divendres, 2 de gener de 2009

Ciberfeminisme, dones a la Xarxa i Net.Art

CIBERFEMINISME, DONES A LA XARXA I NET
Amb la publicació a Anglaterra per Mary Wollstonecraft1 (1759-1797) de A vindication of the Rights Women2 (1792), podem parlar del començament de la vindicació feminista. Accés a l'estudi i al treball remunerat, per part de les dones, han estat durant aquests dos segles l'eix central de la mateixa. Així, podríem parlar del ciberfeminisme com d'un renaixement del feminisme, encara actiu i desprestigiat, dels anys setanta. La contraposició que s'ha fet, tant per part de la societat patriarcal, com per part de les pròpies feministes, identificant com a antitètics els termes “masclisme” i “feminisme” ha servit de ben poc a la causa. Si bé “masclisme” és el terme que cal emprar per definir la dominació de l'home sobre la dona en les societats humanes, “feminisme” no n'és l'antònim, ans al contrari, és sinònim d'igualtat, ergo homes i dones, mascles i femelles, haurien de lluitar en la causa feminista, en la causa de la igualtat entre tots els ésser humans.
Perquè, doncs, en la nostra societat, en el segle XXI de la nostra era, encara “sexe es destí”, què passa que encara no s'ha qüestionat obertament la societat patriarcal, la dominació del mascle sobre la femella i no s'han fet els canvis per adequar el pensament a una realitat que seria la ideal? Està tan inserit en el nostre imaginari el pensament del mascle dominant que ni tan sols la majoria de les femelles de l'espècie són capaces de distingir-lo, de copsar-lo i de canviar-lo. Diu Cèlia Amorós3 a Hacia una crítica de la razón patriarcal4, que el pensament patriarcal consisteix en el no pensament sobre les dones i, seguint aquest argument, podem anar identificant en la nostra societat tots aquests símptomes de l'ostracisme lingüístic i ideològic al que s'ha condemnat el gènere femení. Des del quadre de l'evolució de l'espècie on, invariablement, hi veiem un mascle que evoluciona a humà des d'un mico primigeni, passant per la generalització de l'espècie en “homo”, el mascle humà es pren com a representant neutre i la femella humana com a ésser específic i sexualitzat. Així, podem veure que en tots els camps del saber, de l'esport, de la societat en general, el nom genèric sempre refereix a allò fet, pensat o practicat per homes i quan són dones, s'afegeix l'apèndix “femení” (un quartet femení de corda, futbol femení, natació femenina ...), el sexe, la funció reproductiva de la dona, sempre condiciona la diferència.
Així, uns éssers, la meitat d'una espècie, la humana, que probablement foren les creadores de l'agricultura, de les primeres edificacions, de l'artesania i el filat, de les primeres manifestacions artístiques de la humanitat, les primeres metgesses i farmacèutiques, en definitiva, les posseïdores del saber, es veuen desposseïdes d'aquest títol i relegades a la clandestinitat domèstica i a la submissió al mascle, veritable propietari del món. Eva condemnada a parir amb dolor per haver volgut menjar de l'arbre prohibit, de l'arbre del saber. Aquesta divisió per gèneres de la nostra societat la podem veure en el següent quadre d'Ana de Miguel (Universidad de A Coruña) i Montserrat Boix (Mujeres en Red):
ESFERA PÚBLICA
ESFERA PRIVADA
Masculí
Universalitat -neutralitat
Cultura – ciència - tècnica
Llibertat
Ment – producció d'idees
Raó – enteniment
Ètica de la justícia
Competitivitat
Fer
Productivitat – treball assalariat
Femení
Particularitat – parcialitat
Natura
Necessitat
Cos – producció de cossos
Passió – sentiments
Ètica de la cura
Caritat – beneficència
Ser
Improductivitat - “no treball”
els iguals”: individus – ciutadans
les idèntiques”: mares - esposes
El segle XX ha estat el segle d'inclusió de la dona en el “món real”, les lleis d'igualtat, l'accés al món del treball remunerat, si més no en el primer món. Malgrat això aquesta inclusió conté un parany terrible: la dona només ha accedit a afegir una nova feina a la que ja feia i ara ha de sumar dues jornades, la pública assalariada i la privada i domèstica. Tal i com diu Faith Wilding5La tecnologia i el procés tecnològic als que les dones tenen accés és una conseqüència de necessitats econòmiques estructurals”. La reproducció de l'espècie, en mans d'ella malgrat els avenços científics, o diríem millor, en el seu úter, la cura de l'espai domèstic, dels més ancians i els malalts, no han assolit l'estatus necessari per a fer de la dona una “igual”, una “ciutadana”, senzillament ara la dona rau condemnada a treballar a temps complert i la jornada domèstica suposa una llosa a l'hora de desenvolupar les seves capacitats en l'esfera pública, de tal manera que es veu relegada la major part de vegades, a tasques secundàries. “Les dones, ni totes són mares, ni ho són durant tota la seva vida.” (Rosi Braidotti6).
