dilluns, 15 de març de 2010

Com NO entrevistar al President de la Generalitat de Catalunya

... o per què no et quedaves a casa Clídice?

Bé, l'altre dia us en vaig parlar, quan us explicava els motius pels quals vaig anar a petar a la ràdio municipal del meu poble. El cas és que, al darrera de l'assignatura a la UOC, vaig acabar quedant-m'hi. Això volia dir fer de “reportero Tribulete”, anar amunt i avall amb la "carxofa" i el meu atrotinat Seat Marbella de color “assul”, fent entrevistes a senyores que sortien de la plaça, nens d'institut, balladors de sardanes ... fins el malaurat dia que va caure el pont de l'autovia i van morir quatre persones.

Aquest fet dramàtic, que encara no s'ha resolt, va comportar que Esparreguera sortís a tots els mapes. Traducció: tots els polítics van venir a corre cuita a fer-se la foto. I, per tant, una servidora i el meu atrotinat Seat Marbella “assul” vam anar amunt i avall amb tot de periodistes “de debò” (dels que tenen papers, vull dir) posant la carxofa sota els bigotis d'en Maragall, el Pasqual, Saura, Mas, Carod Rovira i qui convingués.

Això també, de passada, em va fer adonar dels distints tarannàs personals de cadascun dels nostres líders i ... bé, deixem-ho córrer.

O sigui que jo ja era una més de la redacció, havia après a produir un informatiu, redactar-lo, fer entrevistes, talls de veu, escaletes, fer funcionar la taula de so ... vaig descobrir, tard, allò que més m'ha agradat a la vida. Si al damunt hagués cobrat per fer-ho hagués estat la dona més feliç de la terra, però res és perfecte, i em vaig quedar en col·laboradora.

Finalment, tota la foguerada de l'esfondrament del pont va passar i la monotonia i la manca de notícies es va tornar a apoderar de la redacció. Cada dia telefonàvem a la guàrdia urbana, per si havia “passat alguna cosa”, llegíem de cap a peus la premsa comarcal, i ens la passàvem trucant a les entitats a veure si podíem farcir la mitja hora d'informatiu d'alguna manera quan no hi havia ple a l'Ajuntament. Aleshores va venir la inauguració del nou CAP i a tallar la cinta el Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya en aquell moment: el senyor Jordi Pujol i Soley.

Aquell era un d'aquells dies “perfectes”, tot l'staff estava desplaçat al CAP i només quedàvem el director i jo a la ràdio, de “guàrdia” com si diguéssim. El pes de l'informatiu el duien des de la mòbil i jo, amb franquesa, no sabia ni tan sols els actes que es farien amb el senyor tallador de cintes. O sigui que em prometia una estoneta de relax llegint els diaris amb els peus al damunt de la taula. De sobte una trucada que va agafar en Gabriel, el director.

- Montserrat, corre! Al locutori!
- Jo? què passa?

Vaig entrar corrent al locutori i em vaig posar els auriculars, mentre veia que el director, a l'altra banda de la peixera, es posava també els auriculars i començava a pitjar botons.

- Entres en directe amb el President!
- No! què ha passat?
- Doncs que han passat de llarg d'on teníem muntada la mòbil i la cap de protocol es nega a retrocedir per l'entrevista. La Susanna li ha dut el telèfon mòbil i parlaràs amb ell per telèfon.
- Gabriel! I què collons li pregunto?
- Tu mateixa! Però res dels últims escàndols familiars, res de política generalista, en realitat: RES DE RES! Però entrevista'l!

Vaig hiperventilar, en Gabriel em feu el senyal que estava en l'aire i es va sentir una veu esquerdada que deia, més ben dit, ordenava:

- Diguim!
- Pppppppresident, d'això, ehem, cocococom està?

Se sentí una tos característica, i fragments de paraules inidentificables. El President s'estava movent, tossint i amb la bonhomia(?) que el caracteritzava, i ajudat per la telefonia mòbil, feia la comunicació del tot impossible. En aquell moment hagués agraït, de tot cor, poder tenir un infart fulminant, o que un home llop entrés al locutori i em partís per la meitat, o que hi hagués una invasió extraterrestre, o ... crec que fins i tot vaig resar.

Bé, a la meva vida he tingut pocs moments de pànic total, de desig de desaparèixer de la faç de la terra. Però entre tornar a passar el terratrèmol a Lima o tornar-li a fer una entrevista de cinc llargs i angoixosos minuts al President de la Generalitat, no tinc cap mena de dubte de quina de les dues coses triaria: me'n vaig a Lima!

No, sortosament per la meva autoestima no es va guardar l'entrevista, ara no us fessiu il·lusions ^^

20 comentaris:

Striper ha dit...

De vegades allo que no ens esperem fer surt bé, potser per que som mes nosalñtres i no em tingut temps de donar-li voltes per espallar-ho.

F.Puigcarbó ha dit...

A mi em passa això i m'agafa diarrea segur.

F.Puigcarbó ha dit...

ara, és una llàstima que no es guardés l'entrevista, possiblement va quedar molt millor del que en aquell moment i encara ara penses.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Una vertadera llàstima que no es guardés l'entrevista Clídice (lapsus tremens!), que pocs han tingut l'oportunitat d'entrevistar, amb més o menys encert, el millor polític català, amb diferència, del segle XX.
I no sé per què, però dubto que t'anés tant malament com dius.

Puigmalet ha dit...

Igual que en Soler Serrano a "A fondo", ja veig. :))

Segur que devia ser divertida. Llàstima que no l'ensenyaràs.

garbi24 ha dit...

