dijous, 30 de setembre de 2010

Les eines dels artistes

Autoretrat. Llort, Raimon. 1987. Apunt a bolígraf.

En Raimon Llort i Gasset va entrar a la botiga i, com cada matí, em saludà:

- Bon dia noia! on tens aquella cadira que tenim a mitges tu i jo?

Li vaig donar el bon dia somrient i vaig entrar a la rebotiga a buscar la cadira pel vell pintor. Les seves cames ja no l'acompanyaven i li convenia fer una parada de repòs a mig camí de la seva passejada. En Raimon vivia, una mica de caritat, a la residència geriàtrica municipal. Podríem dir que en tenia el privilegi per ser una suposada vella glòria de la població. I cada matí baixava al poble. La residència està, encara ara, al capdamunt de la vila, i practicament als afores, feia la seva passejada, parava a veure'm i se'n tornava al "mausoleu", com solia dir.

La realitat és que en Raimon mai havia viscut de forma regular al poble; ell havia dut la seva vida d'artista fora, crec que també va ser director d'alguna escola d'arts plàstiques a Cornellà, i que fou professor de l'il·lustrador José del Nido, entre altres. Però, a les velleses, va venir a raure on havia nascut, i l'ajuntament va creure convenient donar-li aixopluc. A la residència podia disposar d'un racó "on tot sembla normal, lluny de la colla de mòmies que hi ha tancades i amb les quals no es pot parlar de res que no sigui criticar els estadants", i el dubtós càrrec de director jubilat de l'Escola de Belles Arts d'Esparreguera. Això si, exercia d'artista, fins i tot amb la boina.

En Raimon venia a comprar material i a passar una horeta fent-la petar a la botiga. Ell parlava i jo escoltava; quan s'ensopia procurava fer-li preguntes que el transportessin al seu passat de deixeble d'Anglada Camarasa o que s'atrevís a explicar-me alguna anècdota prou "picant" (santa innocència!) de la seva vida bohèmia a Florència (?) i a París (?).

Després sempre queien, a fer fotocòpies o a comprar material, un parell d'artistes que es dedicaven a fer il·lustracions i col·leccions de cromos i s'afegien a la xerrada. Aquests sempre tenien més pressa, però no perdien l'ocasió de fer-la petar amb el vell Raimon. Ell era condescendent amb ells, el vell artista amb els nous, i ells, els moderns davant el vell, ho eren també de torna, i així passava una bona estona del matí.

I ... a què venia tot això? ai Clídice que perds! Ah! si! doncs venia a tomb d'aquest apunt d'en Girbén, on ens parla que ha fet "neteja" del seu estudi, i li sembla xocant que em puguin extasiar "els productes químics, els dissolvents, els adhesius, els tints, les massilles", i m'ha fet recordar en Raimon, l'Isidre, els materials pels "meus" artistes, el pare quan m'ensenyava a dibuixar mans, la cal·ligrafia, les plumilles, l'olor de la fusta dels llapis, el tacte del paper de dibuix, les gomes, els difuminadors, els carbonets, la trementina, els burins ...

19 comentaris:

XeXu ha dit...

Ens costa poc posar a treballar els records, això és que en tenim molts. D'acord, potser aquest cop la relació d'idees era més obvia, però no tant no? Ai, la ment!

Vida ha dit...

Aquest post m'ha encantat! El contingut, la frase "on és aqueixa cadira que tenim a mitges?", el dibuix den Quino (la idea que conté el dibuix den Quino)...:) Bon dia!

Alberich ha dit...

Als fons dels armaris i als racons dels vells estudis hi ha un munt de records que ens transporten a les vivències del passat. La memòria també és un d’aquests armaris.
Quin goig el contacte amb els vells artistes i amb la gent que viu o ha viscut la intensitat dels moments. Ho has expressat amb tota l’ànima i fent-nos-ho viure com si hi fóssim .
Salut.

en Girbén ha dit...

I que ben estirat el fil del meu apunt!
Una de les definicions d'art que més m'estimo és aquella de Heidegger: Art és allò que succeeix en el taller, perquè, tot remarcant la seva condició artesana, l'allunya de qualsevol metafísica sublim.
I ser artesà comporta, pel damunt de tot, la joiosa possibilitat d'anar des del començament fins al final d'una obra. D'aquí el munt d'eines, materials i productes que pots arribar a necessitar. Des d'una biselladora a un vernís holandès passant per una bona provisió de blanc d'Espanya, són milers de paraules associades al seu possible ús.

