Com NO entrevistar al President de la Generalitat de Catalunya

... o per què no et quedaves a casa Clídice?

Bé, l'altre dia us en vaig parlar, quan us explicava els motius pels quals vaig anar a petar a la ràdio municipal del meu poble. El cas és que, al darrera de l'assignatura a la UOC, vaig acabar quedant-m'hi. Això volia dir fer de “reportero Tribulete”, anar amunt i avall amb la "carxofa" i el meu atrotinat Seat Marbella de color “assul”, fent entrevistes a senyores que sortien de la plaça, nens d'institut, balladors de sardanes ... fins el malaurat dia que va caure el pont de l'autovia i van morir quatre persones.

Aquest fet dramàtic, que encara no s'ha resolt, va comportar que Esparreguera sortís a tots els mapes. Traducció: tots els polítics van venir a corre cuita a fer-se la foto. I, per tant, una servidora i el meu atrotinat Seat Marbella “assul” vam anar amunt i avall amb tot de periodistes “de debò” (dels que tenen papers, vull dir) posant la carxofa sota els bigotis d'en Maragall, el Pasqual, Saura, Mas, Carod Rovira i qui convingués.

Això també, de passada, em va fer adonar dels distints tarannàs personals de cadascun dels nostres líders i ... bé, deixem-ho córrer.

O sigui que jo ja era una més de la redacció, havia après a produir un informatiu, redactar-lo, fer entrevistes, talls de veu, escaletes, fer funcionar la taula de so ... vaig descobrir, tard, allò que més m'ha agradat a la vida. Si al damunt hagués cobrat per fer-ho hagués estat la dona més feliç de la terra, però res és perfecte, i em vaig quedar en col·laboradora.

Finalment, tota la foguerada de l'esfondrament del pont va passar i la monotonia i la manca de notícies es va tornar a apoderar de la redacció. Cada dia telefonàvem a la guàrdia urbana, per si havia “passat alguna cosa”, llegíem de cap a peus la premsa comarcal, i ens la passàvem trucant a les entitats a veure si podíem farcir la mitja hora d'informatiu d'alguna manera quan no hi havia ple a l'Ajuntament. Aleshores va venir la inauguració del nou CAP i a tallar la cinta el Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya en aquell moment: el senyor Jordi Pujol i Soley.

Aquell era un d'aquells dies “perfectes”, tot l'staff estava desplaçat al CAP i només quedàvem el director i jo a la ràdio, de “guàrdia” com si diguéssim. El pes de l'informatiu el duien des de la mòbil i jo, amb franquesa, no sabia ni tan sols els actes que es farien amb el senyor tallador de cintes. O sigui que em prometia una estoneta de relax llegint els diaris amb els peus al damunt de la taula. De sobte una trucada que va agafar en Gabriel, el director.

- Montserrat, corre! Al locutori!

- Jo? què passa?

Vaig entrar corrent al locutori i em vaig posar els auriculars, mentre veia que el director, a l'altra banda de la peixera, es posava també els auriculars i començava a pitjar botons.

- Entres en directe amb el President!

- No! què ha passat?

- Doncs que han passat de llarg d'on teníem muntada la mòbil i la cap de protocol es nega a retrocedir per l'entrevista. La Susanna li ha dut el telèfon mòbil i parlaràs amb ell per telèfon.

- Gabriel! I què collons li pregunto?

- Tu mateixa! Però res dels últims escàndols familiars, res de política generalista, en realitat: RES DE RES! Però entrevista'l!

Vaig hiperventilar, en Gabriel em feu el senyal que estava en l'aire i es va sentir una veu esquerdada que deia, més ben dit, ordenava:

- Diguim!

- Pppppppresident, d'això, ehem, cocococom està?

Se sentí una tos característica, i fragments de paraules inidentificables. El President s'estava movent, tossint i amb la bonhomia(?) que el caracteritzava, i ajudat per la telefonia mòbil, feia la comunicació del tot impossible. En aquell moment hagués agraït, de tot cor, poder tenir un infart fulminant, o que un home llop entrés al locutori i em partís per la meitat, o que hi hagués una invasió extraterrestre, o ... crec que fins i tot vaig resar.

Bé, a la meva vida he tingut pocs moments de pànic total, de desig de desaparèixer de la faç de la terra. Però entre tornar a passar el terratrèmol a Lima o tornar-li a fer una entrevista de cinc llargs i angoixosos minuts al President de la Generalitat, no tinc cap mena de dubte de quina de les dues coses triaria: me'n vaig a Lima!

No, sortosament per la meva autoestima no es va guardar l'entrevista, ara no us fessiu il·lusions ^^