dimarts, 21 de setembre de 2010

Versió 2

(Versió 1)

La Sara s'aixecà de la cadira i aixecà el puny esquerre en una salutació al camarada Director General de la zona A-37. Li oferí el seient i se li adreçà amb un ritual “que puc fer per tu camarada Director General?”. El camarada s'arrepapà a la cadira i posà cara d'amoïnat. Era gros, amb la cara botida fins el punt de l'apoplexia, i es movia amb les maneres típiques de qui se sap poderós i, gairebé, invulnerable. Procedent del proletariat, havia pujat en el quadre de comandaments del Partit i ara vivia amb la seva família en un palauet requisat als burgesos, viatjava en un Audi A8, resta de l'antic capitalisme, amb xofer i dos camarades Guardaespatlles, dos saurins amb cara de ben pocs amics.

- Quina merda aparcar en aquest poble! - exclamà deixant anar un esbufec.

Ella feu cara de comprendre el drama del camarada Director General qui, un cop engegat, sabia que se la passaria durant deu minuts malparlant sobre aquests anti-revolucionaris que només posaven pals a les rodes del bon funcionament de la neo-soc. La Sara pensava en si era possible que la roba del vestit del camarada Director General, de la mateixa factura que el seu, fos d'algun teixit especial, ja que no només no feia nusos sinó que semblava que tenia un lleuger reflex brillant. El camarada venia cada tres mesos a fer que la Sara, camarada Expenedora de Permisos de Residència, li segellés el permís extra que tenia el camarada Director General, per mantenir una aspirant a Cantant d'Himnes Patriòtics en un piset de les Corts. Ho feia en persona perquè no volia que li arribés la notícia a la seva esposa, una camarada molt ben relacionada amb la cúpula del Partit.

Se sentia totalment descoratjada. Havia de treballar per sent-cents vint-i-un pirulis, durant vuit hores al dia, al darrera d'aquesta taula en aquest despatx minúscul i atapeït d'arxivadors fins al sostre. Els pirulis havien substituït els euros ja feia temps, mil pirulis feien un txatxi. L'aire fred s'escolava pel marc de les finestres, de l'època capitalista, i tenia els peus congelats perquè el despatxet era, en realitat, un balcó tancat i re-aprofitat. Mentre el camarada Director General anava desgranant els seus greuges contra la societat que, a dir d'ell, sobrevivia gràcies al seu bon govern, la Sara obrí el calaix de la taula i veié el Tokarev TT-33, negre i amenaçador, que havia aconseguit per mitjà d'un camarada Secretari de Zona que col·leccionava armes de l'antiga URSS, i amb el que havia acabat al llit. El camarada Director General obria i tancava la boca i la Sara pensava en la poca traça del camarada Secretari de Zona qui, al cap de cinc minuts, ja dormia com un beneït al seu costat. Ella, evidentment insatisfeta, s'havia dedicat a remenar-li els calaixos i havia trobat la pistola amb una caixa de munició al costat. Mai havia tingut una arma de foc a la mà i, un cop fora de la casa, amb l'arma i les bales a la bossa, se sentí poderosa. Va haver d'anar a la biblioteca i d'amagat aconseguir un manual per tal de poder saber com funcionava l'arma, després se l'endugué al despatx i la tenia al calaix, tancada amb clau. L'arma la feia sentir segura, li passà, suaument, el dit índex per la culata i, sense rumiar-ho la prengué, l'aixecà, encanonà el camarada Director General a la cara i, sense parpellejar, li engegà un tret al cap.