Dona, no t'has de preocupar de res, et varen enganxar amb calces.......
Si t'ho deixen preparar segur que no passa res i si te la fan ara amb lo emprenyats que estem segur que tens preguntes per una hora

montserratqp ha dit...

Només de pensar en algunes situacions, malgrat hagin passat els anys, encara ens produeixen mal de panxa. Recordo que li vaig haver d´explicar tota una campanya d´IO en mig minut, agggg!!!

Allau ha dit...

Clídice, per què no li demanes a Pujol que te la transcrigui? Diuen que té molt bona memòria.

SM ha dit...

Ha ha! Genial! Jo també sóc dels qui pagaria per sentir l'entrevista. Llàstima que eren els temps pre-mp3, sinó no te'n lliuraves. Jo hagués aprofitat per saltar-me les normes i fer-li preguntes difícils. Així el seu nerviosisme hagués dissimulat el teu ;-)

Lluís Bosch ha dit...

He empatitzat, i he pensat què m'hauria passat a mi en la mateixa situació. Crec que m'hauria guanyat una querella als tribunals, per injúries i difamacions i insults. I això que llavors encara no sabíem res del pretorians.

MARTELL DE REUS ha dit...

Jo també tinc un record radiofònic per esborrar. Vaig participar durant l'anterior mil·leni en el concurs radiofònic "Pasta Gansa" que presentava el Miquel Calçada. En lloc de pasta gansa vaig guanyar una sensació de fer el ridícul que avui encara no m'he tret del damunt.

Robert ha dit...

...i no hi hauria cap possibilitat de repetir-la????, gracies per compartir aquesta experiència....

...jo vaig fer la mili amb un d'Esparraguera...

salut

Lluna ha dit...

Saps? He fet un exercici de periodismeficció i he situat a tota la gent que conec -un per un i una per una- en aquesta situació que descrius. El resultat? Només hi ha dues persones que aconsegueixen fer l'entrevista i -evidentment- tu ets una de les dues.

Sí, ja sé que no és un mètode gaire científic ni fiable, però també sé que no m'equivoco tant com perquè tu tinguis raó. Au, vinga, va, deixa de fuetejar-te: les condicions eren impossibles però tot i així no vas callar, veritat que no?

Que te la deixin repetir en condicions i veuran què és una entrevista!!!

josepmanel ha dit...

Al marge de totes les frustracions, què bé que m'ho he passat llegint-ho, per favor...

Clidice ha dit...

Striper si, però aquesta era una cosa que requeria preparació :)

Francesc P. doncs a mi em va agafar per pixar-me de riure :P però és clar, no tinc solució ;P I va quedar fatal, fatal, fatal :D

Xiruquero va anar pitjor :P diguem que l'entrevista podria passar als "anals", literalment, de la història del periodisme :)

Puigmalet jo vaig acabar rient molt, d'impotència, del ridícul de la situació ... No ho aconsello a ningú fer una entrevista per mitjà d'un telèfon mòbil :P I no, però perquè no existeix :) (fiu!)

garbi24 bé, si l'hagués pogut fer amb "normalitat" no sé pas que hagués sortit, però el xurro que va sortir segur que no. Tot i que el personatge tenia massa tendència a menjar-se l'entrevistador, o sigui que ...

montserratqp nena, ja et planyo! perquè la sensació que vaig tenir d'impaciència ferotge era tremenda :( et feia sentir imbècil directament :( serà que en sóc ^^

Allau dubto molt que tingués accés ara mateix al senyor Pujol i, amb franquesa, ni ganes :)

SM tu no saps amb qui em jugava els "quartos"! Bé, cap "quarto" que no cobrava ni cinc, però ja m'entens. Déu me'n reguard de provocar la fera! :P

Lluís Bosch però és que tu ets un valent :D jo només intentava salvar l'expedient :(

MARTELL òndia! al Pasta Gansa? jo sempre l'escoltava! No tenia la sensació que ningú fes el ridícul. Llàstima :)

Robert ni cuita en ratafia!!!! d'EsparrEguera sempre hi ha algú repartit pel món :D Salut i euros!

Lluna hola! :) gràcies per la fe que em professes :D i no em fuetejo, senzillament me'n ric de l'enorme capacitat de fer el ridícul que tenim el personal :) però no passa res, no vaig fer res de mal, o sigui que no conservo cap rubor per això. Només ho vaig fer malament, a la vida es fan moltes coses malament, però no passa res :) un altre dia ja es fan bé :)

josepmanel me n'alegre xe! :) d'això es tracta, de riure una miqueta :)

Rafel ha dit...

D'això... vostè és la Clidice...aquell dia li faltava empenta. Escolteu, escolteu... ara no toca.
Encara segueix receptant gin tònic pel mal de panxa... i com va per la ràdio? Li dóna records a la Montse de part de la Marta.
Miri, li explicaré, si se'n va a Lima pot visitar aquell i els de més enllà...
Per cert era als cors de la Passió a la tercera fila?

.....

Galderich ha dit...

Ooooooohhhhh!!! S'ha perdut la gravació! Ningú la va recollir per fer-te xantatge?

Clidice ha dit...

Rafel no fem bromes que una ja té una edat :P no, no surto a la Passió ^^

Galderich a mi és molt difícil fer-me xantatge, perquè no tinc vergonya :D

Jaume Pros ha dit...

El que hi dius en aquest post, diveridíssim. Però encara m'ha agradat més com ho dius. Felicitats.

Clidice ha dit...

Gràcies Jaume! la pàtina del temps fa divertides aquelles coses que en el seu moment et semblen terribles :)