el senyor Harold Bloom però, definitivament, sembla que s'hagi begut l'enteniment.

22 comentaris:

David ha dit...

"Quan tothom parla bé d'un llibre, tinc tendència a malfiar-me'n, sobretot si el llibre té menys de dos-cents anys." Exacte. I quasi sempre l'encertaràs. I dic "quasi" per prudència.
Salutacions!

Puigmalet ha dit...

Doncs jo no li vaig trobar un final tan esperançador... A la pel·li, bastant fidel, la fotografia destaca.

garbi24 ha dit...

No em crec gaire les critiques doncs el que es bo per uns no ho es per d'altres i ja sabem que llibres i pelicula mai seran iguals

marta ha dit...

A mi també em passa això, quan massa gent parla bé d'alguna cosa ja no goso, perquè és probable que no m'agradi prou.

També passa que quan se'n parla tan bé d'alguna cosa, tendim a esperar-ne tant que és difícil que no ens decebi.

Així que, si us plau, no em recomaneu ressssssssss!!! :)

Striper ha dit...

No he llegit el llibre ni he vust la pelicula pro sempte acostuma a omplir mes el llibre.

Lluís Bosch ha dit...

Jo també la vaig llegir si fa no fa, set o vuit mesos enrere. No em va desagradar, però és cert que crea un déja vu constantment. Tot i que en estil estrictament americà.
La solució em va semblar facileta i alguns moments massa tous, tot i que amb bones idees pel mig. La possibilitat d'una humanitat caníbal, entesa com a metàfora, em va semblar la millor troballa.

Francesc Mompó ha dit...

Com que no he llegit el que tots deien que era bo, ara no puc opinar. Bé, sempre puc anar fent pòsit de les vostres opinions i algun dia, potser...
Salut i Terra

Xavier Aliaga ha dit...

Fa ràbia no poder intervindre. Ni novel·la ni pel·lícula. No m'he tirat res encara a la boca. A mi em passa el mateix que a tu amb Viggo Mortensen, Clidice, amb Diane Lane. Fa pel·lícules molt fluixetes, normalment, però sempre les veig.

Robert ha dit...

...primer de tot gracies per la referència anglesa no la coneixia i pinta molt bé...

...respecte a la novel·la no podria estar més en desacord, o menys d'acord....no crec que sigui una obra postapocalíptica, com dieu...jo crec que és un sencill i simple poema d'amor....crecl que l'autor no s'esmerça en crear un espai apocalíptic (post, caram) perquè no és això el que li interessa, el que vol (crec jo) és explicar al mon el que sent pel seu fill,...a mi no només em va agradar molt sinó que s'ha convertit en un d'aquells espais mentals que tindras aprop teu durant tota la vida...tot i que m'agrada molt en VM no veuré la peli fins d'aquí a molt de ltemps, però fonts del tot fidedignes m'han dit que està molt bé....una abraçada.

F.Puigcarbó ha dit...

per això no em vaig llegir la novel·la, donava tota la sensació que anava per aquí, i la peli....si la fan un diumenge as la tarda pel Plus, mira, es pot veure. Potser seria millor rellegir On the Road de Kerouac, o potser no! hi ha literatura que envelleix molt malament.

Titània ha dit...

Doncs a mi em va agradar molt. Em va sorprendre. Em feia por llegir-lo, en un moment força dolent per a mi, i em va ajudar. Aquest és un dels molts llibres que estaven esperant-me a la prestatgeria de casa el moment oportú per llegir-los. Dit això, certament és un refregit on solament hi falta la Tine Turner. Però a mi em va servir, sobre tot la frase: "no saps mai que et pots trobar més enllà a la carretera", en un moment en que volia deixar d'avançar. I si, a la carretera, hi havia alguna cosa bona, més endavant?
La peli, ni parlar-ne, d'anar-la a veure. Uix.

Arqueòleg ha dit...

Clidice, PERDO LA PACIÈNCIA INTENTARNT DEIXAR-TE UN COMENTARI!!

PUTO BLOGSPOOOOT!

Arqueòleg ha dit...

Bé ara sembla que si em deixa: tan sols volia criticar el punt de vista del llibre i el film segons el qual l'home es dolent per naturalesa i sense lelis seriem tots uns assassins: es evident que durant els quatre milions d'anys que va durar el Paleolític no va ser precisament així.

kweilan ha dit...

Jo també fa temps que la vaig llegir i comparteixo el que dius sobre la història. Em va semblar dejà vue i no em va acabar de convèncer. Per això no he anat a veure la peli. Bona ressenya!

pH ha dit...

Jo no he llegit el llibre, però vaig veure la pel.lícula. Crec que no és massa difícil que el llibre sigui millor, doncs la pel.lícula la vaig trobar molt "justeta" i amb moltes incoherències al guió. Ja faràs bé d'esperar que la facin per la tele...

Jordi Marron ha dit...

Et manifesto la meva més absoluta, oceànica i mastodòntica disconformitat, Clidice.. des del respecte i la tolerència que et professo (com diria un polític). The Road em va deixar sense alè, literalment (mai millor dit), un text essencial, lliure de floritures i concessions, net, auster, contundent i irrefutable. I respecte el final, pot semblar esperançador, però per mi no és res més que l'essència darrera del gènere al què pertanyem, ens agradi més o menys, la humanitat pot manifestar odis i misèries i bèsties apocalíptiques, però té una essència altruista i social que ens acaba redimint quan ja no confiaves en res ni ningú.. no sé, d'aquí un temps te'l pots rellegir una tarda plujosa, potser canvies d'opinió..