El camarada Director General no va tenir temps ni de fer cara de pànic. Tot seguit aparegué per la porta l'Estel, que treballava a la taula al costat de la porta del seu despatx. L'Estel cobrava exactament un txatxi quatre-cents quaranta-dos pirulis, just el doble que ella per fer una feina no qualificada. Això si, era una camarada Lampista que s'encarregava del bon funcionament dels baixos i les canonades del camarada Cap d'Oficina, classe O. Hi havia les camarades Lampistes de classe C, que treballaven al carrer i les camarades Lampistes de classe CdB (casa de barrets). No ho dubtà, tenia el carregador ple i li etzibà un tret al tòrax, una mica sense apuntar. L'Estel caigué enrere, morta d'un tret al cor. S'escoltaven crits més enllà, les altres companyes havien fugit corrents. No tenia intenció de perseguir-les, se sentia tranquil·la i en pau amb ella mateixa.

24 comentaris:

garbi24 ha dit...

si el cíclic no s'atura, pocs burgesos quedaran, la Sara farà la neteja
Continuarem

kika ha dit...

no m'han sortit els comptes.
si dius que 'mil pirulis feien un txatxi ' la sara cobra setcents i pico pirulis, i l'estel cobra el doble aleshores l'estel deu cobrar un txatxi i quatre cents pirulis, no mil txaxis... no?

en qualsevol cas, una molt bona variació... no m'ho esperava !

Clidice ha dit...

les Sares garbi24 no en fan mai prou de "neteja", potser sortosament ;)

kika m'he despertat amb l'angúnia que no ho havia corregit, i ha estat el primer que he fet. Sou massa matiners per a mi ;) gràcies!!

Alberich ha dit...

Una molt bona segona versió, on es dedueix que els extrems es toquen. Au va, ara cap a la tercera!...El detall erudit de la pistola Tokarev m’ha fet gràcia. Quan parlaves del Colt 38, jo pensava: “Ai, que el “guai” i el que fa més pupa és el 44!”, però ja veig que estàs al cas ;-)

Carme ha dit...

Boníssimes dues versions de la mateixa història. I és que cadascú és com és i acaba trobant el seu paper sigui on sigui. M'encanta... hi haurà tercera?

Allau ha dit...

Si continues amb les versions, acabaràs amb tot el poble...

Clidice ha dit...

Alberich gràcies :) i bé, respecte a l'arma, una té certes amistats i pregunta amb tota la descaradura ;P (no hi ha res millor que el coneixement inútil, i en som legió!)

Carme més aviat no, que jo sóc impacient de mena :) s'ha d'acabar d'alguna manera, ja ho veurem :P

Allau no em temptis que ja saps que sóc de matar molt :D

Aristofeles ha dit...

feia temps que no em reia tant! Molt bona aquesta versió 2. Fa més gràcia havent llegit l'1. Bé, aqui no crec que sigui autobiogràfica, Tovarich, a menys de que en una vida passada asaltesis el Palau d'hivern...

lolita lagarto ha dit...

-colt 38 trucant a tokarev-33... d'aquí a 1 hora al moll!
-ok!
..al moll...
-pang! fa la Colt
-ping! fa la Tokarev
bassals de sang... el final sempre és el mateix!

Clidice ha dit...

hahaha Aristofeles no, tinc una edat (o dues) però no he viscut la URSS "en viu i en directe" :P

lolita lagarto bona representació, tanmateix (veu repipí) tothom sap, i és profecia, que una arma de foc no fa mai ni "pang" ni "ping", fan "pinyau-pinyau", el segon "pinyau" per l'eco, of course. Tse! és que se us ha d'ensenyar tot eh! :D

LEBLANSKY ha dit...

No vull ni imaginar-me cap on deu anar la Versió 3.

U.Q.F. ha dit...

Ara ho tens en aquell punt tan bo, quan ja fas barrinar el lector...
Ja friso.

Ángel ha dit...

Por ahora prefiero la versión 1. Esta se me hace muy cuesta arriba, imaginar una sociedad Orwelliana al más puro estilo "1984" no me motiva. Por otra parte en el fondo no hay diferencia alguna, ... pero quiero pensar en una tercera posibilidad, en un orden de cosas justo y liberador.
¡¡¡por diós tiene que haberlo!!!!
Un abrazo

Clidice ha dit...

