dimecres, 25 de juliol de 2012

Se m'acut que ...

Pla de Nequa, del llibre Viatge a Nequa, de Josep Bou i Cinto Gabriel
L'enyor és una bèstia coquina que remuga per allò que ha cregut que posseïa. Amb els anys, s'atenua el seu neguit, perquè, lentament, aprèn a acceptar la derrota.

10 comentaris:

El porquet ha dit...

O de fet se n'adona que mai havia posseït res...

joan gasull ha dit...

però mai s'acaba de treure l'enyor......tot i acceptar la derota

Carme ha dit...

Que preciós!

Totalment d'acord, amb la citació i amb el dos comentaris del porquet i del Joan... és ben bé així.

Mai s'acaba del tot l'enyor, s'atenua, només, per més que entenguem moltes coses.

Rokins ha dit...

en sintonia....comparteixo

Ángel ha dit...

Seremos eternos desposeídos.
buena reflexión
Un abrazo

Joan ha dit...

No ho veig. Per mi l'enyor té un punt de melangia trista, però no de rancúnia. En canvi, en aquesta bèstia coquina que descrius, n'hi veig. Quines coses.

Galderich ha dit...

Saber que tot el que tens no és teu malgrat els notaris ajuda a no ser gassiu.

És curiós com la mística -no la religió institucionalitzada- ho té clar en una renúncia total a propietats... i sentiments!

Però si m'ho permets, m'agrada més l'enyor i deixarem la perfecció als altres...

Marta ha dit...

Caram Clídice. L'any 2010 vaig estar per aquests paratges. Costa d'arribar-hi però és un lloc màgic. Vaig fer-ne una entrada al blog, l'enllaç de la qual és:

http://todoreh.blogspot.com.es/search?q=Pallars

Et convido a anar-hi si no ho has vist i també a visitar el meu apunt.

XeXu ha dit...

No està mal vist, el pas del temps va pal·liant l'enyor i fent-lo més fàcil de portar, però no trobes que hi ha enyors que ni amb tota una vida? Proporcional al sentiment de possessió que teníem?

Clidice ha dit...

Perdoneu a tots i a totes el retard, són dies estranys aquests d'abans de les vacances, i més si ets comptable de vàries empreses i has de tancar l'any. M'interessa sobremanera aquest sentiment va de possessió que tenim sobre les persones i les coses. Potser és per defecte de fàbrica, però el cultivo poc i sempre he vist la vida com l'aprenentatge d'anar-nos desprenent de tot allò que, en algun moment, hem cregut que ens pertanyia. Gràcies per ser-hi!