El ciberfeminisme: Donna Haraway7
Prefereixo ser una ciborg que una deessa”. Aquesta afirmació, feta per l'escriptora del Manifesto for cyborg8, Donna Haraway, explicita la diferència essencial entre les últimes tendències del feminisme tradicional i el feminisme postmodern i tecnològic. Així com ha estat tradicional entre les feministes, l'enaltiment de la dona com a mare universal, connectada a la natura, amb tendències totalment tecnòfobes, les feministes postmodernes troben en la Xarxa, en la tècnica audiovisual i informàtica, la fórmula per a canalitzar les seves reivindicacions i l'expressió del seu pensament. “El ciberfeminisme és una cooperació entre dona, màquina i noves tecnologies.” Sadie Plant9.
El 1997 a Kessel (Alemanya) es dugué a terme la primera Trobada Internacional Ciberfeminista. Derivada de la diversitat, la definició de la paraula ciberfeminisme es convertí en un impossible. Finalment s'arribà a la conclusió que per a definir-la el millor era fer-ne la seva “anti-definició” i sorgiren 100 antidefinicions que dibuixaven allò que no era el ciberfeminisme: “El ciberfeminisme no és un caprici femení; no és un -isme; no és una pel·lícula de por; no és una declaració de moda; no és una frontera; no és una ideologia, sinó un navegador; ...10”. Malgrat tot, des de col·lectius com Old Boys Network11, s'atreveixen a fer-ne una definició succinta: “un feminisme enfocat al medi digital; un vehicle de discussió de determinats mètodes en teoria, art i política; una versió actualitzada del feminisme dedicada a una nova distribució política que s'aixeca gràcies a una nova cultura global i a la societat multimèdia; molt més que qualsevol altre feminisme, unit al disseny i l'estètica, en el nou ordre mundial del sistema pancapitalista que està per arribar.12
Segons Anna Coll13 podem trobar dues vessants del ciberfeminisme: l'optimista i la crítica, representades, essencialment, per Sadie Plant i VNS Matrix14. Sadie Plant, en el corrent optimista, al 1992 emprà el terme ciberfeminisme per a definir la lluita feminista dins la Xarxa. Plant mistifica el ciberespai, amb tints ciberpunk, i amb tot de grups feministes actuant: riotgirls, badgirls, cibergirls, etc. El seu és un missatge irònic, a vegades agressiu, transgressor o paròdic, d'expressió artística, però sense un debat profund. En el corrent pessimista hi trobem el ciberfeminisme radical, representat per VNS Matrix, que defensen que la tècnica no només no ha canviat els estereotips de gènere, sinó que reprodueix a la Xarxa l'estructura patriarcal de dominació de la dona. És clar, sembla que no s'ha d'oblidar que els medis d'informació i les noves tecnologies no deixen de funcionar en una estructura social determinada i sense canviar aquesta, costa molt ser tan optimista: “Ser bad girrls (noies dolentes) a Internet no canviarà gaire la qüestió (de la preponderància masculina en l'àrea de la high tech), ni tampoc desafiarà l'statu quo, encara que ens pugui proporcionar refrescants moments de deliri iconoclasta. Però si l'energia i la inventiva grrrl s'acoblessin amb un savi compromís polític ... Imaginin-s'ho!15
