dijous, 5 de novembre de 2009

Regal inesperat


Ahir vaig arribar a casa a les dues de la tarda, com sempre quan treballo de matí. M'esperava un paquet que m'havia enviat una blogaire gallega, la Pepa Barrios, del Sin permiso de tu cara ni licencia de ustedes (molt recomanable). Amb la Pepa no ens coneixem però, com passa sovint al món virtual, ens hem caigut bé d'entrada i jo la llegeixo amb deler i ella em llegeix amb bondat infinita. La llegeixo, no només perquè penso que escriu bé, sinó perquè m'apropa també poetes i artistes gallecs ... i en gallec.

Galícia és la nostra gran oblidada. Malgrat que són molts els emigrants gallecs que viuen entre nosaltres, que tots mengem o hem menjat en restaurants gallecs, que molts han fet el Camino de Santiago i que tots, sense excepció, sabem aquella dita de "las meigas, haberlas haylas", en realitat poca cosa més sabem de Galícia, els gallecs i la seva cultura i jo menys que ningú, que encara no hi he estat mai i no hi tinc cap mena de vincle familiar ni sentimental. Però la seva llengua m'atrau, poderosa.

El paquet era petit de tamany, però el contingut era gran: el llibre Antologia poética de Celso Emilo Ferreiro, en versió bilingüe gallec-espanyol, i el llibre de contes Cando era tempo de inverno, de la pròpia Pepa Barrios.

De l'Antologia poética. Celso Emilio Ferreiro

"Setembro 1972, II

A poesía debe ter como fin
a verdade práctica

Perguntoume un literato,
¿qué poesia fas ti?
eu non fago poesía,
faime a poesía a min.

Cómo son eu non o sei,
soie sei cómo non son.
Non son un poeta-ouxeto,
non son un poeta-sport,
non son un poeta-fámulo,
non son un poeta-mol
pra darlle gusto ós burgueses
que andan buscando o folclor.

Que cada poema sexa
un acontecemento,
algo que está pasando
lonxe ou perto.
Unha canción,
un suceso,
un cartel,
un berro,
e tamén,
por qué non,
un beixo.

O mundo do futuro
non nos pertece,
o mundo do pasado
no desván envellece.
Ó presente me ateño,
a poesía é un arma,
disparemos."

De A rapaza da libraría (començament), dins el llibre Cando era tempo de inverno. Pepa Barrio.

"Ás oito e media, Sara baixou a rella da libraría e botou unha ollada ao escaparate. Observou a disposición das novidades que esta tarde colocara e gustoulle o resultado.

Acostumaba pechar un pouco máis cedo, sobre todo un sábado coma o de hoxe, pero renovar o escaparate atrasáraa. Así que non lle quedaba tempo de pasar pola casa para amañarse nin tampouco avisar a nai. Chamaríaa por teléfono desde o bar e de paso tomaría un café. A aquelas horas, o barrio estaba tranquilo. As tendas pecharan xa e a praza, sen o boureo dos nenos, ofrecíase silenciosa e solitaria, cun pouso de melancolía aboiando no aire. Mentres a cruzaba, Sara recordou a praza de outrora, cando aínda tiña o chan de terra e só era un soar, un proxecto de praza, no que se colocaron uns bancos de madeira e os primeros bambáns ..."

Amb permís, i amb perdó, m'he atrevit a fer-ne una traducció

"A dos quarts de nou, la Sara va baixar la persiana de la llibreria i feu una ullada a l'aparador. Observà la disposició de les novetats que hi havia posat aquella tarda i li va agradar el resultat.

Solia tancar una mica més d'hora, sobretot els dissabtes com avui, però renovar l'aparador l'havia retardat. Així que no li quedava temps de passar per casa per arreglar-se i tampoc avisar la seva mare. La telefonaria  des del bar i, de passada, prendria un cafè. En aquelles hores, el barri estava tranquil. Les botigues ja havien tancat i la plaça, sense el xivarri dels nens, s'oferia silenciosa i solitària, amb un pòsit de melancolia surant en l'aire. Mentre la creuava, la Sara va recordar la plaça d'altres temps, quan el sòl encara era de terra i només era un solar, un projecte de plaça, en el que s'hi van posar uns bancs de fusta i els primers gronxadors ..."

moitas grazas, é un regalo espléndido, dunha muller moi especial

per traduir del gallec, encara que sigui al castellà, teniu aquesta web

15 comentaris:

Striper ha dit...

Un regal esplendit, per que es cultura i a mes alimenta l'anima.

òscar ha dit...

Al món blocaire s'hi creen petites relacions virtuals que són una veritable delícia.
Ma sogra és galega, que és una dada més que significativa confimant això que de "haberlas, aylas" :) (és broma; que com ho llegeixi la meva dona aquesta nit acabo dormint al sofà)

garbi24 ha dit...

Una gran terra...que potser si tenim oblidada i potser a ells ja els va bé que els tinguem un xic oblidats...doncs tenen el paradis per ells sols

Galderich ha dit...