LEBLANSKY la meva impaciència ja és proverbial, o sigui que no hi ha Versió 3. Només uns finals per jugar ;)

U.Q.F. quan em dieu això aleshores me n'adono de la meva infinita gosadia i voldria fugir corrents. Ai! :)

Ángel no sé que decirte, conociéndome como me conozco, que ya hace algun tiempo que convivo conmigo misma, lo dudo. Será que soy algo escéptica respecto a la capacidad de la humanidad para generar algo parecido a la justícia? :)

F.Puigcarbó ha dit...

sinceramet, aquesta es molt inferior a la versió 1, de fet no és gens creïble. Esperarém a la 3.

Clidice ha dit...

Benvolgut Francesc Puigcarbó no pretenia fer literatura, això és cosa de vosaltres, els escriptors. Només esperava que es captessin els matissos irònics. Fins i tot en aquest text te n'he dedicat algun, veig que no l'has identificat. :) Ah! i no hi ha versió 3.

Vida ha dit...

Escenari canviat, mateixes emocions, com la història universal d'aquests homes "bípedes però apuntalats" que som. :)

Aristofeles ha dit...

Només vull dir que jo dissenteixo de la majoria i crec que la versió 2 es molt bona, tot i que va lligada a la versió 1 i no es tant divertida sense haver llegit la versió 1 (es dir que sola potser no funcionaria) o sigui que no facis cas del que et diuen, que la v-2 té molta irónia, sobretot lo dels pirulis i el txatxi.

Clidice ha dit...

M'agrada Vida això de "bípedes però apuntalats" :)

Aristofeles gràcies, no passa res, en confiança, tinc el "parello" emprenyat dient-me que podria escriure coses millors. No acaba d'entendre que no es tracta tant d'escriure com de dir, o intentar-ho ;)

Rafel ha dit...

A veure si era Nikita, dura de matar, que s'ha infiltrat entre la nomenklatura. I n'ha acabat farta de no tastar caviar.

F.Puigcarbó ha dit...

Dispensi vosté,. jo no sóc escriptor, escric o intento escriure que és una altra cosa. Quan als matissos irònics si que els he captat, el que no se qui és el que m'has dedicat, dec estar espés a primera hora del matí.

Bon dia!

María ha dit...

Pues a mi CLÍDICE,

que me pirriajn los toques surrealistas, te aseguro que esta versión, a lo república socialista bananera, versión Blade runner me ha gustado, sobre todo lo del pago de salarios en pirulís:-)

Si es que los tiranos y los déspotas, sean del lado que sean son igual de repulsivos ¿pero pobre estrella, le caen todas a esta mujer? :-)

Besitos, CLI


PD
Disculpa que hoy no te lo ponga en catalán, es que ando apuradilla y quiero leerte el de arriba :-)
Pero que conste, que gracias a ti, estoy haciendo muchos progresos en tu lengua, que lo sepas.

Pilar ha dit...

M'ha encantat aquesta versió. És com una rèplica a "Un mundo feliz", en versió nazi.
Genial! Més que genial...Pluscuamgenial! :-)

Clidice ha dit...

Rafel Nikita és un subproducte que quadra perfectament amb el nostre temps. El somni adolescent de tants homes: un company invencible amb mamelles. Potser molts encara viuen a Esparta.

Francesc Puigcarbó tu has publicat (i fins i tot signat) llibres, ergo ets un escriptor. Jo només sóc una xerradora :)

María soy hija de mi tiempo y durante muchos años me sentí terriblemente culpable por mi fascinación por 'La naranja mecánica' por ejemplo. El terror que me produce la violéncia, incluso la verbal, debido a la educación recibida, ha chocado frontalmente siempre con nuestra realidad que SIEMPRE es violenta, en distintos grados, pero casi todos nuestros actos están revestidos de agresión hacia los demás. Me preocupa, no lo niego.

Pilar gràcies! ja sou dues, tu i ma germana ^^ no som parentes oi? hihihihi 'Un món feliç' és un dels llibres que m'ha agradat més.