El propòsit de les ciberfeministes el podríem definir tal i com ho es fa a Els gèneres a la Xarxa: els ciberfeminismes16: “Desjerarquització i creació de models més democràtics en l'objectiu històric indicatiu de la igualtat de drets entre homes i dones, elaboració d'estratègies i pensament en xarxa on desapareixen conceptes com “centre” i “linealitat” enfront a allò “divers”, “descentralitzat” i “horitzontal”. Deconstrucció d'arquetips a través de l'ús subversiu de dispositius digitals, protocols, llenguatges d'hipertext, codis, signatures potencialment variables a través del correu electrònic. «Dispositius -assenyala Remedios Zafra- on la matriu com a començament, origen, principi de sentit -també digital- és una de les metàfores d'acció i teorització i de major càrrega simbòlica.17» Femenino.net.art – Remedios Zafra – Genero@femenino. Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía, 2001.
La Xarxa: els videojocs
... encara podem aferrar-nos a la boja intuïció de Nietzsche de què Déu finalment ha mort i que la pudor del seu cos en descomposició inunda el cosmos. La mort de Déu ha trigat molts anys en arribar i s'ha incorporat a l'efecte dominó amb el que han caigut una sèrie d'idees comuns. La certesa sobre la distinció categòrica entre cos i ment, la sòlida creença en el paper i la funció de l'estat nació, la família, l'autoritat masculina, l'etern femení i la heterosexualitat forçosa: aquestes certeses amb fonaments metafísics han naufragat i han deixat espai per a quelcom més complex, més desenfadat i infinitament més pertorbador18.” (Rosi Braidotti). A priori, Internet és un espai molt adequat per a la desgenerització de la societat, quan algú hi entra ho pot fer prescindint-ne de sexe, ètnia, edat, credo, afiliació política ... En la cultura occidental, i bona part de l'asiàtica, Internet ja és quelcom tan natural com ho pot ser un bolígraf: una eina més amb la que han crescut les últimes generacions, amb la que interactuen i amb la que conviuen dia a dia. Ara bé, cal no perdre de vista que aquesta suposada neutralitat de la Xarxa, queda subvertida pels camins per on s'hi accedeix. La forma en què la majoria de joves de les societats del Primer Món accedeixen a Internet és mitjançant els videojocs.
Malgrat l'optimisme inicial, el món dels videojocs és, essencialment, bèl·lic i d'estratègia, on les qualitats dominants són la virilitat, la violència “legítima” i “il·legítima” (bons i dolents), amb models femenins molt sexualitzats basats en imatges proveïdes per la pornografia, on apareix una dona degradada i irreal, amb contingut masculí, misògin o sexista. Fins i tot quan les dones són protagonistes del videojoc, guerreres, es mostren també hipersexualitzades, cal veure amb quina facilitat es duen a terme arriscades missions de caire físic amb talons d'agulla i s'esquiven fletxes i espases amb cossets minúsculs.

OBRES

Les relacions domèstiques home – dona, la denúncia dels maltractaments per mitjà de la Xarxa. Lovejoy fa d’una proposta artística una proposta política i viceversa. Perquè les víctimes de la violència domèstica no tenen un monument al igual que el tenen les víctimes de les guerres? Parthenia no vol ser només un monument, vol ser també un espai de denúncia, de fer visible allò que sempre s’ha invisibilitzat en la societat humana: la violència de gènere, la violació, l’incest, l’assassinat, les morts “per amor” i la hipocresia social que, rera el vel de la privacitat, permet tots els abusos que reben les dones i, de retruc, els infants en el món.
