dimecres, 11 de juliol de 2012

Una forma de vida, de la Nothomb

d'aquí
"Són rars els éssers que em resulten més agradables en persona que no pas per carta; suposant, evidentment, que tinguin un mínim de talent epistolar."
No sé com prendre'm aquest tros de la suposada autobiografia d'Amélie Nothomb. L'autora no para de literaturitzar tota la seva existència i és això el que sempre em fa estar un pèl incòmoda, una mica com si sorprenguessis algun secret inconfessable, o com quan aquella senyora t'explica tota la seva existència a la sala d'espera del metge. Tanmateix, se'n surt admirablement en això d'explotar el nostre interès i, sobretot, perquè controla al màxim el temps i la llargària de l'obra. I és aquí on notes que realment t'estàs comunicant "a la manera del nostre segle".

Enmig de la correspondència de l'autora amb un soldat nordamericà destinat a l'Iraq, un soldat que diu haver començat una rebel·lió a base de menjar i menjar, de tal manera que s'ha convertit en obès mòrbid, podem trobar-hi les reflexions sobre les relacions humanes, les fronteres que ens marquem, les accions i reaccions al davant de la desvirtualització, cal tenir contacte amb l'ésser real amb qui et carteges?
"Si en Melvin era un artista, jo l'havia privat d'una qualitat indispensable per a l'art: el dubte. Un artista que no dubta és un ésser tan carregós com un seductor que dóna per fet que es mou en terreny conquerit. Rere tota obra s'hi amaga una pretensió enorme, la d'exposar la pròpia visió del món. Si aquesta arrogància no té el contrapès de l'angoixa del dubte, s'obté un monstre que és a l'art el mateix que els fanàtics són a la fe."

6 comentaris:

Carme ha dit...

Ara me n'has fet venir ganes... per tot, per les citacions, per la teva reflexió...

El buscaré, gràcies!

en Girbén ha dit...

Tengui!
I ben d'acord quan assenyales el seu control sobre la llargària de l'obra.
Una totxana de 500 pàgines, apart de fer enrere a molts lectors, no hauria afegit res.
M'encanta el final dels sís a les fatídiques caselles d'aquell cim de la ingenuïtat que és el qüestionari americà. Som molts els que hi havíem pensat, però encara ningú ho havia posat per escrit.

pons007 ha dit...

jo vaig tenir una època que em llegia la Nothomb, però em va nsar i va passar aquella època.

Gemma Sara ha dit...

A mi em va agradar molt la primera, Higiene de l'assassí, i després l'he anat llegint saltejadament, és veritat que té un nosequè de pervers, de morbós. El tema de la desvirtualització m'intetessa!

Ángel ha dit...

La última cita me parece excelente. Demasiadas ideas inamovibles, demasiados actos de fe, y poca opción a la duda y a reconsiderar otras opciones
Un abrazo

Clidice ha dit...

Carme mai fa nosa una Nothomb ^^
Girbén m'agrada veure que l'aprecies, perquè reflexions com l'última resulten impagables. Allò de "perdoneu, però algú ho havia de dir".

pons007 bé, totes les masses piquen. A mi m'agrada, intercalada entre altres coses, per això no n'abuso. A més, és una literatura que et permet tenir el francès al dia :)

Gemma Sara em passa el mateix, la gràcia és que és una autora que no defuig la realitat virtual que l'envolta, i s'agraeix, després de tant integrista que sembla que visqui al XIX, que ni telèfons sembla que vulguin fer servir.

Ángel te viene como anillo al dedo, verdad? :)