Clidice ha dit...

Hola David ^^ és que amb l'edat et tornes moooooolt prudent :D Salut i eurus!

Puigmalet diga'm Medea, però jo, abans de morir, pelo el meu fill. Això hagués estat un final coherent. Però, evidentment, la moral cristiana no se'l pot permetre. :)

garbi24 una cosa és que agradi o no, això és personal i intrasferible, i una altra que, objectivament, sigui bona o mala literatura. I, d'altra banda, jo sempre em pregunto: qui paga els crítics? :)

marta per això mateix jo també vaig per lliure. Prefereixo enamorar-me sola o, en el seu cas, refiar-me de molt poquetes persones (exactament dues) :)

Striper, el llibre et pot ser útil en moments de decaiment, la pel·lícula en moments d'avorriment :)

Lluís, tu ho has dit: americà. Moral americana, vida americana, moralina americana. A més, una humanitat caníbal és una humanitat fracassada. Com li he dit a en Puigmalet, aquí només hi cap la mort.

Francesc Mompó si te l'ensopegues tampoc vomitaràs per llegir-lo. Tantes vegades perdem temps amb xorrades! :)

Xavier Aliaga he vist cada bodrio del Mortensen que ni te cueng, ara allò del Alatriste no, que tot té límits en aquesta vida :D

Robert bé, és una opinió. Et juro per les supercordes que sóc incapaç de veure-li ni el poema ni l'amor, però si tu ho dius faré un esforç ... mmmmmm ... no, no li veig :D

Francesc Puigcarbó és que literatura bona BONA no n'hi ha pas tanta. De tants milers i milers de llibres que s'han publicat del 1900 fins ara, quants passaran a la història de la literatura? només cal fer-se aquesta pregunta :)

Titània bé estimada, jo no dic que, com a medicina, pugui sortir efecte :) però tu ja ho saps oi que no és ben bé el mateix :D

Arqueòleg d'acord amb tu, l'única diferència és que en aquest cas no té ni cap ni peus continuar, no hi ha opció possible.

kweilan merci guapa :) és que és una novel·la de gènere i d'aquest en tinc un empatx ^^

pH avui, de les pel·lícules que se'ns promocionen dels EEUU, cal tenir-ne molta prevenció. Totes tenen un únic objectiu: fer calers.

Jordi Marron HAHAHAHAHAHAHAHA mastodòntica? que divertit! doncs continuarem dissentint. Tinc un empatx de literatura apocalíptica i t'asseguro que aquest llibre fa llufa. No està mal escrit, Déu me'n reguard! que ara en saben d'això de fer llibres com a xurros, però d'aquí a aquestes essències, permete'm que ho dubti. Diga'm cínica, però la moralina fa força tuf :) Abans rellegeixo per vint-i-cinquena vegada El Mecanoscrit, com a mínim veig paisatges coneguts ^^ (Això de l'essència altruista i social t'ho creus de debò? O.O) Un petó, altruista :)

Robert ha dit...

...ei, Clidice si em permets continuaré una mica:

...lo del cant d'amor al seu fill, no és que ho digui jo, ho diu el mateix CMcC a l'entrevista amb l'Oprah...però jo també li vaig veure, t'ho dic sense embuts...

...penso que no pertany a la literatura (post)apocalíptica perquè jo si crec que hi ha esperança al final, perquè (ojo SPOILER) mor primer el pare, és a dir que es respecta la llei de la naturalesa.....

...estic bastant d'acord amb el comentari de JOrdi Marron i crec que vam sentir coses semblants llegint-lo i potser també sigui una lectura que els homes podem/sabem....(no sé el mot) apreciar millor que les dones, ja que la literatura d'aquest autor sol ser molt així....

...jo, de veritat, m'agrada discrepar amb nicks com vosaltres, dona gust, de veritat...

Clidice ha dit...

:) Robert pretendre tenir sempre la raó deu ser la cosa més avorrida del món mundial (i de part de l'estranger). És en la disparitat de criteris on pot néixer l'aprenentatge i la creativitat :) Em pregunto perquè serà que les dones tenim la fama de sentimentals i conservadores quan és veu, d'una hora lluny, que aquestes dues característiques són patrimoni de la part masculina de l'espècie. Cada dia estimo més Medea :)

Jordi Marron ha dit...

Que som animals socials no està en discussió, i l'altruïsme és una caracteríestica del nostre comportament i del de les abelles que preocupa als biòlegs evolucionistes des dels temps de Darwin, això no vol dir que sempre ho siguem, sinó de tant en tant.. I no és resultat de la cultura, sinó de la nostra pròpia naturalesa!

Arare ha dit...

A mi em va passar - amb la peli, perquè el llibre no l'he llegit - que em recordava Mad Max.

El Mortensen fa més cara de "mortensen" que de tio bo. És natural: està mig mort i no seria creïble si fes bona cara. En canvi, ella - que ara no recordo qui és - fins i tot a punt del suïcidi fa una cara de tia bona que tira d'esquena.

No t'has fixat, que les ties bones de les pelis, per molt que pateixin no fan mai ulleres, no els surten grans, ni pèls, ni res? quina sort que tenen, eh?

La peli és distreta i em va deixar amb unes ganes de veure un tros de camp amb herbeta que semblava un xai amb gana (jo)

en fi... que no seria la meva peli, però per distreure's, nostamalament. De más altas torres han caído, que deia aquell.

Clidice ha dit...

Jordi Marron això de l'altruïsme ... bé ... :)

Arare em deixaré guiar per la teva opinió :)