Sonya Rapoport i Marie-José Sat, Brutal Myths, 1996
Inspirada en el Malleus Maleficarum (Martell de Bruixes), un manual de sentències per a la cacera, tortura i execució de bruixes escrit pels monjos alemanys Heinrich Institoris Kramer i Jakob Sprenger, molt divulgat entre la Inquisició al segle XV i que fou el gran proveïdor dels mites misògins que han arrelat en la nostra cultura. La bruixa, la dona que cura, coneixedora dels poders de les plantes medicinals, una amenaça per a l’home per la seva “perversió” al tenir pacte amb el Diable. La mutilació física, com l’ablació de clítoris, les lobotomies practicades per a “curar” les perversions femenines. En aquesta obra d’una banda veiem les plantes que argumenten els mites sobre la misogínia i també les que els destrueixen i que permeten que qui les usi s’alliberi d’ella. “Tota la bruixeria ve de la luxúria carnal que en dones és insaciable19.” Malleus Maleficarum.
Fes-me un home no està demanant un canvi de sexe, està demanant la investidura de la condició d’home, de la seva violència. Compara societats occidentals amb les de muntanyes de Nova Guinea, de com s’ateny a la masculinitat en cultures més arcaiques i com s’hi arriba en les més avançades. En totes, malgrat el reconeixement de la capacitat de reproducció de la femella, es valora la força i la superioritat física de l’home, fent-ne motiu per a mantenir la superioritat social i cultural sobre la dona. “There is not a single woman in the history of thought who can be compared with men of 5 th or 6 th rate genius. -Dr. Otto Weininger 1903 Sex and Character”20


Faith Wilding i Hyla Willis, Smart Mom, 1998-99

Missió: Mama Llesta és l’empresa que es preocupa per a les seves necessitats d'embaràs completes. Estem dedicats als cossos reproductius de dones que s'adapten per a la regulació mèdica robòtica i vigilància a través de tecnologies de cyborg, productes de SmartMom, i mètodes de gestió reproductius remots. SmartMom: Tecnologia que Li Arriba a agradar.21 En aquesta obra es fa una paròdia ciberfeminista i política sobre la indústria de la reproducció, l’atenció científica cap el cos femení basant-se essencialment en la seva vessant reproductora.
“Dollspace és un laberinto donde habita un fantasma, el de una niña (muñeca) asesinada. En cuya estética se rememora el inicio oriental de su leyenda y las aguas “midori-gaike” de la montaña de Kioto que la inspiraron. Pero lo que interesa de Dollspace no és sólo lo que dice ni cómo se dice, interersa el carácter diseminado de un cuerpo (espectral) que incita al tacto. Hay que auscultar el texto y la imagen para descubrir el corazón-enlace, siempre cambiante. Acariciar (literalmente) toda la página y vibrar (eróticamente) el cursor para seguir leyendo. Porque Dollspace trata de una violencia perversa cargada de erotismo, donde la imagen de la mujer, de la niña, de la muñeca aparece reiterada, completa o fragmentada, fantasma pero siempre “cuerpo”, siempre tacto. Cuerpo para ser tocado, penetrado, herido, humillado (“toda historia es pornografía”, “las guerras están hechas por hombres que violan a sus hijas”, susurra doll yoko, “no confíes en nadie”, “matar es olvidar”, “una muñeca nunca descansa”, “una muñeca está por siempre”).22
Conclusió
Cada dia són més les dones que fan la seva pròpia ficció, en revistes, música, guions, ciberpunk, en el món hacker ... El món postmodern dona peu a formes radicals de recreació i reencarnació. Mitjançant la ironia i la paròdia, les noves feministes, creen i recreen un nou paradigma: una igualtat sense sexes, la desgenerització de la societat: el ciborg.