Clídice,
És curiós com el gallec, en ser un idioma llatí, l'entenem sense gaires problemes malgrat estar a quilòmetres lluny i tenir poc contacte. Llavors, qui posa els impediments perquè llengües comprensibles pels qui tenen una mica (molt poca en realitat) de bona voluntat no siguin oficials per promocionar-les i que no es perdi un tresor viu?

ddriver ha dit...

i molts fan de taxista tambe grrrr

Carme ha dit...

Tant que ens podríem entendre sense intermediaris... oi? Només ens els 4 primers versos, la llengua gallega ja m'havia captivat. Propera i llunyana, entenedora i desconeguda. Em faig la mateixa pregunta que en Galderich...

matilde urbach ha dit...

Ai, clidice queridiña,
para min, o simple feito de chegar eiquí e atoupar coa língoa proletaria da miña tribu xa é un regalo; e dos bons.
(entendese ben, ou?)
unha aperta

Sandra D,Roig ha dit...

Un regal fantàstic!
un post molt interessant.
una abraçada.

berta ha dit...

Preciós!

en Girbén ha dit...

Ai, es que vinc de fora, de veure el cel!
Se m'acut que la segona fornada d'estructuralistes (tot fent-li visiblement l'ullet al pare Lévi-Strauss) van voler ampliar el seu concepte de "Le Cru et le cuit", estenent-lo amb el "pourri" -el podrit.
Aquesta tríada conceptual (cru-cuit-podrit) l'assimilaria als items de l'esvaït somni que ja és "Galeusca".
I si, segons el meu coneixement (on, proporcionalment, si "gal" seria: 1, "eus": 1000, i "ca" -la nostra-: 1000000); tendeixo a pensar que Galícia és un un lloc en cru, Euskadi està -estimablement- ben cuita, i que Catalunya (per bé i per mal) sembla un saborós formatge podrit.
De Galícia -que he volgut veure de prop- tant puc maldir-ne com dir-ne glòries...
La primera vegada que vaig trepitjar-la vaig fer el ploricó fins aconseguir la infecta gaita que tan volia; i, la primera cosa que vaig fer darrera vegada que vaig ser-hi, va ser comprar un bon diccionari gallec.

kweilan ha dit...

M'encanten aquests regals sorpresa i els textos que has posat, una delícia.

Francesc Mompó ha dit...

El sol fet que duga una cita de l'Isidore Ducasse, comte de Leautremon ja me'l fa interessant. Ara l'enganxe.
Salut i Terra

rits ha dit...

sempre he trobat que el gallec és una llengua molt dolça.
un regal preciós!

Clidice ha dit...

Tens tota la raó Striper és un regal esplèndit :)

Espero òscar que no dormis al sofà avui :P si, tenim relacions interessants en el món dels blogs.

Tothom m'ho diu que és un paradís garbi24, cada dia em sap més greu no haver-hi anat encara

Galderich tot és política, les llengües romàniques es poden comprendre amb una certa facilitat. Sobretot si en parles dues com nosaltres.

ddriver tothom s'ha de guanyar la vida home :) aquí i a Galícia :)

Carme Parlat ja costa una mica més, però tot és voler-ho :) escrita i pronunciada en veu alta és fantàstica!

Enténdese perfectamente querida matilde, grazas por vir, un bico ;)

Gràcies a tu Sandra realment m'ha fet molta il·lusió aquest regal :)

Gràcies berta benvinguda :)

De totes les terres Girbén se'n pot dir bé i mal. M'hauré de rumiar amb calma la teva primera part ;P i no em puc ni tan sols imaginar el drama que pot suposar un neòfit amb una gaita, talment com trepitjar la cua a un gat?

Oi que si kweilan? a mi també m'ho semblen :)

És un clàssic Francesc, les seves lletres han alimentat pensament, literatura i cançons :)

A mi també m'ho sembla rits, però això sol ser normal amb llengües que no es coneixen. N'he sentit algunes que semblen talment el parrupeig dels coloms, precioses, encara que no entenguis ni un borrall.

Shandy ha dit...

Clidice, isto sí que é un agasallo inesperado e ben fermoso! Ay rapaza, que me deixas sen palabras.
Ver aquí el libro de Celso Emilio Ferreiro y sus versos junto al libro de la Pepa me emociona. Pero sobre todo leer ese texto de "A rapaza da librería" en catalán. Qué bien suena, me sorprende gratamente. Moitas grazas por esa tradución.
Clidice, es cierto lo que dices sobre el desconocimiento de las culturas ( y sobre todo aquellas consideradas "periféricas") Solemos quedarnos con tópicos o con aquello que se promociona o publicita en una agencia de viajes. Necesitamos tiempo para descubrirlas, y es tanto y tan bueno lo que hay en cada una de ellas que es inabarcable.
Internet y muchos blogs han abierto puertas y ayudan a descubrir lo que no se muestra en las grandes superficies comerciales.
Azares, casualidades, búsquedas, afinidades electivas... en la red, llegan a crear afectos e incluso buenas amistades.
Y sí, sí, que eu non creo nas meigas, pero habelas hailas. E a min gústame ata velas bulir por estas terras. Non hai vila nin aldea onde non haxa una historia coa súa particular meiga.

Un abrazo