Casiopea ha dit...

Hola Clidice,

Des del primer moment vaig estimar a en Raimon Llort. M'ha agradat molt que li hagis fet aquest apunt.

Lluís Bosch ha dit...

Encara que volies anar a parar a la conclusió final, trobo que el retrat del vell professor de dibuix ha quedat molt bé. I m'apunto ala deficinió heideggeriana d'en Girbén, que és molt clara i elimina dubtes de moda.

Galderich ha dit...

Clídice,
Un apunt molt sentit i molt vital. A més, m'has fet retornar les olors als materials que anomenes... Uhmmmm!

Allau ha dit...

Clídice, tan ben lligat com ben escrit. Gràcies.

Carme ha dit...

Un apunt que té moltes històries i totes enganxen. :)

marta (volar de nit) ha dit...

Em sembla que ens has fet viatjar a tots. I no ho dic per l'olor dels dissolvents! :)

Vicicle ha dit...

El meu avi matern va ser pintor. No el vaig conèixer, però a casa conservaren el seu estudi amb les teles, pinzells, pintures, olis, paletes… Entrar a una botiga de aquests productes em produeix el mateix efecte que la magdalena de Proust. I el teu evocador relat també. Gràcies.

Albert B. i R. ha dit...

Sorprèn l'actitud de l'Ajuntament de permetre'l restar mig de caritat en aquell lloc. Ja només això ja és un reconeixement i significa que va fer alguna cosa que ha quedat al poble.

Eulàlia Mesalles ha dit...

Les olors són un fort impuls per teansportar-nos a la memòria. De vagades una olor ens transporta a un lloc. Ja ha anat bé que en Girbén t'hagi transportat al record de la olor dels disolvents...
Recordo que l'Art a "belles arts" era una cosa obscura i elq ue era bo o dolent era un misteri...així que la definició que ens aporta en Girbén em tranquil·litza, m'agrada i estaria bé que alguns professors se l'apuntessin...

Per cert, no vaig ser joqui va fer belels arts. Per a això sóc negada. O no ho he he intentat prou...

F.Puigcarbó ha dit...

M'agrada la definició d'art, quadraria amb Picasso que deia que la inspiració t'ha d'agafar treballant. L'art és tambè esforç, dedicació i quelcom més. . . .intangible

Rafel ha dit...

No el coneixia el Raimon, però el dibuix ho diu tot: meravellós, creatiu, impagable.

Clidice ha dit...

XeXu si i espera't quan et facis vellet! :)

Vida en Raimon era molt franc i planer, si més no amb mi :) En Quino en sap molt, amb molta senzillesa :)

Alberich sempre m'ha agradat invertir temps en escoltar la gent més gran. Em fa la sensació que així, escoltant els seus records, moren menys.

Girbén gràcies :) qui millor que tu per saber-ho :)

Clidice ha dit...

Casiopea si, era un home entranyable, amb molt de caràcter, però si volia ser simpàtic en sabia :)

Lluís Bosch merci, per a mi les eines de l'artista sempre van lligades a aquell període que en trastejava tantes com a venedora.

Galderich les sentors són l'essencia d'un tipus d'art :)

Allau gràcies a tu per llegir-lo :)

Clidice ha dit...

Carme totes les històries del món s'entrecreuen :)

marta (volar de nit) hahahaha, si, pots agafar un "vuelu" ;) merci :)

Vicicle Proust va copsar l'essència de com es desperten els records en l'ésser humà :)

Albert B. i R. si, aquell ajuntament les feia aquestes coses, també n'era injust amb d'altres, massa personalisme.

Clidice ha dit...

Eulàlia Mesalles reconec que era una frustració constant pels professors de dibuix, per la meva falta d'interès, en canvi quan vaig fer dibuix tècnic ja va ser tota una altra cosa :) Sortosament, no tothom serveix per la mateixa cosa.

Francesc Puigcarbó si, aquest intangible és la diferència moltes vegades :)

Rafel si, segurament no era prou bo com per a reeixir, però en la vida segur que ho va fer, la sensació era que s'ho havia passat la mar de bé fent el que volia :)