"A finals del segle XX - la nostra era, un temps mític-, tots som quimeres, híbrids teoritzats i fabricats de màquina i organisme; en una paraula, som ciborgs. [...] El ciborg se situa decididament del costat de la parcialitat, de la ironia, de la intimitat i de la perversitat. És opositiu, utòpic i de cap manera innocent. [...] A la inversa de Frankenstein, el ciborg no espera que son pare el salvi amb un arranjament del jardí (de l'Edèn), és a dir, mitjançant la fabricació d'una parella heterosexual, mitjançant el seu acabat en una totalitat, en una ciutat i en un cosmos. El ciborg no somnia amb una comunitat que sigui el model de la família orgànica encara que sense projecte edípic. El ciborg no reconeixeria el Jardí de l'Edèn, no està fet de fang i no pot somniar amb tornar a convertir-se en pols. Potser sigui per això pel que jo voldria veure si el ciborg és capaç de subvertir l'apocalipsi de tornar a la pols nuclear impulsat per la compulsió maníaca d'anomenar l'Enemic. Els ciborgs no són irreverents, no recorden el cosmos, desconfien del holisme, però necessiten connectar: sembla que tenen un sentit natural de l'associació en fronts per a l'acció política, encara que sense partits d'avantguarda. El seu problema principal, evidentment, és que són els fills il·legítims del militarisme i del capitalisme patriarcal, per no esmentar el socialisme d'estat. Però els molt bord són, sovint, infidels als seus orígens. Els seus pares, després de tot, no són essencials."23
INTERNETGRAFIA
Textos,
Ana de Miguel i Montserrat Boix: Los géneros en la Red. Los cyberfeminismos. [12/12/08]. http://www.mujeresenred.net/IMG/pdf/ciberfeminismo-demiguel-boix.pdf
Aura Digital: Apuntes sobre ciberfeminismo. [12/12/08]. UOC. http://cv.uoc.edu/~04_999_01_u07/ciberfeminismes3.html
Anna Coll: Una aproximació al ciberfeminisme. [13/12/08]. UOC. http://cv.uoc.edu/~04_999_01_u07/ciberfeminismes2.html
Mujeres en Red: Las Ciborgs - ¿que es el Ciberfeminismo? [13/012/08]. http://www.nodo50.org/mujeresred/internet-ciberfeminismo.html
Donna Haraway: Manifiesto Cyborg. [14/12/08]. http://manifiestocyborg.blogspot.com/
Rosi Braidotti: Un ciberfeminismo diferente. [14/12/08]. UOC. http://cv.uoc.edu/~04_999_01_u07/ciberfeminismes17.html
Remedios Zafra: Violencia sin cuerpos. [16/12/08] http://www.carceldeamor.net/vsc/
Enciclopedia Catalana. http://www.enciclopedia.cat

Obres,
Margot Lovejoy: Parthenia. 1995. [15/12/08] http://www.parthenia.com/
Sonya Rapoport i Marie-José Sat: Brutal Myths. An herbal healing of misogynius. 1996. [15/12/08] http://users.lmi.net/sonyarap/brutal/index.html
Sonya Rapoport: Make me a Man. 1997. [15/12/08] http://users.lmi.net/sonyarap/makemeaman/index.html
Francesca da Rimini: Dollspace. 1997-2001. [15/12/08] http://dollyoko.thing.net/title.htm
Faith Wilding i Hyla Willis: Smart Mom. 1998-1999. [15/12/08] http://www.andrew.cmu.edu/user/fwild/
11De la suma de INNEN (Cornelia Sollfrank, 1992, Hamburg, Alemanya) i VNS Matrix (Australia, Manifest ciberfeminista per al segle XXI, 1992) neix Old Boys Network (http://www.obn.org), la primera Organització Internacional Ciberfeminista. El nom fa referència a una expressió idiomàtica anglesa que indica una germandat entre homes que pertanyen a la mateixa universitat.